Jerome Armstrong - Markos Moulitsas, (2006), Crashing the Gate. Netroots, Grassroots and the Rise of People-Poweres Politics, Chelsea Green.
Obra, no acadèmica, de referència per entendre l'auge de la blogosfera demòcrata dels darrers anys. Els autors són dos dels blocaires més seguits i llegits del moment. Jerome Armstrong, conegut com The Blogfather, escriu el bloc MyDD. Segons sembla, va ser ell qui va encunyar un concepte que ha fet fortuna: netroots. Per la seva banda, Markos Moulitsas, va ser considerat inicialment com una mena d'enfant terrible de la xarxa. Amb els anys, però, ha esdevingut el número de la blogosfera política, gràcies al seu bloc Daily Kos que ha esdevingut una referència en l'escena política americana dels darrers anys. Actualment, el blog és una obra col.lectiva, i Moulitsas, és considerat com una persona molt influent, la qual cosa el situa sovint a l'ull de l'huracà del debat polític.
Crashing the Gate, és una mena de reflexió-manifest que crida a una completa transformació del Partit Demòcrata americà , on es critica tant els vells dinosaures del partit, a molts dels quals se'ls acusa de ser massa tous en la seva oposició al Bushisme, als consultors polítics, spin doctors i altra fauna que viu de les campanyes i els quals difícilment passen comptes, fins i tot quan fracassen estrepitosament, com també dels sectors més radicals, els membres dels single-issues groups, sorgits en els anys 60 i 70, és a dir, pro-avortistes, feministes, ecologistes, LGBT, etc. als quals es critica per avantposar els seus temes a la victòria de l'opció progressista. De fet, els autors consideren que els single-issues groups són corresponsables de l'arribada al poder dels republicans, per haver-se negat a donar suport a candidats demòcrates que no seguien els seus plantejaments.
Els autors consideren que cal donar un missatge clarament d'unió i no de divisió del país. D'aquesta manera es contrabalanceja el radicalisme ideològic de Bush i de la seva colla. Al llarg de l'obra s'estudien casos reeixits de victòries demòcrates on el treball arran de terra tant de tipus tradicional (grassroots), com a través de la xarxa (netroots), ha permès als demòcrates plantar cara a l'ofensiva republicana.
En definitiva, es tracta d'un llibre que crida a un nou activisme, a donar confiança als ciutadans per tal que prenguin decisions (d'aquí el people-powered politics) i recuperin l'interès per la cosa pública.
L'obra va tenir una clara influència en els dos anys posteriors a la seva aparició, i es pot dir que, sense formar part de l'equip d'Obama, ni de lluny, s'identifica amb aquella famosa frase de Howard Dean sobre l'ala demòcrata del Partit Demòcrata, d'una enorme mala llet. Això no obstant, es tracta d'un progressisme no ideològic, sinó bastant pragmàtic, atès que també inclou en el seu interior altres referents com poden ser el propi Al Gore, però també, d'altres com Nancy Pelosi o fins i tot Wesley Clark, antic general i cap de l'OTAN.
---
Glenn Reynolds (2006), An Army of Davids. How Markets and Technology Empower Ordinary People to beat Big Media, Big Government and other Goliaths, Thomas Nelson.
Reynolds escriu el bloc d'orientació republicana més llegit, Instapundit. Malgrat ser un professor universitari, el llibre no és ben bé acadèmic, sinó un assaig o reflexió sobre l'impacte dels blocs i la xarxa en general en la vida quotidiana. L'autor considera que la tecnologia i el mercat fa més lliure els ciutadans i permet oposar-se a les grans organitzacions d'interessos, bàsicament els grans grups mediàtics tradicionals (considerats com a massa liberals, és a dir, progressistes en l'argot polític americà) i la burocràcia governamental. Bàsicament el llibre és també estudis de casos reeixits de persones que han utilitzat els blocs per impulsar iniciatives, tenir veu pròpia, denunciar, recolzar, etc.
Un dels capítols que més m'ha cridat l'atenció és el referent al seguiment de la Guerra d'Iraq, on es denuncia la cobertura que fan els mèdia i es valora molt l'opinió del blocaire que explica el dia a dia dels soldats, les seves pors i els seus pensaments, etc.
En definitiva, l'autor planteja que la tecnologia pot transformar la vida i donar més benestar (sobretot en l'àmbit de la investigació científica i tècnica) i més transparència i acabar amb els models opacs, permetent que el ciutadà (David) pugui derrotar les grans burocràcies (Goliaths).
----
Michael Keren (2006), Blogosphere. The New Political Arena, Lexington
En aquest llibre, Keren, professor de la Universitat de Calgary (Canadà), analitza des de la perspectiva dels estudis culturals, un conjunt molt petit de persones amb l'objectiu de conèixer les motivacions i les causes que els porten a escriure un bloc, i l'impacte que això té en la vida individual i col.lectiva. Es tracta, doncs, d'un llibre de metodologia eminentment qualitativa, no quantitativa, i amb un fort component de l'antropologia i dels estudis literaris i també de la psicologia.
Cada capítol tracta d'un blocaire que per raons diverses ha tingut un ressò popular i n'analitza el context, la seva evolució i intenta cercar els raonaments pels quals l'ha escrit.
Tal i com es pot comprovar, no es tracta d'un llibre de ciència política. Tanmateix, tant el primer capítol com el darrer contenen reflexions interessants des d'una perspectiva politològica estricta. Particularment m'ha interessat la idea que la majoria de blocaires analitzats tenen en comú una certa insatisfacció amb el seu context polític i governamental, així com també amb els grans mitjans de comunciació. En molts d'ells hi ha com una melangia, producte del desencís del món real, que els porta a traslladar-se al ciberespai, on poden trobar un espai de cohesió digital que ha desaparegut en la vida quotidiana.
----
David D. Perlmutter, (2008), Blogwars, Oxford University Press.
Ens trobem, ara sí, davant d'un treball clarament acadèmic de comunicació política, elaborat per un professor de la Universitat de Kansas. En aquesta obra, s'intenta esbrinar l'impacte que els blocs, sobretot, estan exercint en la vida política americana.
Perlmutter inicia la seva obra intentant matisar la suposada "Revolució Blog" i opta per relativitzar el seu impacte, sobretot respecte aportacions que consideren que significarà un capgirament social de la comunicació política.
Aquesta relativització, paradoxalment, a mesura que s'avança en l'obra, és menor, i al final, l'autor considera que els blocs sí que tenen un paper cada cop més rellevant en la dinàmica política.
L'autor no es pot alliberar del corresponent capítol que explica a nivell cronològic el creixement de la rellevància mediàtica dels blocs, sobretot circumscrit al període 1999-2005, amb una fixació -i una relativització del Mite Dean (Howard Dean) de les eleccions del 2004. També fa referència a altres dos episodis prou coneguts on els blocs van tenir un paper protagonista: l'anomenat Rathergate i el tema de les enquestes a la sortida dels col.legis electorals del 2004. Sobta, però, el poc ressò que es fa tant del cas del Senador Lott, com de l'afer Macaca.
Potser l'aportació més interessant de l'obra és la distinció entre els rols polític exterior i interior dels blocs. L'exterior fa referència als analistes, periodistes, ciutadans que escriuen sobre política en els seus blocs i en repassa la seva diversitat, amb l'ajuda de casos concrets. Pel que fa al rol interior, es refereix clarament al protagonisme del polític en la blogosfera. Aquí el concepte clau que utilitza és el clàssic de commilito, és a dir el de la companyonia del dirigent amb els seus subordinats, és a dir, en termes actual, del polític amb els ciutadans, en el sentit que s'ha de presentar com una persona que s'ocupa i es preocupa per les persones. En definitiva, el polític, diu Perlmutter, ha d'utilitzar el bloc no a tall individual sinó amb l'objectiu de construir aliances, de coordinar campanyes , de tenir un paper actiu a través del ciberespai. Com a estudi de casa, curiosament, tria Hillary Clinton, tot i que també en el llibre hi ha referències a Barack Obama, en el sentit que la seva campanya va estar plena de dubtes respecte la utilització dels blocs.
Per Perlmutter, els blocs, han arribat per quedar-s'hi, i els considera una eina molt útil per al polític i també per al ciutadà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada