Article publicat al Diari de Girona el 29 d'agost del 2013Xavier Pastor
La carta d'Antoni Balmón-alcalde de
Cornellà de Llobregat i des del 2011 membre de l'executiva del PSC-,
criticant obertament les declaracions dels que ell anomena "els
professionals de la polseguera" amb noms i cognoms que estan en contra
del posicionament polític del partit sobre el dret a decidir, ha tingut
una gran repercussió.
Després d'una allau de respostes públiques, especialment dels implicats i de molts altres militants del PSC, el portaveu socialista al Parlament, Maurici Lucena,ha instat als crítics amb la direcció del partit a rebaixar "el soroll artificial que no reflecteix la proporció de posicions internes del PSC".
Després de llegir Lucena, la carta de Balmón no és producte d'una decisió o una acció personal aïllada -ell és membre de l'executiva-, sinó una reacció contundent per evitar més desgast del secretari general del PSC, Pere Navarro, i per contrarestar mediàticament les informacions sobre els actes de l'11 de setembre.
A més aquest és un conflicte intern que dura molt de temps amb la participació de diferents implicats i en conseqüència gens artificial i molt real. Podem remuntar-nos com a mínim a quan el PSC es trobava en el govern de la Generalitat, i potser molt abans, durant la campanya de les eleccions catalanes del 2003 quan José Montilla i Miquel Iceta donen un ultimàtum a Pasqual Maragall i li diuen que si no guanya o governa haurà de plegar. Tanmateix, és en el Govern del Tripartit que les lluites i declaracions dels uns i els altres esdevenen públiques, per exemple, quan el PSC, el seu primer secretari, José Montilla, es va oposar a la remodelació del govern amb el conseqüent canvi de consellers per part del President Maragall (2005) o quan Antoni Castells, conseller d'economia del govern de Montilla, va dir que no volia anar a les llistes del PSC a les eleccions al Parlament (2010) o quan Pasqual Maragall (2010) va fer campanya per Artur Mas.
Des d'un dels corrents interns del Socialistes de Catalunya, en relació a la cadena humana que l'Assemblea Nacional Catalana organitzarà per l'Onze de Setembre, s'ha proposat donar llibertat d'acció al seus membres per assistir-hi o no.
Tanmateix, la llibertat d'acció i de vot no està ben vista al PSC i margina a qui la practica. A principis d'any en motiu de la votació de la Declaració de Sobirania al Parlament, cinc diputats van haver de sortir del ple per no haver de votar que no, posició que imposava el partit. Sis mesos abans, al juliol del 2012, Ernest Maragall, exconseller d'educació, en aquell moment encara diputat del PSC i membre de l'executiva, votava en contra dels seus companys a favor del Pacte fiscal i de la creació d'una hisenda catalana.
La llibertat d'acció i de vot del PSC tampoc és una solució en el context actual i per als interessos del país. La darrera vegada que al PSC es va donar llibertat de vot va ser per la llei en contra de les corrides de braus al 2011. La llei va superar la votació amb 68 vots a favor dels 135 del Parlament (32 de CiU, 3 del PSC-CpC, 21 d'ERC i els 12 ICV-EUiA).
La majoria dels diputats i diputades del PSC-CpC (31), del PP (14) i de Ciutadans (3) van votar en contra de la prohibició fent visibles quins són els punts en comú polítics d'aquests tres partits: els dos primers com a franquícies dels principals partits espanyols -PSOE i PP- i els tres junts, el predomini de la realitat i sensibilitat espanyola per davant de la catalana. Avui, el PSC continua pensant més amb Espanya i en el PSOE que en Catalunya, i el Partit continua per davant de la política, en concret dels polítics i dels diputats.
