2.11.10

Richard Florida y la capacidad democrática de los medios sociales

Desde hace años, Richard Florida es citado constantemente en muchos sitios del mundo (empezando por Barcelona) por todos sus libros al respecto de la clase creativa y las comunidades creativas, y como el impulso a ciertos tipos de profesiones podrían cambiar la manera en cómo éstas se comportaban.

La semana pasada me encontré este reporte sobre la Clase Creativa y las Redes Sociales, por el mismo Florida. Esencialmente, se remite a la promesa ciberoptimista de que las redes sociales ayudarían de manera general de democratizar el conocimiento y la tecnología, abriendo posibilidades de participación para más gente.

Pero, afirma en su introducción Florida:
If any technology promised to shatter the constraint of geography, overcome distance, and flatten the world, social media would be it.
But a quick look at the map below (...) shows this is not the case at all, certainly not for the United States.


Para leer todo el artículo y ver cómo los centros de "conectividad social" en Estados Unidos están directamente relacionados a cierto tipo de profesiones y de gente, ir al siguiente link.

14.10.10

Menos redes sociales de las que creías

Nota de La Vanguardia según la cual sólo el 28% de la gente en el Estado Español utiliza las redes sociales, lo que coloca en el sitio 22 de 27 de usuarios en la Unión Europea.

Y tú que creías que TODO EL MUNDO usaba Facebook, ja.

12.10.10

Cosas que tomar en cuenta si quieres ser Don Draper

Mad Men, la serie americana sobre el desarrollo de una agencia de publicidad en los 60, ha puesto en el candelero una de las partes menos "habladas" del sueño americano: como era posible, con un poquito de cuidado, hacerte una vida nueva de cero, sin que nadie pregunte mucho más.

Este artículo publicado en La Vanguardia, sin embargo, habla sobre cómo las redes sociales nos están limitando la capacidad de ser un Don Draper y crearnos una vida nueva - lo que haces en la red se queda ahí y te perseguirá.

Interesante de leer. La pregunta que queda en el aire es si realmente la red nos hace más libres o más dependientes de nuestros errores del pasado.

10.10.10

FACEBOOK, ARA LA PEL.LÍCULA


S'acaba d'estrenar la pel.lícula The Social Network que tracta sobre l'origen del Facebook. Només he vist els tràilers a la xarxa, i m'ha agradat el tall que diu "No pots fer 500 milions d'amics... sense fer uns quants enemics"... bona aquesta. Caldrà anar-la a veure. A ningú no se li escapa que ha esdevingut un dels referents fonamentals de la societat xarxa, tant en el seu vessant positiu, com també malauradament, negatiu.

En seguirem parlant.

3.9.10

Una ajuntament darrera d'un fanal

Xavier Pastor
Diari de Girona

Per què un ajuntament hauria de ser al Facebook? Ser presents en les xarxes socials digitals aporta avantatges? Pot ajudar a detectar conflictes i, fins i tot, a prevenir-los i gestionar-los amb èxit?

En Jordi Martínez, articulista d'aquest mateix diari, em comenta que als Estats Units el 80% d'informacions que surten als diaris ja tenen el seu origen a la xarxa, fruit de denúncies o comentaris dels lectors o dels ciutadans. Segons un estudi recent elaborat amb dades de Google, els catalans ocupem l'onzena posició mundial com a usuaris de Facebook. Precisament, fa pocs dies he conegut pel Facebook una situació sorprenent la qual no és gens estrany que hagi esdevingut un problema i pot ser un conflicte si no es resol decididament. En una foto es veu la col·locació d'un fanal enfront de la porta de l'ajuntament de Malgrat de Mar. El fanal deixa pas als vianants, però resta davant mateix de la porta. Perquè es facin una idea, el fanal impedeix llegir correctament el nom de l'Ajuntament independentment de la situació de l'observador: Casa de (fanal) Vila, Ca(fanal) de la Vila, Casa (fanal) la Vila -potser aquest és el mes entenedor.

Aquesta cas em sembla interessant per dos motius:

1) com a metàfora de com les solucions a determinats problemes municipals sovint acaben per generar nous conflictes amb més repercussió, fins i tot simbòlica; i 2) la utilitat de les tecnologies de la informació i la comunicació, concretament Internet i en especial les xarxes socials digitals per prevenir, detectar i gestionar una munió de problemes i de conflictes, gràcies a la interacció ràpida i directa amb els ciutadans. Perquè se'n facin el càrrec, després de demanar el vistiplau per a la publicació dels seus comentaris, recullo literalment les paraules dels amics que han comentat aquest cas en el Facebook: "Que originals que som a...", "Sí, és la baixada d'emergència de la sala de plens", "Caram, veig que l'arquitecte municipal és molt amic de l'alcalde o és que no s'ho han mirat bé abans de fer-ho, no?", "Jo crec que deu ser el nou joc de la Festa Major: On és l'ajuntament?, "Jo crec que és el nou radar per a vianants, que quan entren a fer les diligencies no es passin de voltes", "Amb l'Àlex ens pensàvem que potser era per penjar-hi una bandera. Sigui el que sigui, és un desastre. Que lleig!" Per a més informació, els recomano el vídeo que hi ha al YouTube amb el títol: "un nyap il·luminat" elaborat per Malgrat Confidencial.

No està clar quin és el motiu de la ubicació d'aquesta instal·lació: si és un error o un descuit de disseny o d'execució de l'obra, si està fet expressament i amb mala fe, si s'ha fet per il·luminar al màxim l'entrada del consistori, si hi ha algú emprenyat a l'Ajuntament i amb poder per fer la guitza als responsables polítics. El que sí que sabem gràcies al Facebook i al YouTube és que a la gent no li agrada i està enfadada, i que es fa públic el conflicte i la reacció dels ciutadans.

I és que aquest cas és un símptoma clar d'aquesta manera de fer i de solucionar els problemes per part dels governants que tant critiquen els ciutadans, la qual d'entre una varietat de possibles solucions n'escullen una que no és la més apropiada ni la que ofereix més satisfacció, telegrafiant l'aparent manca d'anàlisi i la insuficient dedicació dels responsables públics. Hi ha qui pensarà que aquest és un mal menor, que és un problema tècnic, de fàcil solució i sense grans repercussions, que no és polític. Triple error: primer per equivocar-se; segon, per donar peu a la crítica i una riota general cap a l'ajuntament i a una nova despesa per moure el fanal; i tercer, per no il·luminar-nos amb una explicació convincent al més aviat possible, per exemple, en el Facebook mateix.

24.8.10

Y si Facebook fuera un país...

Con la llegada del usuario 500 millones a Facebook, la compañía FlipTop de empresas en línea decidió hacer una comparación con el crecimiento de los países - como si facebook fuera un país. No se pierdan el cuadro completo aquí.

Además, recomiendo mucho este artículo de Netpolitique sobre los "challenges" o concursos como una nueva manera de promoción y activación de la participación pública. Igual, por ejemplo, si Hereu hubiese lanzado una campaña de participación de este tipo para ideas en la Diagonal - la lanzaron, sí, pero no con premios ni con presentaciones claras - le hubiera resultado mucho más rentable que la consulta del mal.

Saludos!

2.6.10

Que hay un partido de Internet

Demasiado que comentar últimamente, pero en La Vanguardia sale esta entrevista sobre el nacimiento del Partido de Internet. Ya lo habíamos comentado anteriormente, pero insisto en que me parece bastante un despropósito. Es como el partido de los periódicos murales, o el de las bicicletas, o de la televisión digital... pero cada quien...

Me queda pendiente hablar sobre el tema colombiano y la decepción de los verdes... la pregunta era desde el inicio si el poder en línea (el ciberactivismo) podía transformarse en actividad en la calle. Hasta el momento, no hay respuestas claras... habrá que esperar a la segunda vuelta.

29.5.10

EL MITE DE LA DEMOCRÀCIA DIGITAL

Un dels llibres que més revolt han aixecat darrerament és el de Matthew Hindman, The Myth of Digital Democracy, on l'autor sosté uns plantejaments que es contraposen frontalment als predominants en gran part de la literatura acadèmica.

En aquest post, no vull fer la ressenya d'aquesta obra, sinó limitar-me a assenyalar una de les aportacions que més m'ha cridat l'atenció i que en certa mesura m'ha fet pensar molt sobre el sentit que té dedicar-s a l'estudi de l'internet política.


Si ens fixem en aquesta Figura, ens adonarem que els webs polítics representen una part minúscula del conjunt del tràfic per la xarxa, sobretot si els comparem amb els webs per adults, que és el subconjunt més gran de tots.

La pregunta llavors és: No seria més lògic dedicar els nostres esforços investigadors en analitzar la webesfera per adults? Una mica més entretinguts, penso, sí que ho estaríem, oi?

Al marge d'això, la Figura té l'utilitat de deixar ben a les clares que el nostre treball sobre la internet polític té un impacte forçosament limitat, de manera que difícilment podrem considerar-nos mai el centre del món, ni molt menys de la xarxa. I aquest exercici d'humilitat és sempre necessari.

Ara sempre podrem decantar-nos per l'estudi de la xarxa per adults... qui s'hi anima?

14.4.10

Avisos para navegantes con intenciones de voto

Ayer apareció una nota en La Vanguardia en donde se comunica que a la gente se le preguntará al entrar a Facebook si se ha registrado o no para votar - todo esto como parte de un programa para aumentar la participación en las elecciones. Lo que no tengo claro es cómo se hará: ¿con un anuncio en la barra lateral? ¿como una alerta al hacer tu log-in? ¿quién verá el anuncio - los que tienen su residencia establecida en Inglaterra según los registros de Facebook? Y quizá lo más importante de todo: ¿cuánto cobrará Facebook por esto?. Entre esto y los rumores sobre anuncios en twitter, cada vez se complica más el panorama de las redes sociales.

13.3.10

Nada de tres avisos

Hoy publica La Vanguardia que la UE no aceptará que se impongan los cortes a los usuarios de Internet que hagan descargas ilegales, no incluso en el sistema de tres avisos que está estableciendo Francia.

La nota completa está aquí. Veremos cómo cada estado de la Unión genera sus propias leyes y reglamentos... y qué nos tocará en España.

8.3.10

¿Y después de Facebook qué?

En un medio en el que los one hit wonders son regulares, comienzan a aparecer malos presagios al respecto de Facebook. ¿Cuál será la siguiente invención que lo desbanque? ¿Qué lo hará quedarse? Ya que Buzz no parece tener mayor relevancia, parece que se quedará... y que con Facebook Connect sus dueños están haciendo lo que Starbucks: canibalizarse el propio negocio.

... Mientras no les pase lo que a Starbucks y comiencen a cerrar masivamente...

Un artículo de Randall Stross en el NYT sobre el tema aquí.

18.2.10

La delgada línea entre periodismo y política

Cada vez más, en Estados Unidos claramente se están cruzando las fronteras entre el periodismo y la política, al convertir a políticos en analistas y a periodistas en políticos, según explica esta nota del New York Times. No podemos decir que esto allá pasado antes: el crossover es una cosa normal, entiendo, entre los deportistas. Y para muestra basta el desfile de antiguos atletas para comentar eventos mundiales como por ejemplo, las olimpiadas.

Si bien es cierto que con los deportistas también pasa otro detalle interesante: los más relevantes en su trabajo la mayor parte del tiempo rematan su carrera como entrenadores de las nuevas generaciones. Los más mediáticos - no necesariamente los más buenos - son los que terminan en la pantalla de la televisión.

¿Es justo dar más o menos exposure a los políticos? Siendo los periodistas personajes tan mediáticos y líderes de opinión en muchos casos, ¿serán más efectivos en trabajar con los ánimos de los votantes? ¿Es el caso Laporta una mezcla perversa de todas las circunstancias anteriormente mencionadas?

Preguntas para el aire, me parece...

18.1.10

UN POST INTERESSANT... I POLÈMIC!

Quan s'acosta el primer aniversari del Govern Obama, no falten els balanços. Micah L. Sifry, de techpresident i que fa poc va ser a Barcelona al PDF, n'ha fet un que ha donat lloc a una certa polèmica.


El podeu llegir aquí

28.12.09

BIBLIOGRAFIA SOBRE LA BLOGOSFERA (II):

Aquests són alguns dels llibres que he llegit darrerament sobre la Blogosfera:

Jerome Armstrong - Markos Moulitsas, (2006), Crashing the Gate. Netroots, Grassroots and the Rise of People-Poweres Politics, Chelsea Green.

Obra, no acadèmica, de referència per entendre l'auge de la blogosfera demòcrata dels darrers anys. Els autors són dos dels blocaires més seguits i llegits del moment. Jerome Armstrong, conegut com The Blogfather, escriu el bloc MyDD. Segons sembla, va ser ell qui va encunyar un concepte que ha fet fortuna: netroots. Per la seva banda, Markos Moulitsas, va ser considerat inicialment com una mena d'enfant terrible de la xarxa. Amb els anys, però, ha esdevingut el número de la blogosfera política, gràcies al seu bloc Daily Kos que ha esdevingut una referència en l'escena política americana dels darrers anys. Actualment, el blog és una obra col.lectiva, i Moulitsas, és considerat com una persona molt influent, la qual cosa el situa sovint a l'ull de l'huracà del debat polític.

Crashing the Gate, és una mena de reflexió-manifest que crida a una completa transformació del Partit Demòcrata americà , on es critica tant els vells dinosaures del partit, a molts dels quals se'ls acusa de ser massa tous en la seva oposició al Bushisme, als consultors polítics, spin doctors i altra fauna que viu de les campanyes i els quals difícilment passen comptes, fins i tot quan fracassen estrepitosament, com també dels sectors més radicals, els membres dels single-issues groups, sorgits en els anys 60 i 70, és a dir, pro-avortistes, feministes, ecologistes, LGBT, etc. als quals es critica per avantposar els seus temes a la victòria de l'opció progressista. De fet, els autors consideren que els single-issues groups són corresponsables de l'arribada al poder dels republicans, per haver-se negat a donar suport a candidats demòcrates que no seguien els seus plantejaments.

Els autors consideren que cal donar un missatge clarament d'unió i no de divisió del país. D'aquesta manera es contrabalanceja el radicalisme ideològic de Bush i de la seva colla. Al llarg de l'obra s'estudien casos reeixits de victòries demòcrates on el treball arran de terra tant de tipus tradicional (grassroots), com a través de la xarxa (netroots), ha permès als demòcrates plantar cara a l'ofensiva republicana.

En definitiva, es tracta d'un llibre que crida a un nou activisme, a donar confiança als ciutadans per tal que prenguin decisions (d'aquí el people-powered politics) i recuperin l'interès per la cosa pública.

L'obra va tenir una clara influència en els dos anys posteriors a la seva aparició, i es pot dir que, sense formar part de l'equip d'Obama, ni de lluny, s'identifica amb aquella famosa frase de Howard Dean sobre l'ala demòcrata del Partit Demòcrata, d'una enorme mala llet. Això no obstant, es tracta d'un progressisme no ideològic, sinó bastant pragmàtic, atès que també inclou en el seu interior altres referents com poden ser el propi Al Gore, però també, d'altres com Nancy Pelosi o fins i tot Wesley Clark, antic general i cap de l'OTAN.

---

Glenn Reynolds (2006), An Army of Davids. How Markets and Technology Empower Ordinary People to beat Big Media, Big Government and other Goliaths, Thomas Nelson.

Reynolds escriu el bloc d'orientació republicana més llegit, Instapundit. Malgrat ser un professor universitari, el llibre no és ben bé acadèmic, sinó un assaig o reflexió sobre l'impacte dels blocs i la xarxa en general en la vida quotidiana. L'autor considera que la tecnologia i el mercat fa més lliure els ciutadans i permet oposar-se a les grans organitzacions d'interessos, bàsicament els grans grups mediàtics tradicionals (considerats com a massa liberals, és a dir, progressistes en l'argot polític americà) i la burocràcia governamental. Bàsicament el llibre és també estudis de casos reeixits de persones que han utilitzat els blocs per impulsar iniciatives, tenir veu pròpia, denunciar, recolzar, etc.

Un dels capítols que més m'ha cridat l'atenció és el referent al seguiment de la Guerra d'Iraq, on es denuncia la cobertura que fan els mèdia i es valora molt l'opinió del blocaire que explica el dia a dia dels soldats, les seves pors i els seus pensaments, etc.

En definitiva, l'autor planteja que la tecnologia pot transformar la vida i donar més benestar (sobretot en l'àmbit de la investigació científica i tècnica) i més transparència i acabar amb els models opacs, permetent que el ciutadà (David) pugui derrotar les grans burocràcies (Goliaths).
----

Michael Keren (2006), Blogosphere. The New Political Arena, Lexington

En aquest llibre, Keren, professor de la Universitat de Calgary (Canadà), analitza des de la perspectiva dels estudis culturals, un conjunt molt petit de persones amb l'objectiu de conèixer les motivacions i les causes que els porten a escriure un bloc, i l'impacte que això té en la vida individual i col.lectiva. Es tracta, doncs, d'un llibre de metodologia eminentment qualitativa, no quantitativa, i amb un fort component de l'antropologia i dels estudis literaris i també de la psicologia.

Cada capítol tracta d'un blocaire que per raons diverses ha tingut un ressò popular i n'analitza el context, la seva evolució i intenta cercar els raonaments pels quals l'ha escrit.

Tal i com es pot comprovar, no es tracta d'un llibre de ciència política. Tanmateix, tant el primer capítol com el darrer contenen reflexions interessants des d'una perspectiva politològica estricta. Particularment m'ha interessat la idea que la majoria de blocaires analitzats tenen en comú una certa insatisfacció amb el seu context polític i governamental, així com també amb els grans mitjans de comunciació. En molts d'ells hi ha com una melangia, producte del desencís del món real, que els porta a traslladar-se al ciberespai, on poden trobar un espai de cohesió digital que ha desaparegut en la vida quotidiana.

----

David D. Perlmutter, (2008), Blogwars, Oxford University Press.

Ens trobem, ara sí, davant d'un treball clarament acadèmic de comunicació política, elaborat per un professor de la Universitat de Kansas. En aquesta obra, s'intenta esbrinar l'impacte que els blocs, sobretot, estan exercint en la vida política americana.

Perlmutter inicia la seva obra intentant matisar la suposada "Revolució Blog" i opta per relativitzar el seu impacte, sobretot respecte aportacions que consideren que significarà un capgirament social de la comunicació política.

Aquesta relativització, paradoxalment, a mesura que s'avança en l'obra, és menor, i al final, l'autor considera que els blocs sí que tenen un paper cada cop més rellevant en la dinàmica política.

L'autor no es pot alliberar del corresponent capítol que explica a nivell cronològic el creixement de la rellevància mediàtica dels blocs, sobretot circumscrit al període 1999-2005, amb una fixació -i una relativització del Mite Dean (Howard Dean) de les eleccions del 2004. També fa referència a altres dos episodis prou coneguts on els blocs van tenir un paper protagonista: l'anomenat Rathergate i el tema de les enquestes a la sortida dels col.legis electorals del 2004. Sobta, però, el poc ressò que es fa tant del cas del Senador Lott, com de l'afer Macaca.

Potser l'aportació més interessant de l'obra és la distinció entre els rols polític exterior i interior dels blocs. L'exterior fa referència als analistes, periodistes, ciutadans que escriuen sobre política en els seus blocs i en repassa la seva diversitat, amb l'ajuda de casos concrets. Pel que fa al rol interior, es refereix clarament al protagonisme del polític en la blogosfera. Aquí el concepte clau que utilitza és el clàssic de commilito, és a dir el de la companyonia del dirigent amb els seus subordinats, és a dir, en termes actual, del polític amb els ciutadans, en el sentit que s'ha de presentar com una persona que s'ocupa i es preocupa per les persones. En definitiva, el polític, diu Perlmutter, ha d'utilitzar el bloc no a tall individual sinó amb l'objectiu de construir aliances, de coordinar campanyes , de tenir un paper actiu a través del ciberespai. Com a estudi de casa, curiosament, tria Hillary Clinton, tot i que també en el llibre hi ha referències a Barack Obama, en el sentit que la seva campanya va estar plena de dubtes respecte la utilització dels blocs.

Per Perlmutter, els blocs, han arribat per quedar-s'hi, i els considera una eina molt útil per al polític i també per al ciutadà.

14.12.09

Los límites de la amistad

Ahora en Estados Unidos, en concreto en Florida, los jueces y los abogados no pueden ser "amigos" de Facebook. La idea, al parecer, es evitar malos entiendos y aparencias de acuerdos personales. ¿Qué profesiones continuarán? La nota del NYT aquí.

7.12.09

Y ahora los periódicos

Axel Springler, el director del grupo que publica el diario alemán Bild - entre otros -, está buscando un método junto a varios colegas para poder cobrar por la agregación de noticias en los buscadores: ya no digamos en los blogs. La idea es la básica aquella del cobrar por los contenidos noticiosos bajo el siguiente argumento: “A highly industrialized world cannot survive on rumors. It needs quality journalism, and that costs money.”

El otro argumento que utiliza que es priceless es el de que serán los alemanes y no los americanos los que decidan el futuro de la prensa escrita en la era de internet por una razón aparentemente muy sencilla: los alemanes, dice, crearon el negocio (citando a Guttemberg). A los americanos, que no lo hicieron, los periódicos no les podrían importar menos.

La nota completa del NYT - mientras nos dejen citar - está aquí.

4.12.09

¿Quién necesita la televisión?

En algunos debates del PDFEU se insistía en comentar que cuando la gente utiliza internet para escuchar el radio o ver la televisión, en realidad lo que está consumiendo es radio y televisión. Sin embargo, tanto los productores de los receptores como de los contenidos cada vez están teniendo más problemas para encajar su nuevo modelo de negocio.

En medio de las discusiones europeas y españoles sobre el "libre derecho a internet", en EEUU lo que está sobre la mesa es el modelo de las televisoras y compañías productoras, que ven un gran consumo de sus productos en streaming.

Interesante artículo del NYT aquí.
(A mí me hubiera encantado ver a mi mamá gritándome que TENÍA que tener una televisión en mi habitación, ja)

24.11.09

VÍDEOS DEL PERSONAL DEMOCRACY FORUM

Una tria dels vídeos que es van poder veure al Personal Democracy Forum Europe celebrat a Barcelona els passats dies 20 i 21 de novembre.

El primer vídeo és un blockbuster clàssic que ha rebut ja més de 53 milions de visites. Porta per títol Free Hugs (Abraçades de franc) i forma part d'una campanya global. La música és dels Sick Puppies, una banda australiana de rock alternatiu.



El segon vídeo, també se'l pot considerar un èxit, amb 25 milions de visites. Es tracta de Where the Hell is Matt, i que probablement activarà l'enveja més malsana, quan veus el tal Matt viatjant arreu del món per acabar ballant i fent una mica el ximple. També es tracta d'una campanya viral, i aquest és el seu lloc web. La música és de Sweet Lullaby.



Finalment, el tercer vídeo que us presento, és una mica freaky. Es tracta, malgrat que no ho sembli, d'un vídeo de la campanya online sobre les eleccions europees del mes de juny passat.

Online Communication Campaign for European Elections 2009 from Web Com on Vimeo.



Enjoy them!

22.11.09

Personal Democracy Forum - 1

Antes de escribir unas mini-reseñas sobre las sesiones en las que estuve, recomiendo a quien no estuvo este link de CivicoLive, en donde están los videos, los audios y las transcripciones de las sesiones. Vale la pena.