Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris conflicte. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris conflicte. Mostrar tots els missatges

7.9.13

Soroll real al PSC

Article publicat al Diari de Girona el 29 d'agost del 2013
Xavier Pastor

La carta d'Antoni Balmón-alcalde de Cornellà de Llobregat i des del 2011 membre de l'executiva del PSC-, criticant obertament les declaracions dels que ell anomena "els professionals de la polseguera" amb noms i cognoms que estan en contra del posicionament polític del partit sobre el dret a decidir, ha tingut una gran repercussió.

Després d'una allau de respostes públiques, especialment dels implicats i de molts altres militants del PSC, el portaveu socialista al Parlament, Maurici Lucena,ha instat als crítics amb la direcció del partit a rebaixar "el soroll artificial que no reflecteix la proporció de posicions internes del PSC".

Després de llegir Lucena, la carta de Balmón no és producte d'una decisió o una acció personal aïllada -ell és membre de l'executiva-, sinó una reacció contundent per evitar més desgast del secretari general del PSC, Pere Navarro, i per contrarestar mediàticament les informacions sobre els actes de l'11 de setembre.
A més aquest és un conflicte intern que dura molt de temps amb la participació de diferents implicats i en conseqüència gens artificial i molt real. Podem remuntar-nos com a mínim a quan el PSC es trobava en el govern de la Generalitat, i potser molt abans, durant la campanya de les eleccions catalanes del 2003 quan José Montilla i Miquel Iceta donen un ultimàtum a Pasqual Maragall i li diuen que si no guanya o governa haurà de plegar. Tanmateix, és en el Govern del Tripartit que les lluites i declaracions dels uns i els altres esdevenen públiques, per exemple, quan el PSC, el seu primer secretari, José Montilla, es va oposar a la remodelació del govern amb el conseqüent canvi de consellers per part del President Maragall (2005) o quan Antoni Castells, conseller d'economia del govern de Montilla, va dir que no volia anar a les llistes del PSC a les eleccions al Parlament (2010) o quan Pasqual Maragall (2010) va fer campanya per Artur Mas.
Des d'un dels corrents interns del Socialistes de Catalunya, en relació a la cadena humana que l'Assemblea Nacional Catalana organitzarà per l'Onze de Setembre, s'ha proposat donar llibertat d'acció al seus membres per assistir-hi o no.

Tanmateix, la llibertat d'acció i de vot no està ben vista al PSC i margina a qui la practica. A principis d'any en motiu de la votació de la Declaració de Sobirania al Parlament, cinc diputats van haver de sortir del ple per no haver de votar que no, posició que imposava el partit. Sis mesos abans, al juliol del 2012, Ernest Maragall, exconseller d'educació, en aquell moment encara diputat del PSC i membre de l'executiva, votava en contra dels seus companys a favor del Pacte fiscal i de la creació d'una hisenda catalana.
La llibertat d'acció i de vot del PSC tampoc és una solució en el context actual i per als interessos del país. La darrera vegada que al PSC es va donar llibertat de vot va ser per la llei en contra de les corrides de braus al 2011. La llei va superar la votació amb 68 vots a favor dels 135 del Parlament (32 de CiU, 3 del PSC-CpC, 21 d'ERC i els 12 ICV-EUiA).

La majoria dels diputats i diputades del PSC-CpC (31), del PP (14) i de Ciutadans (3) van votar en contra de la prohibició fent visibles quins són els punts en comú polítics d'aquests tres partits: els dos primers com a franquícies dels principals partits espanyols -PSOE i PP- i els tres junts, el predomini de la realitat i sensibilitat espanyola per davant de la catalana. Avui, el PSC continua pensant més amb Espanya i en el PSOE que en Catalunya, i el Partit continua per davant de la política, en concret dels polítics i dels diputats.

9.12.12

Petites corrupcions

Article publicat al Diari de Girona, el 7 de desembre de 2012
Ja deu fer un parell d'anys, quan es va destapar el cas Millet, en aquest mateix diari publicava un article d'opinió sobre la corrupció. Parlava d'un factor que en tots els casos es repeteix i que tenint-lo en compte es pot arribar a preveure aquest fenomen: el temps. Posava altres exemples del passat: l'afer Filesa, Malesa i Time-Export, amb el finançament il·legal del PSOE de Felipe González, i el de Santa Coloma de Gramenet amb Bartomeu Muñoz com a alcalde.

Deia que quan una persona arriba al govern d'una institució pública o d'una organització privada necessita un temps per aprendre com funciona i fer millores. Hi ha un moment que ja ho sap tot o quasi tot i ja ha fet tot el que venia a fer. És aquest instant el que s'ha d'evitar, quan aquesta o aquestes persones pensen en ells mateixos i no en els altres.

Feia referencia a Philip G. Zimbardo, psicòleg social nord-americà que explica en el seu llibre "El efecto Lúcifer" com el factor temps fa malvades les persones. Diu que el fet de viure en una situació de constant present, amb pressió, sense perspectives de futur i conscients d'ostentar el control indefinidament, fa que les persones, un cop assimilat el seu rol i les rutines associades, es comportin fent un mal ús del seu poder i corrompent les regles en el seu favor. Aquest és l'origen de la maldat. Malgrat no és l'esperit d'aquest article, en la corrupció hi ha maldat, com una forma de violència d'un pocs cap a la resta de la societat, saltant-se les regles en benefici propi, aprofitant-se de l'esforç dels altres, apropiant-se del que és públic, del bé comú.  
Però com es pot donar aquesta corrupció als ulls dels treballadors de l'administració? I el que és pitjor, com és que la gent afirma saber-ho i que no es faci res?

LLEGIR ARTICLE SENCER

20.10.11

El poder de les paraules

XAVIER PASTOR
Article publicat el 19 d'octubre de 2011 al Diari de Girona

Ens adonem del poder que tenen les paraules sobretot quan es genera un conflicte i, especialment, si va en contra dels nostres interessos. Cada cop són més els experts que ens aporten dades. Des de la neurociència s'ha descobert que una mala notícia té cinc vegades més força d'atracció i de ser recordada pel nostre cervell que una de bona. Al llibre "No pienses en un elefante", George Lakoff, professor i investigador de lingüística cognitiva de la Universitat de Califòrnia, explica la importància en la selecció, ús i combinació d'unes paraules que relacionades entre elles i incorporades en un discurs formen un marc cognitiu que ens dota d'una manera d'interpretar la realitat, d'enfocar determinats problemes i d'establir solucions. Amb aquest marc es reforça i es crea un clima d'opinió.

I és que amb les paraules una persona exerceix poder sobre una altra o altres , com ens mostra Steve Lukes a "El poder. Un enfoque radical" de tal manera que la primera és capaç d'afectar els interessos en sentit contrari de la segona.

El millor exemple de l'ús de les paraules per exercir poder han estat els governs del Tripartit. Precisament si per alguna cosa es van caracteritzar els governs del Tripartit és per les declaracions i contradeclaracions dels membres del Govern i dels responsables dels seus respectius partits i grup parlamentaris. En el govern del Tripartit hi parlava tothom i quasi sempre amb la voluntat de crear polèmica i generar conflictes, per afectar en sentit contrari els interessos dels altres.

Però també podem trobar casos interessants més enllà de la política, concretament a la Fórmula 1. Aquest és un esport que mou quantitats ingents de diners, amb una volum molt important de persones en les estructures dels equips, amb multinacionals i empreses amb grans pressupostos al voltant d'aquesta activitat i on les paraules de les persones tenen el poder de generar tensions, disputes i conflictes latents, sobretot interns, entre els responsables de les escuderies i els seus pilots, i que habitualment es manifesten en els resultats de les curses.

Dues situacions recents concretes. El primer cas és del Lewis Hamilton. Durant tota la temporada, aquest pilot ha tingut l'escalf del seu equip i ha obtingut podi en diverses carreres. Aquestes darreres setmanes s'ha especulat que ha rebut ofertes d'altres equips i que podria marxar d'allà on és. Casualment, Hamilton no ha aconseguit cap podi i fa uns dies ocupava la 7a posició al Japó. Per contra, el seu company, Jenson Button, va renovar el seu contracte i va guanyar la cursa. El segon cas és el d'en Jaume Alguersuari, pilot català de l'escuderia Toro Rosso, filial de Red Bull. Aquest pilot ha passat d'estar entre els deu primers i d'assolir una meritòria 7a plaça al Gran Premi de Bèlgica a finalitzar 21è a Italia quinze dies després. Entremig de les dues carreres, Alguersuari va manifestar el seu disgust per la renovació de Mark Weber, segon pilot de Red Bull, ja que no s'havia respectat el compromís comunicat a l'inici de temporada d'oferir el segon volant d'aquesta escuderia al pilot que fes millors resultats a Toro Rosso. Alguersuari va finalitzar 17è al Gran Premi del Japó.

I és que si bé és veritat que parlant la gent s'entén -sempre que se sàpiga i se sigui capaç d'aconseguir aquest resultat-, també queda clar que parlant la gent s'enfada. Precaució, doncs, amb el poder de la les paraules.