15.11.10

La aventura de elecciones.es

Durante los últimos cuatro años - en el proceso de la tesis doctoral - he pasado de un lado a otro tratando de entender nuevos mecanismos de comunicación y desarrollo que nos ayuden a combatir la desafección. Primero intenté centrarme en la población infantil y luego me decanté en la forma en que la web nos está cambiando la manera de relacionarnos con la política.

En el proceso investigador, descubrí el Stemwijzer - una aplicación desarrollada en Holanda para, a través de un test, acercar a la gente a los temas de campaña. Primero se hizo en papel, basándose sólo en las propuestas de partidos. Y luego, gracias a internet, fue creciendo hasta desarrollarse en una plataforma que exije a los partidos (a todos) a dar respuestas taxativas a temas que son importantes para la ciudadanía.

Mi obsesión por origen es mejorar la democracia en México, mi país. Pero hace un par de meses me dí cuenta que lo suyo sería ubicar mi primer ejercicio en mi patria de adopción, Cataluña. Empecé a buscar compañeros de aventura y de pronto, a un par de meses de las selecciones, encontré un grupo de personas coordinados por Marek Fodor - uno de los responsables de la creación de atrapalo - que querían hacerlo por primera vez.

Pasamos varias semanas trabajando a contrarreloj y a distancia - tan a distancia, que por asuntos de trabajo a algunos miembros del equipo aún no los conozco. Pero todo tuvo su recompensa cuando el martes pasado, 9 de noviembre, salimos al aire con elecciones.es.

La respuesta ha sido impactante. En menos de una semana, casi tenemos 80.000 visitas. Hemos salido en otros sitios de internet, en periódicos, en radio y hasta en televisión nacional, donde nuestra herramienta fue utilizada para entrevistar a un político.

No todo ha sido gloria. Entre los calificativos que ha recibido la página están los de "simplista", "en clave española", "estúpida", "viciada", "de derechas". Y los que nos faltan. Hemos recibido correos de diversas formaciones políticas que nos reclaman no estar también presentes. Y de participantes que detectaron nuestras faltas de ortografía.

Estamos intentando mejorar. Tenemos dos ojos puestos en el funcionamiento correcto de la página y temporalmente también tratamos de pensar en cómo mejorarla, cómo hacerla crecer, dónde. Pensamos en cuestiones de financiamiento, desarrollo tecnológico, mejora del sistema de contabilización.

No es perfecta. Pero es mi experiencia de que algunos proyectos de doctorado que hacen ilusión pueden llevarse a la realidad - y mejorarse con el tiempo.

Les invito a que visiten elecciones.es y vean - desde cualquier lugar del mundo - cuál sería el partido más cercano a ustedes en las elecciones catalanas del 28 de noviembre.

2.11.10

Obama y las enormes expectativas de los jóvenes

Hay elecciones hoy en los USA y hay temor sobre todo por el desencanto entre los votantes jóvenes - es como si se hubieran "casado" con Obama y descubierto de cop i volta que no podía cambiar todo tan rápido, tan radicalmente - y a causa de esto ya no quisieran volver a votar.

Ojo con el análisis en el NYT. Y tarea importante para los políticos en campaña: saber cómo comprometer a los jóvenes no sólo en la campana, si no también en las decisiones que se toman en los siguientes meses.

Richard Florida y la capacidad democrática de los medios sociales

Desde hace años, Richard Florida es citado constantemente en muchos sitios del mundo (empezando por Barcelona) por todos sus libros al respecto de la clase creativa y las comunidades creativas, y como el impulso a ciertos tipos de profesiones podrían cambiar la manera en cómo éstas se comportaban.

La semana pasada me encontré este reporte sobre la Clase Creativa y las Redes Sociales, por el mismo Florida. Esencialmente, se remite a la promesa ciberoptimista de que las redes sociales ayudarían de manera general de democratizar el conocimiento y la tecnología, abriendo posibilidades de participación para más gente.

Pero, afirma en su introducción Florida:
If any technology promised to shatter the constraint of geography, overcome distance, and flatten the world, social media would be it.
But a quick look at the map below (...) shows this is not the case at all, certainly not for the United States.


Para leer todo el artículo y ver cómo los centros de "conectividad social" en Estados Unidos están directamente relacionados a cierto tipo de profesiones y de gente, ir al siguiente link.

14.10.10

Menos redes sociales de las que creías

Nota de La Vanguardia según la cual sólo el 28% de la gente en el Estado Español utiliza las redes sociales, lo que coloca en el sitio 22 de 27 de usuarios en la Unión Europea.

Y tú que creías que TODO EL MUNDO usaba Facebook, ja.

12.10.10

Cosas que tomar en cuenta si quieres ser Don Draper

Mad Men, la serie americana sobre el desarrollo de una agencia de publicidad en los 60, ha puesto en el candelero una de las partes menos "habladas" del sueño americano: como era posible, con un poquito de cuidado, hacerte una vida nueva de cero, sin que nadie pregunte mucho más.

Este artículo publicado en La Vanguardia, sin embargo, habla sobre cómo las redes sociales nos están limitando la capacidad de ser un Don Draper y crearnos una vida nueva - lo que haces en la red se queda ahí y te perseguirá.

Interesante de leer. La pregunta que queda en el aire es si realmente la red nos hace más libres o más dependientes de nuestros errores del pasado.

10.10.10

FACEBOOK, ARA LA PEL.LÍCULA


S'acaba d'estrenar la pel.lícula The Social Network que tracta sobre l'origen del Facebook. Només he vist els tràilers a la xarxa, i m'ha agradat el tall que diu "No pots fer 500 milions d'amics... sense fer uns quants enemics"... bona aquesta. Caldrà anar-la a veure. A ningú no se li escapa que ha esdevingut un dels referents fonamentals de la societat xarxa, tant en el seu vessant positiu, com també malauradament, negatiu.

En seguirem parlant.

3.9.10

Una ajuntament darrera d'un fanal

Xavier Pastor
Diari de Girona

Per què un ajuntament hauria de ser al Facebook? Ser presents en les xarxes socials digitals aporta avantatges? Pot ajudar a detectar conflictes i, fins i tot, a prevenir-los i gestionar-los amb èxit?

En Jordi Martínez, articulista d'aquest mateix diari, em comenta que als Estats Units el 80% d'informacions que surten als diaris ja tenen el seu origen a la xarxa, fruit de denúncies o comentaris dels lectors o dels ciutadans. Segons un estudi recent elaborat amb dades de Google, els catalans ocupem l'onzena posició mundial com a usuaris de Facebook. Precisament, fa pocs dies he conegut pel Facebook una situació sorprenent la qual no és gens estrany que hagi esdevingut un problema i pot ser un conflicte si no es resol decididament. En una foto es veu la col·locació d'un fanal enfront de la porta de l'ajuntament de Malgrat de Mar. El fanal deixa pas als vianants, però resta davant mateix de la porta. Perquè es facin una idea, el fanal impedeix llegir correctament el nom de l'Ajuntament independentment de la situació de l'observador: Casa de (fanal) Vila, Ca(fanal) de la Vila, Casa (fanal) la Vila -potser aquest és el mes entenedor.

Aquesta cas em sembla interessant per dos motius:

1) com a metàfora de com les solucions a determinats problemes municipals sovint acaben per generar nous conflictes amb més repercussió, fins i tot simbòlica; i 2) la utilitat de les tecnologies de la informació i la comunicació, concretament Internet i en especial les xarxes socials digitals per prevenir, detectar i gestionar una munió de problemes i de conflictes, gràcies a la interacció ràpida i directa amb els ciutadans. Perquè se'n facin el càrrec, després de demanar el vistiplau per a la publicació dels seus comentaris, recullo literalment les paraules dels amics que han comentat aquest cas en el Facebook: "Que originals que som a...", "Sí, és la baixada d'emergència de la sala de plens", "Caram, veig que l'arquitecte municipal és molt amic de l'alcalde o és que no s'ho han mirat bé abans de fer-ho, no?", "Jo crec que deu ser el nou joc de la Festa Major: On és l'ajuntament?, "Jo crec que és el nou radar per a vianants, que quan entren a fer les diligencies no es passin de voltes", "Amb l'Àlex ens pensàvem que potser era per penjar-hi una bandera. Sigui el que sigui, és un desastre. Que lleig!" Per a més informació, els recomano el vídeo que hi ha al YouTube amb el títol: "un nyap il·luminat" elaborat per Malgrat Confidencial.

No està clar quin és el motiu de la ubicació d'aquesta instal·lació: si és un error o un descuit de disseny o d'execució de l'obra, si està fet expressament i amb mala fe, si s'ha fet per il·luminar al màxim l'entrada del consistori, si hi ha algú emprenyat a l'Ajuntament i amb poder per fer la guitza als responsables polítics. El que sí que sabem gràcies al Facebook i al YouTube és que a la gent no li agrada i està enfadada, i que es fa públic el conflicte i la reacció dels ciutadans.

I és que aquest cas és un símptoma clar d'aquesta manera de fer i de solucionar els problemes per part dels governants que tant critiquen els ciutadans, la qual d'entre una varietat de possibles solucions n'escullen una que no és la més apropiada ni la que ofereix més satisfacció, telegrafiant l'aparent manca d'anàlisi i la insuficient dedicació dels responsables públics. Hi ha qui pensarà que aquest és un mal menor, que és un problema tècnic, de fàcil solució i sense grans repercussions, que no és polític. Triple error: primer per equivocar-se; segon, per donar peu a la crítica i una riota general cap a l'ajuntament i a una nova despesa per moure el fanal; i tercer, per no il·luminar-nos amb una explicació convincent al més aviat possible, per exemple, en el Facebook mateix.

24.8.10

Y si Facebook fuera un país...

Con la llegada del usuario 500 millones a Facebook, la compañía FlipTop de empresas en línea decidió hacer una comparación con el crecimiento de los países - como si facebook fuera un país. No se pierdan el cuadro completo aquí.

Además, recomiendo mucho este artículo de Netpolitique sobre los "challenges" o concursos como una nueva manera de promoción y activación de la participación pública. Igual, por ejemplo, si Hereu hubiese lanzado una campaña de participación de este tipo para ideas en la Diagonal - la lanzaron, sí, pero no con premios ni con presentaciones claras - le hubiera resultado mucho más rentable que la consulta del mal.

Saludos!

2.6.10

Que hay un partido de Internet

Demasiado que comentar últimamente, pero en La Vanguardia sale esta entrevista sobre el nacimiento del Partido de Internet. Ya lo habíamos comentado anteriormente, pero insisto en que me parece bastante un despropósito. Es como el partido de los periódicos murales, o el de las bicicletas, o de la televisión digital... pero cada quien...

Me queda pendiente hablar sobre el tema colombiano y la decepción de los verdes... la pregunta era desde el inicio si el poder en línea (el ciberactivismo) podía transformarse en actividad en la calle. Hasta el momento, no hay respuestas claras... habrá que esperar a la segunda vuelta.

29.5.10

EL MITE DE LA DEMOCRÀCIA DIGITAL

Un dels llibres que més revolt han aixecat darrerament és el de Matthew Hindman, The Myth of Digital Democracy, on l'autor sosté uns plantejaments que es contraposen frontalment als predominants en gran part de la literatura acadèmica.

En aquest post, no vull fer la ressenya d'aquesta obra, sinó limitar-me a assenyalar una de les aportacions que més m'ha cridat l'atenció i que en certa mesura m'ha fet pensar molt sobre el sentit que té dedicar-s a l'estudi de l'internet política.


Si ens fixem en aquesta Figura, ens adonarem que els webs polítics representen una part minúscula del conjunt del tràfic per la xarxa, sobretot si els comparem amb els webs per adults, que és el subconjunt més gran de tots.

La pregunta llavors és: No seria més lògic dedicar els nostres esforços investigadors en analitzar la webesfera per adults? Una mica més entretinguts, penso, sí que ho estaríem, oi?

Al marge d'això, la Figura té l'utilitat de deixar ben a les clares que el nostre treball sobre la internet polític té un impacte forçosament limitat, de manera que difícilment podrem considerar-nos mai el centre del món, ni molt menys de la xarxa. I aquest exercici d'humilitat és sempre necessari.

Ara sempre podrem decantar-nos per l'estudi de la xarxa per adults... qui s'hi anima?

14.4.10

Avisos para navegantes con intenciones de voto

Ayer apareció una nota en La Vanguardia en donde se comunica que a la gente se le preguntará al entrar a Facebook si se ha registrado o no para votar - todo esto como parte de un programa para aumentar la participación en las elecciones. Lo que no tengo claro es cómo se hará: ¿con un anuncio en la barra lateral? ¿como una alerta al hacer tu log-in? ¿quién verá el anuncio - los que tienen su residencia establecida en Inglaterra según los registros de Facebook? Y quizá lo más importante de todo: ¿cuánto cobrará Facebook por esto?. Entre esto y los rumores sobre anuncios en twitter, cada vez se complica más el panorama de las redes sociales.

13.3.10

Nada de tres avisos

Hoy publica La Vanguardia que la UE no aceptará que se impongan los cortes a los usuarios de Internet que hagan descargas ilegales, no incluso en el sistema de tres avisos que está estableciendo Francia.

La nota completa está aquí. Veremos cómo cada estado de la Unión genera sus propias leyes y reglamentos... y qué nos tocará en España.

8.3.10

¿Y después de Facebook qué?

En un medio en el que los one hit wonders son regulares, comienzan a aparecer malos presagios al respecto de Facebook. ¿Cuál será la siguiente invención que lo desbanque? ¿Qué lo hará quedarse? Ya que Buzz no parece tener mayor relevancia, parece que se quedará... y que con Facebook Connect sus dueños están haciendo lo que Starbucks: canibalizarse el propio negocio.

... Mientras no les pase lo que a Starbucks y comiencen a cerrar masivamente...

Un artículo de Randall Stross en el NYT sobre el tema aquí.

18.2.10

La delgada línea entre periodismo y política

Cada vez más, en Estados Unidos claramente se están cruzando las fronteras entre el periodismo y la política, al convertir a políticos en analistas y a periodistas en políticos, según explica esta nota del New York Times. No podemos decir que esto allá pasado antes: el crossover es una cosa normal, entiendo, entre los deportistas. Y para muestra basta el desfile de antiguos atletas para comentar eventos mundiales como por ejemplo, las olimpiadas.

Si bien es cierto que con los deportistas también pasa otro detalle interesante: los más relevantes en su trabajo la mayor parte del tiempo rematan su carrera como entrenadores de las nuevas generaciones. Los más mediáticos - no necesariamente los más buenos - son los que terminan en la pantalla de la televisión.

¿Es justo dar más o menos exposure a los políticos? Siendo los periodistas personajes tan mediáticos y líderes de opinión en muchos casos, ¿serán más efectivos en trabajar con los ánimos de los votantes? ¿Es el caso Laporta una mezcla perversa de todas las circunstancias anteriormente mencionadas?

Preguntas para el aire, me parece...

18.1.10

UN POST INTERESSANT... I POLÈMIC!

Quan s'acosta el primer aniversari del Govern Obama, no falten els balanços. Micah L. Sifry, de techpresident i que fa poc va ser a Barcelona al PDF, n'ha fet un que ha donat lloc a una certa polèmica.


El podeu llegir aquí

28.12.09

BIBLIOGRAFIA SOBRE LA BLOGOSFERA (II):

Aquests són alguns dels llibres que he llegit darrerament sobre la Blogosfera:

Jerome Armstrong - Markos Moulitsas, (2006), Crashing the Gate. Netroots, Grassroots and the Rise of People-Poweres Politics, Chelsea Green.

Obra, no acadèmica, de referència per entendre l'auge de la blogosfera demòcrata dels darrers anys. Els autors són dos dels blocaires més seguits i llegits del moment. Jerome Armstrong, conegut com The Blogfather, escriu el bloc MyDD. Segons sembla, va ser ell qui va encunyar un concepte que ha fet fortuna: netroots. Per la seva banda, Markos Moulitsas, va ser considerat inicialment com una mena d'enfant terrible de la xarxa. Amb els anys, però, ha esdevingut el número de la blogosfera política, gràcies al seu bloc Daily Kos que ha esdevingut una referència en l'escena política americana dels darrers anys. Actualment, el blog és una obra col.lectiva, i Moulitsas, és considerat com una persona molt influent, la qual cosa el situa sovint a l'ull de l'huracà del debat polític.

Crashing the Gate, és una mena de reflexió-manifest que crida a una completa transformació del Partit Demòcrata americà , on es critica tant els vells dinosaures del partit, a molts dels quals se'ls acusa de ser massa tous en la seva oposició al Bushisme, als consultors polítics, spin doctors i altra fauna que viu de les campanyes i els quals difícilment passen comptes, fins i tot quan fracassen estrepitosament, com també dels sectors més radicals, els membres dels single-issues groups, sorgits en els anys 60 i 70, és a dir, pro-avortistes, feministes, ecologistes, LGBT, etc. als quals es critica per avantposar els seus temes a la victòria de l'opció progressista. De fet, els autors consideren que els single-issues groups són corresponsables de l'arribada al poder dels republicans, per haver-se negat a donar suport a candidats demòcrates que no seguien els seus plantejaments.

Els autors consideren que cal donar un missatge clarament d'unió i no de divisió del país. D'aquesta manera es contrabalanceja el radicalisme ideològic de Bush i de la seva colla. Al llarg de l'obra s'estudien casos reeixits de victòries demòcrates on el treball arran de terra tant de tipus tradicional (grassroots), com a través de la xarxa (netroots), ha permès als demòcrates plantar cara a l'ofensiva republicana.

En definitiva, es tracta d'un llibre que crida a un nou activisme, a donar confiança als ciutadans per tal que prenguin decisions (d'aquí el people-powered politics) i recuperin l'interès per la cosa pública.

L'obra va tenir una clara influència en els dos anys posteriors a la seva aparició, i es pot dir que, sense formar part de l'equip d'Obama, ni de lluny, s'identifica amb aquella famosa frase de Howard Dean sobre l'ala demòcrata del Partit Demòcrata, d'una enorme mala llet. Això no obstant, es tracta d'un progressisme no ideològic, sinó bastant pragmàtic, atès que també inclou en el seu interior altres referents com poden ser el propi Al Gore, però també, d'altres com Nancy Pelosi o fins i tot Wesley Clark, antic general i cap de l'OTAN.

---

Glenn Reynolds (2006), An Army of Davids. How Markets and Technology Empower Ordinary People to beat Big Media, Big Government and other Goliaths, Thomas Nelson.

Reynolds escriu el bloc d'orientació republicana més llegit, Instapundit. Malgrat ser un professor universitari, el llibre no és ben bé acadèmic, sinó un assaig o reflexió sobre l'impacte dels blocs i la xarxa en general en la vida quotidiana. L'autor considera que la tecnologia i el mercat fa més lliure els ciutadans i permet oposar-se a les grans organitzacions d'interessos, bàsicament els grans grups mediàtics tradicionals (considerats com a massa liberals, és a dir, progressistes en l'argot polític americà) i la burocràcia governamental. Bàsicament el llibre és també estudis de casos reeixits de persones que han utilitzat els blocs per impulsar iniciatives, tenir veu pròpia, denunciar, recolzar, etc.

Un dels capítols que més m'ha cridat l'atenció és el referent al seguiment de la Guerra d'Iraq, on es denuncia la cobertura que fan els mèdia i es valora molt l'opinió del blocaire que explica el dia a dia dels soldats, les seves pors i els seus pensaments, etc.

En definitiva, l'autor planteja que la tecnologia pot transformar la vida i donar més benestar (sobretot en l'àmbit de la investigació científica i tècnica) i més transparència i acabar amb els models opacs, permetent que el ciutadà (David) pugui derrotar les grans burocràcies (Goliaths).
----

Michael Keren (2006), Blogosphere. The New Political Arena, Lexington

En aquest llibre, Keren, professor de la Universitat de Calgary (Canadà), analitza des de la perspectiva dels estudis culturals, un conjunt molt petit de persones amb l'objectiu de conèixer les motivacions i les causes que els porten a escriure un bloc, i l'impacte que això té en la vida individual i col.lectiva. Es tracta, doncs, d'un llibre de metodologia eminentment qualitativa, no quantitativa, i amb un fort component de l'antropologia i dels estudis literaris i també de la psicologia.

Cada capítol tracta d'un blocaire que per raons diverses ha tingut un ressò popular i n'analitza el context, la seva evolució i intenta cercar els raonaments pels quals l'ha escrit.

Tal i com es pot comprovar, no es tracta d'un llibre de ciència política. Tanmateix, tant el primer capítol com el darrer contenen reflexions interessants des d'una perspectiva politològica estricta. Particularment m'ha interessat la idea que la majoria de blocaires analitzats tenen en comú una certa insatisfacció amb el seu context polític i governamental, així com també amb els grans mitjans de comunciació. En molts d'ells hi ha com una melangia, producte del desencís del món real, que els porta a traslladar-se al ciberespai, on poden trobar un espai de cohesió digital que ha desaparegut en la vida quotidiana.

----

David D. Perlmutter, (2008), Blogwars, Oxford University Press.

Ens trobem, ara sí, davant d'un treball clarament acadèmic de comunicació política, elaborat per un professor de la Universitat de Kansas. En aquesta obra, s'intenta esbrinar l'impacte que els blocs, sobretot, estan exercint en la vida política americana.

Perlmutter inicia la seva obra intentant matisar la suposada "Revolució Blog" i opta per relativitzar el seu impacte, sobretot respecte aportacions que consideren que significarà un capgirament social de la comunicació política.

Aquesta relativització, paradoxalment, a mesura que s'avança en l'obra, és menor, i al final, l'autor considera que els blocs sí que tenen un paper cada cop més rellevant en la dinàmica política.

L'autor no es pot alliberar del corresponent capítol que explica a nivell cronològic el creixement de la rellevància mediàtica dels blocs, sobretot circumscrit al període 1999-2005, amb una fixació -i una relativització del Mite Dean (Howard Dean) de les eleccions del 2004. També fa referència a altres dos episodis prou coneguts on els blocs van tenir un paper protagonista: l'anomenat Rathergate i el tema de les enquestes a la sortida dels col.legis electorals del 2004. Sobta, però, el poc ressò que es fa tant del cas del Senador Lott, com de l'afer Macaca.

Potser l'aportació més interessant de l'obra és la distinció entre els rols polític exterior i interior dels blocs. L'exterior fa referència als analistes, periodistes, ciutadans que escriuen sobre política en els seus blocs i en repassa la seva diversitat, amb l'ajuda de casos concrets. Pel que fa al rol interior, es refereix clarament al protagonisme del polític en la blogosfera. Aquí el concepte clau que utilitza és el clàssic de commilito, és a dir el de la companyonia del dirigent amb els seus subordinats, és a dir, en termes actual, del polític amb els ciutadans, en el sentit que s'ha de presentar com una persona que s'ocupa i es preocupa per les persones. En definitiva, el polític, diu Perlmutter, ha d'utilitzar el bloc no a tall individual sinó amb l'objectiu de construir aliances, de coordinar campanyes , de tenir un paper actiu a través del ciberespai. Com a estudi de casa, curiosament, tria Hillary Clinton, tot i que també en el llibre hi ha referències a Barack Obama, en el sentit que la seva campanya va estar plena de dubtes respecte la utilització dels blocs.

Per Perlmutter, els blocs, han arribat per quedar-s'hi, i els considera una eina molt útil per al polític i també per al ciutadà.

14.12.09

Los límites de la amistad

Ahora en Estados Unidos, en concreto en Florida, los jueces y los abogados no pueden ser "amigos" de Facebook. La idea, al parecer, es evitar malos entiendos y aparencias de acuerdos personales. ¿Qué profesiones continuarán? La nota del NYT aquí.

7.12.09

Y ahora los periódicos

Axel Springler, el director del grupo que publica el diario alemán Bild - entre otros -, está buscando un método junto a varios colegas para poder cobrar por la agregación de noticias en los buscadores: ya no digamos en los blogs. La idea es la básica aquella del cobrar por los contenidos noticiosos bajo el siguiente argumento: “A highly industrialized world cannot survive on rumors. It needs quality journalism, and that costs money.”

El otro argumento que utiliza que es priceless es el de que serán los alemanes y no los americanos los que decidan el futuro de la prensa escrita en la era de internet por una razón aparentemente muy sencilla: los alemanes, dice, crearon el negocio (citando a Guttemberg). A los americanos, que no lo hicieron, los periódicos no les podrían importar menos.

La nota completa del NYT - mientras nos dejen citar - está aquí.

4.12.09

¿Quién necesita la televisión?

En algunos debates del PDFEU se insistía en comentar que cuando la gente utiliza internet para escuchar el radio o ver la televisión, en realidad lo que está consumiendo es radio y televisión. Sin embargo, tanto los productores de los receptores como de los contenidos cada vez están teniendo más problemas para encajar su nuevo modelo de negocio.

En medio de las discusiones europeas y españoles sobre el "libre derecho a internet", en EEUU lo que está sobre la mesa es el modelo de las televisoras y compañías productoras, que ven un gran consumo de sus productos en streaming.

Interesante artículo del NYT aquí.
(A mí me hubiera encantado ver a mi mamá gritándome que TENÍA que tener una televisión en mi habitación, ja)

24.11.09

VÍDEOS DEL PERSONAL DEMOCRACY FORUM

Una tria dels vídeos que es van poder veure al Personal Democracy Forum Europe celebrat a Barcelona els passats dies 20 i 21 de novembre.

El primer vídeo és un blockbuster clàssic que ha rebut ja més de 53 milions de visites. Porta per títol Free Hugs (Abraçades de franc) i forma part d'una campanya global. La música és dels Sick Puppies, una banda australiana de rock alternatiu.



El segon vídeo, també se'l pot considerar un èxit, amb 25 milions de visites. Es tracta de Where the Hell is Matt, i que probablement activarà l'enveja més malsana, quan veus el tal Matt viatjant arreu del món per acabar ballant i fent una mica el ximple. També es tracta d'una campanya viral, i aquest és el seu lloc web. La música és de Sweet Lullaby.



Finalment, el tercer vídeo que us presento, és una mica freaky. Es tracta, malgrat que no ho sembli, d'un vídeo de la campanya online sobre les eleccions europees del mes de juny passat.

Online Communication Campaign for European Elections 2009 from Web Com on Vimeo.



Enjoy them!

22.11.09

Personal Democracy Forum - 1

Antes de escribir unas mini-reseñas sobre las sesiones en las que estuve, recomiendo a quien no estuvo este link de CivicoLive, en donde están los videos, los audios y las transcripciones de las sesiones. Vale la pena.

19.10.09

Foursquare, nueva red social

¿En dónde estás? ¿Tomamos un café? Yo soluciono todavía esas preguntas con un SMS principalmente - a veces recurro a Twitter, pero las menos. En EEUU diseñaron una nueva herramienta - Foursquare- con la que la gente, básicamente, avisa a los otros en dónde está para que lleguen y se unan a la fiesta. Es interesante desde el punto de vista económico, muy - sólo basta con ver la nota inicial que le hace el NYT.

A mí me gusta también pensarlo desde el punto de vista de convergencia de vida digital y vida, digamos, analógica. Esta herramienta es útil si y solo sí tú tienes los suficientes amigos como para que sea relevante para tu vida: es decir, es útil si conoces en el mundo real a más gente y puedes encontrarte con ellos.

Ya sé que es una verdad de perogrullo pero es una de esas verdades de las que me gusta hablar, porque niegan aquel estereotipo de que la gente en las redes sociales poco a poco se iba a convertir en una especie de alienado. Pues no. Son herramientas, en fin.

7.10.09

Regulación a los blogs

Desde hace meses, en Estados Unidos hay toda una controversia sobre cómo proteger al consumidor de los blogs dedicados al consumo, ya que muchas veces los escritores de dichos blogs no avisan cuando reciben paga de parte de las marcas para mencionarlas o recomendarlas. Según esta nota de La Vanguardia, desde el próximo mes de diciembre, habrá multas fuertes para quien no avise. Interesante para el consumidor, curioso para el blogger. ¿Qué nuevas limitaciones se presentarán?

7.9.09

La fiabilidad de la información

Durante un tiempo, en la escuela se decía que la información extraída de Wikipedia no era fiable y que, por lo tanto, tampoco era citable. Ahora los Wikipedios, intentando renovar su sitio (que cada vez tiene menos contribuciones en lo que importa y más escándalos en las fichas personales) han ideado un método para definir las informaciones que son "confiables" de las que no lo son. Se trata de un código de color para mostrar las partes de un artículo que no han sido muy modificadas. El sistema lo está diseñando la Universidad de California. Más información de La Vanguardia aquí.

2.9.09

Campaña sin internet

Aprendí con sorpresa la semana pasada que en Japón no se puede hacer campaña por Internet (por lo menos no en los 11 días oficiales de campaña). Poco a poco están desarrollando nuevos métodos de seguir participando, y el electorado joven en el país nipón también ha convertido a la red en su caballo de batalla para involucrarse en un sistema establecido y avejentado. Ahora el PD recién ganador tiene como promesa de campaña modificar la normativa para que se pueda utilizar Internet. Será interesante ver cuáles son las normas que establecen para ver cómo podrían replicarse en otros sitios.

1.9.09

El éxodo

Poco a poco, Facebook se va convirtiendo en el nuevo "demonio" contemporáneo. La semana pasada los medios estaban llenos con noticias sobre su "influencia negativa" en la relaciones. Esta semana, el NYT publica un artículo sobre el supuesto "éxodo" de gente que ya no quiere estar "sujeta" a las redes sociales.

¿Será que, al igual que le pasó en su momento a la televisión, se convertirá en el depositario de todas las culpas?

7.8.09

LES XARXES SOCIALS PROHIBIDES AL COS DE MARINES

Una ordre del cos de Marines dels Estats Units de principis d'aquesta setmana acaba de prohibir als seus membres l'ús de les xarxes socials de lliure accés (no inclou, doncs, les internes del Departament de Defensa i del propi cos), tals com Twitter, Facebook, entre d'altres.

Segons l'ordre, les XX.SS. "(in general) are proven a haven for malicious actors and content and are particularly high risk due to information exposure, user generated content and targeting by adversaries". Bufa!

La prohibició durarà en principi un any, i en l'ordre s'inclou la possibilitat que, en determinades circumstàncies, alguns membres del cos puguin obtenir un permís per usar-les.

Segons els impulsors de la mesura, les xarxes socials no van ser creades amb l'objectiu de primar la seguretat i la protecció i això les fa especialment vulnerables a persones amb males intencions.

Per contra, els Marines consideren claus en la seva actuació tant l'OPSEC (seguretat operacional) com la COMSEC (seguretat de les comunicacions).

De moment la mesura no s'aplica als altres serveis militars (Army, Navy i Air Force), però tot i així, es tracta d'una iniciativa que sembla marcar un camí de futur.

En principi, la mesura no sembla afectar els ja famosos milblogs (blocs escrits pels militars, molts d'ells en el servei actiu a l'Irak i l'Afganistan), si bé aquests ja fa temps que estan sotmesos a un control quotidià per part de l'administració militar, que fins i tot ha fet que molts dels seus autors optin per tancar-los per evitar possibles represàlies bé dels seus comandants immediats, bé de la jerarquia.

3.8.09

Tema: Branding Corporativo

Buen día a todos. A mitad de las vacaciones, un antiguo profesor mío - Paul Capriotti - me avisa que tiene un nuevo libro de "Branding Corporativo" y que lo subió a su blog para que esté al alcance de cualquier interesado. Vale que no es lectura de verano, pero aquí les dejo el dato. Saludos.

13.7.09

¿Opinión libre? ¿O con previo pago?

Académicos y no académicos hemos escrito en los últimos años todo un caso al respecto de cómo los blogs y otras ventanas de Internet han permitido "democratizar" los medios - o hacer que más personas de muchas formaciones hagan el trabajo del periodista. Interesante entonces pensar que los blogs se están convirtiendo en espejos de los medios de comunicación y, por lo tanto, también se enfrentarán a situaciones similares en lo que respecta a su financiación.

A pesar de que puede haber muchos bloggers que escriben sólo por el gusto, todos miden su "éxito" en relación al número de lectores y visitantes. Esto es atractivo para los anunciantes, que en una estructura de "buscador" - bienvenidos a GoogleAd - pueden encontrar anuncios relacionados con los posts o el contenido del blog en si mismo.

En Estados Unidos, las entidades de protección al consumidor se están preguntando cosas en un nivel más elevado, sobre todo debido al número de bloggers que se han convertido en "consultores" de consumo. El atractivo de que te recomiende algo un blogger es que se supone que es un usuario real no comprometido con ningún gran outlet de comunicación. ¿Pero que tal si el blog se ha convertido en el método de substitencia del blogger y está recibiendo pago por sus recomendaciones?

Más información en este artículo del NYT.

Bones vacances a tots.

13.6.09

Nuevas fuentes de periodismo investigador

He escuchado últimamente que a causa de la crisis que tiene las redacciones de diarios en todo el mundo medio vacías, el periodismo investigador está de capa caída. En relación a esto, hay una nota interesante en el NYT sobre que AP comenzará a comprar la investigación hecha por organismos civiles independientes.

¿Qué opinión les merece esto? ¿Será que las ONGs salvarán al periodismo de la crisis?. Saludos.

Autopublicidad

Recién pasadas las elecciones europeas y todavía en plena campaña electoral mexicana, estoy haciendo un seguimiento en mi blog sobre los movimientos del "voto nulo" en México y "voto en blanco" acá en España. Más que un seguimiento serán una serie de comentarios. Les pongo los links a los dos primeros (uno / dos).

Saludos.

11.6.09

ARRIBEN ELS PIRATES!

Els comicis al Parlament Europeu han deixat com a novetat l'elecció d'1 o fins i tot 2 diputats del Piratpartiet, és a dir del Partit Pirata de Suècia. La notícia ha aixecat una enorme expectació, i en els darrers dies han aparegut centenars de notícies al respecte.

Des de la perspectiva de la Política en la Xarxa, l'aparició del Partit Pirata (PP, ep no ens confonguem!) és d'allò més interessant. Vegem-ne els detalls.

Primer de tot, situar el fenomen en el seu context. El Partit Pirata ha aconseguit un escó gràcies al 7.1% de ciutadans suecs que el votaren el passat diumenge. No estem, doncs, davant d'un fenomen que amenaça amb ensorrar el sistema polític suec. Oimés si tenim en compte que es tractava d'unes eleccions europees, on molts voten més el que els demana el cos i no tant per consideracions pragmàtiques o estratègiques. Cal tenir en compte que aquesta formació, fundada a principis del 2006, en les eleccions legislatives sueques d'aquell mateix any, només va ser votada pel 0.63% de l'electorat, no obtenint cap escó. 

Ara bé, al llarg dels tres darrers anys, els pirates no han parat d'incrementar el seu impacte social i polític, principalment entre els menors de trenta anys, com ho demostra el fet que la seva branca juvenil, els Ung Pirat (Joves Pirates) és a hores d'ara l'associació juvenil política de Suècia amb més membres.

Com s'explica aquest creixement d'una formació tant evidentment anti-sistema?Per treute l'entrellat, cal analitzar per una banda la seva declaració de principis, és a dir, l'oferta que ofereix als ciutadans.

El Partit Pirata suec és una formació que bàsicament centra la seva actuaci
ó en tres temes: la reforma de la legislació dels drets d'autors (copyrights), l'abolició del sistema de patents, i el respecte al dret de la privacitat. Qualsevol altre tema que no afecti de cap de les maneres a aquestes tres, el partit no es posiciona, i es deixa llibertat de vot als seus membres. Veiem, doncs, que les raons del sorgiment del Partit Pirata està íntimament lligada al model de societat d'informació i del coneixement, a l'ús de les TIC i a la defensa de la societat oberta enfront l'estat vigilant.

Pel que fa a a la reforma de la legislació dels drets d'autors, considera que en el cas d'ús comercial, el copyright només hauria de tenir una vigència màxima de cinc anys, i que no té cap sentit, que un autor o els seus descendents, continuïn cobrant setanta anys després de la mort del primer. Pel que fa a l'ús no comercial, es proposa que sigui de lliure accés des del primer dia, de manera que no existeixi cap mena de drets al respecte. Naturalment això pressuposa l'abolició dels odiats DRM (Gestió de Drets Digitals) i la llibertat absoluta en l'intercanvi de programes entre usuaris.

Encara més dràstic són les mesures referides a l'abolició pura i simple de les patents, incloent-hi tambés les referides a la indústria farmacèutica, les quals, segons afirmen, causen milers de morts al Tercer Món. Segons el seu parer, el sistema de patents només afavoreix les grans empreses i distorsiona el mercat, impedeix la lliure competència i, perjudica sobremanera els ciutadans. Les patents, en definitiva, possibiliten l'existència de monopolis privats.

Finalment, pel que fa a la defensa de la privacitat dels ciutadans, alerten del perill de les legislacions anti-terroristes que posen sota sospita molts ciutadans sense cap mena de base jurídica sòlida, també es mostren contraris a que les administracions acumulin dades personals, i en tot cas consideren que els ciutadans tenen tot el dret a conèixer quines dades sobre ells tenen els governs, i fer-ho de manera anònima. La privacitat també cal protegir-la d'altres abusos com la tortura, o assumir com a valors no negociables un procediment legislatiu íntegre i transparent, que respecti la legalitat, la immunitat del missatger i el secret postal. Aquests plantejaments no només han de ser vigents a la legislació sueca, sinó també en l'europea. Fins i tot, es dedueix que si això darrer no es dóna, es podria obrir la porta a una eventual retirada de Suècia de la UE.

Un cop d'ull als 20 candidats pirates en aquestes eleccions europees, ens permet constatar que la mitjana d'edat és de 31 anys, molt per sota, doncs, de la resta de formacions. 

El cap de llista i, de moment, únic MPE electe, Christian Engstrom, (49 anys), és un programador informàtic que després de treballar en una empresa privada, va dedicar-se a fer lobby contra les patents de software des de la Foundation for a Free Information Infrastructure (FFII). Abans de militar en el PP, ho havia fet en el Partit Liberal suec.

Això no obstant, qui és reconegut com el veritable líder de la formació és Rickard Falkvinge (37 anys), un emprenedor del sector de les TIC que havia treballat a Microsoft, abans d'establir-se pel seu propi compte i fundar el partit. Políticament, amb anterior havia estat vinculat al Partit Moderat.

Per evitar confusions, cal saber que el Partit Pirata no té res a veure amb els membres del grup Pirate Bay, format per activistes que oferien la possibilitat de descàrregues de software gratuïta, i la seu dels quals va ser assaltada per la policia sueca l'any 2006. Quatre dels seus membres, van ser jutjats i condemnats, recentment, a un any de presó. Paradoxalment, aquesta condemna, feta pública per la justícia sueca el passat 17 d'abril, va beneficiar de retop el Partit Pirata, ja que va donar lloc a una allau de noves afiliacions de militants, i en certa mesura és el precedent immediat que explica el seu èxit electoral. 

Com no podia ser d'una altra manera, el Partit Pirata també s'ha extés a altres estats, i fins i tot en el cas alemany, també es va presentar en les eleccions europees, sens obtenir representació però. A Catalunya no em consta que tingui un arrelament específic, mentre que convé assenyalar que en el cas espanyol, els seus membres semblen tenir una certa proclivitat política entre el PP i la UPD de Rosa Díez.

Al marge d'aquests tocs frikis, és evident que caldrà seguir d'aprop l'evolució d'aquest fenomen que ara ha esclatat a escala global i que sembla que pot donar joc i atraure cap a la dinàmica política una part de la societat que tradicionalment se'n mostra molt allunyada.

9.5.09

EL WEB D'EN ROMEVA

La característica principal del web del candidat d'IC-V i EUiA, Raül Romeva, és el seu minimalisme, la seva simplicitat. És un web que es concentra tot en una sola pantalla, vull dir que no has d'apretar el scroll down per veure-la sencera.

Els elements que criden l'atenció són els següents: 


En primer lloc, l'hegemonia del color verd i en menor mesura de la tipografia rogenca, sense ser d'un roig fort. Això també lliga amb una destacada presència de les sigles de les dues formacions que participen en la candidatura.

En segon lloc, la foto del candidat, que ocupa quasi bé una tercera part del web. Sense dubte es vol emfasitzar la figura d'un candidat, potser també conscients que la resta de la candidatura no tindrà possibilitats de sortir escollida.

En tercer lloc, la migradesa de text escrit, que en gran part és substituït per fotos o per banners que enllacen amb més informació. Dels tres webs estudiats fins ara, és, sense cap mena de dubte, el menys textual, i això cal destacar-ho.

Pel que fa a les eines participatives (web 2.0), destaca un banner que enllaça amb el facebook, el youtube i el flickr (però no apareix el twitter). 

Però sense cap mena de dubte, l'apartat al qual se li dóna la major rellevància és la del Videobloc, on aparentment, els ciutadans poden adreçar preguntes al candidat. Malauradament, la interactivitat es redueix a que els ciutadans poden adreçar missatges textuals al candidat i aquest els respon bé a través de vídeo, bé a través de correu electrònic. No hi ha, doncs, la possibilitat que els ciutadans li enviïn un vídeo al candidat. És una llàstima perquè el que podria haver estat una iniciativa interessant, no acaba de donar tota la seva potencialitat.

El web es completa amb tres banners que enllacen amb el butlletí i amb dos aspectes claus del programa de la formació que representa el candidat com és la campanya anti-nuclear i contra la crisi econòmica.

Sense ser d'una gran originalitat estètica i sense grans pretensions, el web d'en Romeva, presenta alguns aspectes interessants que assenyalen una interiorització d'alguns dels elements referencials de la internet política més avançada. Tanmateix, no sembla que l'equip de campanya li doni una excessiva rellevància. Tampoc no hi ha la possibilitat de fer donacions econòmiques.
EL WEB D'EN JUNQUERAS


El web oficial de la candidatura d'Oriol Junqueras, incorpora en un racó el logo del partit pel qual concorre, si bé el seu disseny es troba a anys llum de la imatge digital a què ens té acostumat ERC. El protagonisme del partit sí que es dóna més en el faldó inferior que actua com a mapa del web i on s'han afegit, els recursos de la Web 2.0 (Facebook, Flickr, Youtube, Twitter i RSS).

Malgrat això, penso que es manté, una voluntat explícita d'emfasitzar la figura del candidat en detriment del partit. Resulta curiós en aquest sentit, que la resta de la candidatura no apareix per enlloc, com si els seus impulsors pressuposessin que únicament sortirà escollit el cap de llista.

En termes generals, el disseny del web compta amb colors freds, amb una imatge molt nòrdica. El primer cop de vista resulta força atractiu, si bé continua existint massa text, i les imatges del candidat són omnipresents. Des d'aquest punt de vista, no es pot definir més que un web top-down, és a dir, de dalt a baix, perquè el protagonisme dels ciutadans, dels electors, és nul. Ni tan sols s'ha inclòs un enllaç per fer donacions -o si hi és, no es veu a primera vista, que és el que hauria de passar.

També constato amb desil.lusió que respecte el web anterior, s'ha mantingut el joc d'emfasitzar les lletres UE del cognom del candidat. Un recurs que des del meu punt de vista és massa vulgar, sense gaire imaginació.

En definitiva, un web de disseny força agradable, però que malauradament no incorpora o no emfasitza els elements participatius. I és una llàstima.

27.4.09

COMPTE AMB EL FACEBOOK!

Alguns polítics temen el Facebook. I no són pocs. Però ara en seran molt més, sobretot després del que li ha passat al jove candidat Ray Lam, del partit neodemòcrata de la Colòmbia Britànica. 





El noi, de 22 anys, ha renunciat a la seva candidatura després que han saltat a l'opinió pública les fotos que ell mateix havia penjat a la seva pàgina Facebook. Jutgeu vosaltres mateixos!

14.4.09

El nuevo valor de las noticias

En medio de las noticias de la crisis, el mercado de los medios también está cambiado. Según estas dos notas del New York Times, por un lado, los medios online que eran gratuitos parecen estar considerando cobrar el acceso a sus sitios de nuevo y las empresas de revistas, hartas de estar subvaluadas, quieren subir los precios de portada y de suscripción. No se trata, explican, de realmente tener más ganancias, sino de que la gente le dé más valor a los medios.

Mientras tanto, ante la muerte de los medios locales, las webs se están conviertiendo en el sustituto natural.

Y bueno, habrá que leer todas las notas antes de que decidan que ya no podemos verlas sin pagar ;).

10.4.09

YOUTUBE I LES ELECCIONS DEL 2008

Els propers dies 16 i 17 d'abril tindra lloc al Campus de la Universitat de Massachussets Amherst la conferència YouTube and the 2008 Election Cycle in the United States. Inicialment tenia la intenció d'assistir-hi, però al final no ha pogut ser. De totes maneres, ens podem consolar amb la pàgina web i tots els recursos que hi ha penjats, que ens proporcionen un volum d'informació més que notable, que segurament ens portarà un temps poder-la processar.

13.3.09

EL WEB D'EN TREMOSA... A MIG CAMÍ

Ahir es va presentar públicament el web del candidat per CiU a les eleccions europees, Ramon Tremosa. Donat l'impacte de les eleccions americanes, i sobretot de la campanya de Barack Obama, era d'esperar que els estrategues de la campanya se n'inspiressin, per dir-ho d'alguna manera. 

Un cop analitzada, podem dir que s'han quedat a mig camí. Naturalment, allò que crida més l'atenció és l'enllaç que permet fer microdonacions als ciutadans (si bé s'ha de dir que el botó mínim és de 10 euros, quan a la d'Obama, si no m'erro era de 5 dolars). Serà interessant veure quina serà la resposta dels electors. Recollirà el candidat una quantitat rellevant? O bé la desconfiança crònica envers els polítics, sumada ara a la desconfiança, encara força important, envers les transaccions digitals, farà que no obtingui la resposta adient? Ho seguirem atentament.
Per contra, on no s'ha seguit el model americà és en la feble presència de vídeos i recursos dinàmics. Sí que hi ha vídeos, però estan en un segon nivell, no en la portada. Tampoc hi ha música. L'eslògan no és un prodigi del màrketing polític, "Catalunya, porta d'Europa", sembla més un eslògan de turisme publicitari o de logística que de campanya electoral. També cal dir que inicialment el "Participa-hi", havia aparegut sense el corresponent pronom feble. Per "sort" l'han corregit.

En aquest sentit, hi ha el risc que el discurs del candidat se centri molt en la seva especialització professional i que en els mítings parli de, per exemple, " els containers del Port Barcelona", o dels slots de l'Aeroport del Prat. El problema és que ni els containers ni els slots voten. 

Un altre component que trobem a faltar, és el musical (no hi ha cap melodia). Sí que hi ha dos enllaços que porten al Grup de Suport i a l'imprescindible Facebook, però, per exemple, no hi ha Twitter, que permet una comunicació quasi immediata, ni blocs. Tampoc no hi ha cap component lúdic (els cada cop més imprescindibles jocs polítics). Si m'apureu, tampoc hi ha cap possibilitar d'atacar els adversaris. Cal tenir present que els socialistes són uns genis en aquest àmbit, i que no hi ha cap mena de dubte que tornaran a reincidir-hi.

En definitiva un web que podem qualificar com a força auster, quasi bé luterà, que suposo que vol donar una imatge d'un candidat seriós, competent, eficient... però que caldrà veure si aguanta el pressing destraler de la competència, que segur que no s'estaran per a austeritats a mesura que s'acosti la cita electoral.

Dos detalls més, abans d'acabar. La pròpia adreça del web, que no és particularment intuïtiva. I molt lligat a això, és que el disseny global del web respon totalment al disseny corporatiu dels blocs de CiU, de manera que, en certa mesura, el web sembla ser totalment orgànic. Això, naturalment, no és cap retret, però contrasta amb la imatge que sempre s'ha volgut donar del candidat, com una persona independent.

En els propers dies examinarem els webs de la resta de candidats, així que es facin públiques.

4.2.09

ARTICLE INTERESSANT

Us recomano la lectura d'aquest article, publicat al Newsweek i que planteja com hauria de comunicar-se la Casa Blanca amb els ciutadans. Molt interessant.

28.1.09

Nuevas tendencias

No hace tanto que tomábamos el curso estuvimos discutiendo ampliamente sobre las posibilidades de Second Life. Ya existía Facebook, pero no era tan omnipresente como hoy. Y ahora resulta que Second Life está nominado a los "Fiasco Awards", nacidos aquí en Catalunya para definir a los mayores fiascos tecnológicos. La plataforma, alimentada desde los headquarters telecos catalanes es, por decir lo menos, simpática. En los siguientes links, la página de los Fiasco Awards (se puede votar y todo) y la noticia según la reporta La Vanguardia.

También en La Vanguardia de hoy hay una nota sobre cómo los usuarios de Tuenti están considerando un grupo de apoyo para buscar a una adolescente perdida... ¿qué habría pasado con el caso Madeleine McCain en la época Facebook? Claro... esto suponiendo que los McCains tuvieran un Facebook.

Supe de un amigo que se volvió figura pública en mi país y tuvo que quitar su perfil de Facebook después de que varias fotos (que no tenían la aprobación de su consultora de imagen) fueron a dar a los medios electrónicos "cortesía" de Facebook. ¿En qué situación hay que cerrar la cuenta de uno?

24.1.09

THE WHITE HOUSE BLOG

Dimarts passat, el mateix dia que Obama jurava el seu càrrec, Macon Phillips, el nou flamant Director de New Media per a la Casa Blanca, penjava el post que a continuació reprodueixo en la seva integritat, en el nou bloc de la presidència. Es tracta d'un post que al llarg de la resta de la setmana ha donat molt de parlar. Fins i tot ja ha rebut consells com aquest, penjat a l'influent blog Huffingtonpost.

Phillips, procedent de la consultora en política en xarxa Blue State Digital (BSD),  ja havia treballat prèviament amb Howard Dean en la campanya del 2004. Segurament, al llarg dels propers mesos, en sentirem a parlar molt d'en Phillips, donat que serà la persona pública responsable de la comunicació digital de la Casa Blanca.

Tuesday, January 20th, 2009 at 12:01 pm
Change has come to WhiteHouse.gov

Welcome to the new WhiteHouse.gov. I'm Macon Phillips, the Director of New Media for the White House and one of the people who will be contributing to the blog.

A short time ago, Barack Obama was sworn in as the 44th president of the United States and his new administration officially came to life. One of the first changes is the White House's new website, which will serve as a place for the President and his administration to connect with the rest of the nation and the world.

Millions of Americans have powered President Obama's journey to the White House, many taking advantage of the internet to play a role in shaping our country's future. WhiteHouse.gov is just the beginning of the new administration's efforts to expand and deepen this online engagement.

Just like your new government, WhiteHouse.gov and the rest of the Administration's online programs will put citizens first. Our initial new media efforts will center around three priorities:

Communication -- Americans are eager for information about the state of the economy, national security and a host of other issues. This site will feature timely and in-depth content meant to keep everyone up-to-date and educated. Check out the briefing room, keep tabs on the blog (RSS feed) and take a moment to sign up for e-mail updates from the President and his administration so you can be sure to know about major announcements and decisions.

Transparency -- President Obama has committed to making his administration the most open and transparent in history, and WhiteHouse.gov will play a major role in delivering on that promise. The President's executive orders and proclamations will be published for everyone to review, and that’s just the beginning of our efforts to provide a window for all Americans into the business of the government. You can also learn about some of the senior leadership in the new administration and about the President’s policy priorities.

Participation -- President Obama started his career as a community organizer on the South Side of Chicago, where he saw firsthand what people can do when they come together for a common cause. Citizen participation will be a priority for the Administration, and the internet will play an important role in that. One significant addition to WhiteHouse.gov reflects a campaign promise from the President: we will publish all non-emergency legislation to the website for five days, and allow the public to review and comment before the President signs it.

We'd also like to hear from you -- what sort of things would you find valuable from WhiteHouse.gov? If you have an idea, use this form to let us know. Like the transition website and the campaign's before t
hat, this online community will continue to be a work in progress as we develop new features and content for you. So thanks in advance for your patience and for your feedback.

Later today, we’ll put up the video and the full text of President Obama’s Inaugural Address. There will also be slideshows of the Inaugural events, the Obamas’ move into the White House, and President Obama’s first days in office.















Com es pot llegir, Comunicació, Transparència i Participació, seran els tres eixos de l'actuació del departament de New Media de la Casa Blanca. 

Veurem si aquests plantejaments, realment esperançadors, s'acompleixen amb el dia a dia de l'activitat presidencial.

Per cert, un altre destacat membre de BSD que cal tenir en compte, tot i que no ha passat a treballar per la Casa Blanca és Joe Rospars. 

18.1.09

OBAMA ARRIBA, DEAN SE'N VA

Possiblement ha estat una notícia que no s'ha difòs massa a casa nostra. Em refereixo a la substitució com a Chairman del Comitè Nacional Democràtic, de Howard Dean. Es tracta d'una nova decisió que està fent aixecar les celles i arrufar el nas a molts dels activistes progressistes que han lluitat per la victòria electoral de Barack Obama.

M'explico. El proper dia 21, és a dir, al dia següent de la presa de possessió presidencial, el fins ara cap del CND, òrgan coordinador del Partit Demòcrata dels Estats Units, Howard Dean, serà reemplaçat per Tim Kaine. La notícia ha aixecat una forta indignació entre molts militants de base i molts netroots, és a dir, activistes de la xarxa, que han estat l'avantguarda de la lluita contra el bushisme, en les primàries i en la campanya electoral de l'any passat. 

La raó d'aquesta indignació és que la substitució és llegida com un retorn a la politics as usual del Partit Demòcrata, un cop aconseguida la presidència. Per contra, el fins ara cap del CND, representava tot el contrari: un partit molt més progressista, allunyat dels clintonites i dels anomenats Lite Republicans, és a dir, d'aquells electes demòcrates (senadors, representants, governadors, etc) que han renunciat al llarg dels darrers vuit anys a plantar cara a Bush i al seu poderossíssim vicepresident Cheney.

Una mica d'història
Howard Dean va saltar a la fama en les primàries demòcrates del 2004, quan va fer un ús extensiu de la xarxa d'internet per arribar a milions de ciutadans i assolir un ressò popular impensable, tenint present que 
provenia d'un dels estats més petits del país, Vermont, de manera que la seva força a l'interior del Partit Demòcrata era totalment negligible. Però gràcies a Internet va aconseguir mobilitzar milers d'activistes arreu del país i arreplegar milions de donacions particulars per finançar la seva campanya. Tot i així, la seva manca de suports dins el partit va ser determinant perquè finalment s'hagués de retirar de la cursa a la nominació.

Malgrat això, el ressò de la seva campanya, l'èxit que havia aconseguit amb uns recursos tan escassos, i el seu missatge clarament enfrontat al bushisme, va ser determinant per aconseguir ser nomenat chairman CND, des d'on va planificar l'estratègia per derrotar els republicans en les properes eleccions presidencials i legislatives, així com en les eleccions estatals (governadors). Així en els tres anys següents es va centrar en la implementació de la coneguda com a estratègia dels 50 estats.

L'estratègia del 50 estats
Sota la coordinació de Dean, els demòcrates van optar per canviar l'estratègia tradicional d'enfrontar-se als republicans. L'estratègia tradicional consistia en invertir tots els esforços de finançament i suport en els anomenats swing states, és a dir en aquells estats que no tenen una lleialtat electoral forta envers cap dels dos grans partits, i que en conseqüència, en una elecció poden votar per un candidat republicà i en la següent per un candidat demòcrata. Naturalment, qui obtingui la victòria en el màxim nombre de swing states, aconsegueix una avantatge considerable, podríem dir que determinant. 

La contrapartida d'aquesta estratègia és doble. En primer lloc, es deixa de banda aquells estats on la possibilitat d'obtenir una victòria és molt remota, de manera que els militants d'aquests estats queden clarament frustrats i decepcionats i són la riota dels seus adversaris republicans. En segon lloc, en aquells estats que ja es donen per fet que es guanyarà, hi ha el risc d'actuar de sobrats, com aquell qui diu, de pensar-se que es guanyarà el partit sense baixar de l'autocar. De manera que és molt factible caure en actituds de suficiència i de superioritat, i fins i tot de menyspreu envers les organitzacions de base -locals- a les quals se les té totalment marginades, fet que també provoca frustració o, en tot cas, una progressiva inhibició i allunyament.

Per contra, Dean va proposar i obtenir, estendre la presència i l'activisme demòcrata a tots i cadascun dels 50 estats americans, tant als que eren favorables, com també als que eren, a priori, tradicionalment republicans. Per aconseguir-ho, Dean no només multiplicà el nombre d'staff -en tots els estats, sinó que comptà amb tot el Moviment del Netroots, és a dir de l'activisme a la xarxa, sobretot a través de la blogosfera i de les xarxes socials -que tot just llavors començaven a sorgir.

L'aposta no va ser gaire ben vista per les vaques sagrades del partit demòcrata, la major part de les quals pertanyen als anomenats TOP-18, és a dir, els 18 estats on tradicionalment el Partit Demòcrata és hegemònic, i que en conseqüència, els seus dirigents acostumen a tenir molta força a l'interior del CND. Hi veien un malbaratament de recursos, atès que es dedicaven molts dolars a combatre en estats on les possibilitats de guanyar eren escasses, i de retop, es deixaven d'invertir-los en els swing states, de manera que els republicans podia sortir-ne afavorits.

Tanmateix, l'estratègia dels 50 estats, va començar a donar els seus fruits en les eleccions legislatives del 2006, que ja avançaven els resultats del 2008. Milers de ciutadans van connectar amb els candidats demòcrates a través de la xarxa, i es recolliren una enorme quantitat de dolars en donacions. Fins i tot en aquells estats considerats republicans, sorgiren com a bolets simpatitzants, voluntaris i activistes que recolzaren els candidats demòcrates. Molts senadors i governadors republicans, van ser derrotats o van estar a punt de ser-ho, de manera que el camí cap el canvi ja es començava a entreveure.

2008
Naturalment, atribuir la victòria d'Obama a l'estratègia de Dean seria massa agosarat i injust. Com és públic i notori, el candidat ocupa una part molt important en la campanya electoral, a l'hora de decidir el vot del ciutadà. I ningú no dubta que la imatge que ha transmès Obama ha estat clau per a la seva victòria.  

Però això no explicaria el fet que en els anys que Dean ha estat al capdavant del CND, ha aconseguit que, per exemple, al Senat dels Estats Units, els demòcrates passessin de tenir 45 escons (minoria) a tenir-ne 59 (majoria sòlida i a un sol d'escó d'evitar el filibusterisme), comptant-hi els independents. La importància d'aquest capgirament és cabdal, si es té en compte els poders constitucionals d'aquesta cambra. El mateix ha passat en altres instàncies estatals, on el Partit Demòcrata ha aconseguit trencar l'hegemonia social o mediàtica dels republicans en els darrers vuit anys.

Es pot dir, doncs, que l'estratègia dels 50 estats, no només ha ajudat a escollir Obama president, sinó que ha estat clau per a l'augment del suport als demòcrates en les eleccions senatorials, de representants i en les estatals. (Si bé val a dir que Obama, finalment no féu campanya ni a Alaska ni a Dakota del Nord, per raons ben diferents, de manera que no aplicà en tota la seva plenitud l'estratègia de Dean).

Politics as Usual?
Donat el gran rendiment que Howard Dean ha donat com a coordinador del partit demòcrata a nivell federal, resulta del tot sorprenent el seu immediat relleu, quan tothom donava per fet, en principi, que continuaria. 

Segons alguns analistes, un dels principals responsables d'aquest relleu no és cap altre que el  que ja s'anuncia com a totpoderós Chief of Staff  d'Obama, Rahm Emanuel. Ambdós, Emanuel i Obama, procedeixen de l'estat d'Illinois, un dels graners tradicionals del vot demòcrata. Segons aquests analistes, Emanuel, així com altres pesos pesants del partit, no veien amb bons ulls que el cap del CND, fos un polític tan connotat ideològicament com Dean, el qual és vist com un liberal dels més d'esquerra del panorama polític americà.

Cal tenir en compte que Obama ha construït el seu discurs polític en base a presentar-se com a President de tots els americans, no només dels demòcrates. No debades, algunes de les seves primeres decisions han causat perplexitat: no cessament de Joe Lieberman com a chairman del Comitè d'Afers Governmentals, malgrat el seu suport a Bush i el seu enfrontament amb el partit demòcrata. Nomenament de Hillary Clinton, com a Secretaria d'Estat, malgrat ser considerada massa centrista. O el manteniment en el càrrec de Robert Gates, com a Secretari de Defensa, procedent de l'administració Bush.

Sembla clar, doncs, que Dean, un cop aconseguida la presidència, ja no és útil per als interessos del Partit Demòcrata, i per això l'han substituït. A partir del dia 21, qui ocuparà el seu càrrec és Tim Kaine, governador de l'estratègic estat de Virginia, un dels swing states per excel.lència. Kaine, malgrat ser demòcrata, té molt poc de progressista, com ho demostra el seu rebuig als matrimonis homosexuals, el seu suport a la pena de mort, i les restriccions que ha imposat a l'avortament. En definitiva, un polític demòcrata dels de sempre.

Caldrà veure si la febrada d'Obama dels darrers mesos, es mantindrà al llarg dels propers quatre anys o bé, si es marceix i frustra milions d'expectatives suscitades no només als Estats Units, sinó arreu del món. 

De moment, però, l'eliminació política de Howard Dean, un dels polítics més rellevants dels darrers anys i dels més trencadors, és un mal senyal.

DOS NOUS VÍDEOS D'OBAMA

Adjunto els dos darrers vídeos de l'encara President-electe, Barack Obama.

Novè missatge, 10.01.2009



Nou missatge adreçat a alertar sobre la delicada situació econòmica al país. 


Desè missatge, 17.01.2009



En aquest darrer missatge abans de la presa de possessió del proper dia 20, Obama el dedica pràcticament a honorar la tradició democràtica dels Estats Units, sobretot pel que fa a la normalitat que ha presidit tots els relleus presidencials, tant en temps de pau com de guerra, al llarg de més de 200 anys d'història. Té un record especial per la figura de George Washington.