30.3.11

Els joves són la clau

Article publicat al diari de Girona el 21 de març de 2011

El conflicte públic i polític, primer a Tunísia i, després, a Egipte, amb la caiguda dels seus governs, dictadors, cúpules de poder i xarxes de corrupció, ens ha ofert, entre d'altres, la constatació del cabdal paper dels joves en la consecució de canvis polítics democràtics en aquestes societats. Els esdeveniments en aquests països àrabs estan vinculats a processos convulsos i molt conflictius, on els joves tenen un rol actiu, però amb efectes molt positius. Protesten per la situació econòmica i social desesperada en la qual viuen, però també per la manca de llibertats i de progrés. L'actuació dels joves ens permet constatar dues coses: s'ha obert un període de canvis impossibles d'aturar i que són un factor bàsic per a l'estabilitat política de qualsevol país, fins i tot si és àrab.

Els experts d'universitats de tot el món estan d'acord que l'acció no violenta dels joves en aquestes societats ha estat determinant, protestant i pressionant els seus governs. El símbol més clar ha estat l'ocupació continua i permanent de la plaça Tahir del Caire. Tanmateix, aquests mateixos experts no es posen d'acord a situar quina ha estat la causa principal que ha generat aquesta reacció pública i política. Alguns afirmen que ha estat la pobresa, la manca de feina i de perspectives econòmiques de la majoria d'egipcis el que ha provocat les revoltes; altres, que han estat les classes mitjanes i més ben preparades les que ho han propiciat per modernitzar el país; però tots afirmen que ha estat el nombre elevat i la mobilització de joves que hi ha a Egipte, i que viuen a les ciutats, especialment al Caire, el que ha permès la caiguda del règim de Mubarak.

Però res del que està passant a Tunísia, Egipte, Iemen, Bahrain, Líbia o Algèria és nou per a nosaltres. En altres èpoques i llocs ja ha passat. Sidney Tarrow explica al llibre El poder en movimiento l'ADN d'aquests moviments socials que anomena d'"acció pública col·lectiva" i que, en el passat, han donat lloc a revoltes, manifestacions, violència, repressió i revolucions a diferents països per aconseguir canvis polítics democràtics. Com a exemple, l'autor mostra la influència de "l'acció pública col·lectiva" en la successió de fets sobre la caiguda de l'antiga URSS a partir de les mobilitzacions en forma de manifestacions pacífiques, vagues i marxes de protesta des del 1987 fins el 1992, donant lloc a l'inici d'un procés de democratització.

Steven Levitt a Economia Freaky explica com, al 1966, un any després d'erigir-se en dictador de Romania, Nicolae Ceaucescu va prohibir l'avortament, que fins aquell moment era legal. La prohibició tenia com objectiu contribuir a enfortir ràpidament el país a base de fomentar el creixement de la població que amb la seva força de treball impulsaria el país econòmica i nacionalment. Durant aquests anys, Ceaucescu, com més tard Ben Alí a Tunísia i Mubarak a Egipte, van fer construir palaus, van donar llocs de responsabilitat als governs a membres de les seves famílies que van tractar de manera injusta, brutal i negligentment els seus ciutadans. Al 1989, vint-i-tres anys més tard, el bloc de països comunistes trontollava, les millores a Romania no arribaven, i la força de treball dels joves es va transformar en malestar, queixa i violència contra el dictador, foragitant-lo del país, atrapant-lo més tard i executant-lo finalment.

Ara a Egipte, la mitjana d'edat dels 80 milions d'habitants és de 24 anys i Hosni Mubarak, militar de professió, governava des de 1981. A Tunísia, el president derrocat Ben Alí, amb carrera militar, va accedir al poder per mitjà d'un cop d'Estat el 1987.

En tots aquests països, s'ha donat pobresa, misèria, manca de feina i d'oportunitats per sobreviure. Però això no és tot. El pes demogràfic dels joves ha estat determinant. L'avortament estava prohibit, fet que ha permès el creixement constant de la població. Paral·lelament, els governs han estat durant dècades a mans de dictadors amb règims opressors i repressors. A més, una família extensa i corrupta de persones en els governs es repartien la riquesa del país i abusaven dels seus compatriotes. Però en els darrers anys, la tecnologia ha arribat a tot arreu, especialment les xarxes socials, que has permès comunicar-se sense obstacles. Per últim destacar el canvi de política dels EUA, evitant l'intervencionisme en favor d'aquests governs.

El món àrab no és distint a d'altres móns, ni tampoc està exempt de conflictes polítics que es repeteixen tard o d'hora si es donen un seguit de condicions: manca de feina i de perspectives econòmiques, sistema polític dictatorial, corrupció, cap oportunitat d'ascens social. Tanmateix la solució als seus problemes, els joves, s'ha convertit en el catalitzador de totes aquestes condicions i en la clau per a l'aparició del conflicte més important dels països àrabs: la caiguda dels governs i la transformació dels sistemes polítics.

7.3.11

The Net Delusion

Does free information mean free people? At the start of the twenty-first century we were promised that the internet would liberate the world. We could come together as never before, and from Iran's ‘twitter revolution’ to Facebook ‘activism’, technological innovation would spread democracy to oppressed peoples everywhere. We couldn’t have been more wrong. In The Net Delusion Evgeny Morozov destroys this myth, arguing that 'internet freedom' is an illusion, and that technology has failed to help protect people’s rights. Not only that – in many cases the internet is actually helping authoritarian regimes. From China to Russia to Iran, oppressive governments are using cyberspace to stifle dissent: planting clandestine propaganda, employing sophisticated digital censorship and using online surveillance. We are all being manipulated in more subtle ways too – becoming pacified by the net, instead of truly engaging. This book is a wake-up call. It shows us how our misplaced faith in cyber-utopia means the West risks missing the real challenges. Morozov argues that we must look at other ways of promoting democracy abroad, and forces us – policymakers and citizens alike – to recognize that all our freedoms are at stake.

  • Paperback: 432 pages
  • Publisher: Allen Lane (6 Jan 2011)
  • ISBN-10: 1846143535
  • ISBN-13: 978-1846143533
  • Product Dimensions: 22.6 x 15.2 x 3.6 cm

Kremlin's Plan to Prevent a Facebook Revolution

Article molt interessant.

The Moscow Times
Kremlin's Plan to Prevent a Facebook Revolution

Kremlin's Plan to Prevent a Facebook Revolution

Recent events in the Arab world have sparked renewed optimism with online social networks. Many in the West are now convinced that Internet technology can create something previously impossible under authoritarian states — a strong opposition that can seize power through either elections or street demonstrations.

6.3.11

10 Estratègies de Manipulació

Noam Chomsky ens fa una llista de les "10 Estratègies de Manipulació" que s'utilitzen, a través dels mitjans, per fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tècniques que influeixen directament en ell i els mètodes utilitzats per al seu control i esclavitud.
10 estratègies que crec que hem de rellegir contínuament, que les hem de tenir sempre presents.

Personalment, la número cinc i la vuit son les que trobo més insultants. Noam Chomsky

1. Estratègia de la distracció.
2. Crear problemes i després oferir solucions.
3. Estratègia de la gradualitat.
4. Estratègia de diferir.
5. Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat o malalts mentals.
6. Utilitzar l'aspecte emocional més que reflexiu.
7. Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat.
8. Estimular al públic a ser complaent amb la mediocritat.
9. Reforçar l'auto-culpabilitat.
10. Conèixer els individus millor del que ells mateixos es coneixen.

1. La estratègia de la distracció.
L'element primordial del control social és l'estratègia de la distracció, que consisteix a desviar l'atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d'informacions insignificants. L'estratègia de la distracció és igualment indispensable per a impedir que el public s'interessi pels coneixements essencials de la ciència, l'economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica. "Mantenir distreta l'atenció del públic, allunyar-la dels veritables problemes socials, captivar-la amb temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense temps per pensar.

"El terror es basa en la incomunicació i l'aïllament" (Rodolfo Walsh)

2. Crear problemes i després oferir solucions.
A aquest mètode també se l'anomena "problema-reacció-solució". Es crea un problema, una "situació", prevista per causar certa reacció al públic, per tal que la gent desitgi les mesures que es volen fer acceptar. Per exemple: Deixar que es desenvolupi o s'intensifiqui la violència urbana (Delinqüència), o organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic sigui el demandant de polítiques i lleis estrictes de seguretat, en perjudici de la seva pròpia llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari el retrocés dels drets socials, de les privatitzacions i dels serveis públics.

3. La estratègia de la gradualitat.
Per fer que s'accepti una mesura inacceptable, n'hi ha prou amb aplicar-la gradualment, amb comptagotes, any rere any, com es ve fent amb certes privatitzacions. D'aquesta manera, durant les dècades de 1980 i 1990, es van anar imposant condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme): estat del benestar mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, atur en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents... tants canvis que, si s'haguessin aplicat a la vegada, haurien provocat una revolució.

4. La estratègia de diferir.
Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com a "dolorosa, però necessària" obtenint així l'acceptació pública al moment en que es publicita la decisió, i preparant el terreny per a una aplicació futura (com l'actual reforma del govern sobre l'edat de les pensions i la oposició que ha generat en la societat). És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l'esforç que implica la decisió impopular no s'ha de fer immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que "després d'això tot anirà a millor i es podrà evitar el sacrifici". Així es dóna més temps al públic per a acostumar-se a la idea del canvi i d'acceptar-la amb resignació quan arribi el moment.

5. Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat o malalts mentals.
La majoria de la publicitat televisiva adreçada al gran públic utilitza un discurs, uns arguments, uns personatges i una entonació particularment infantils, moltes vegades propers a la debilitat, com si l'espectador fos una criatura de poca edat o deficient mental. Com més gran sigui l'engany a l'espectador, més es tendeix a adoptar un to infantil. Per què? "Si un es dirigeix a una persona com si aquesta tingués 12 anys o menys, llavors, en raó de la suggestionabilitat, aquesta persona tendirà a una resposta o reacció també desproveïda d'un sentit crític, com la d'una persona de 12 anys.
6. Utilitzar l'aspecte emocional més que reflexiu.
Fer ús de l'aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un Shock, una mena d'embotiment de l'anàlisi racional, i, finalment, del sentit crític dels individus. (Exemple: mostrar contínuament a les víctimes d'un desastre, d'un atemptat o d'una crisi econòmica, per utilitzar-les com a justificant i així dur a terme "Decisions impopulars, però necessàries". D'altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d'accés a l'inconscient per a implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temors, compulsions, o induir comportaments.

"L'art dels nostres enemics és desmoralitzar, entristir als pobles. Els pobles deprimits no guanyen. Res gran es pot fer amb la tristesa" (Arturo Jauretche)

7. Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat.
Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tècniques que influeixen directament en ell i els mètodes utilitzats per al seu control i esclavitud. "La qualitat de l'educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobre i mediocre possible amb l'accés a la menor quantitat d'informació veritable, de manera que la distància de la ignorància que es planeja entre les classes inferiors i superiors sembli, sigui i romangui inabastable per a les inferiors "

"La majoria dels professors ensenyen fets, els bons professors ensenyen idees i els grans professors ensenyen com pensar"(Jonathan Pool)

"La ignorància és el pitjor enemic de la civilització, i la ignorància sol ser, en els seus efectes, tan malvada com la pròpia maldat" (Eugenio María de Hostos)

8. Estimular al públic a ser complaent amb la mediocritat.
Induir al públic a creure que ser simple, estúpid, vulgar i inculte és "La moda", i instant a tractar com a "Bicho estrany" a qui pensa més del compte. ¿Irònic no?

9. Reforçar l'auto-culpabilitat.
Fer creure a l'individu que ell és l'únic culpable de la seva pròpia desgràcia, deguda a la seva poca intel·ligència, mínimes capacitats, o al seu esforç insuficient. Així, en lloc de rebel·lar-se en contra del sistema econòmic l'injust en el què viu, l'individu s'auto-devalua i es culpa, cosa que li genera un estat depressiu. Un dels efectes és la inhibició de la seva acció.

10. Conèixer els individus millor del que ells mateixos es coneixen.
En el transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una esquerda cada cop més gran entre els coneixements del públic i els de les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el "Sistema" ha gaudit d'un coneixement avançat de l'ésser humà, tant de la seua forma física com psicològica. El sistema ha aconseguit conèixer millor a l'individu comú, del que ell es coneix a si mateix. Això vol dir que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control i un poder més grans de manipulació i utilització dels individus. Un control i un poder més grans que el dels individus sobre ells mateixos.