LA FI DELS BLOCS?

Acabo de llegir l'article de Paul Boutin a Wired, que porta per títol Twitter, Flickr, Facebook Make Blogs Look So 2004, i on planteja que, decididament, l'era d'or dels blocs, de la blogosfera comença a arribar a la seva fi. Molts blocaires de renom han plegat d'escriure i es passen a altres canals com poden ser el Twitter, el vídeobloc, el Flickr o el Facebook.

Una de les principals raons que al.leguen els blocaires per deixar-ho córrer és la pèrdua de la personalitat, en el sentit que a hores d'ara els blocs més llegits ja no són els dels blocaires individuals, que transmetien autèntic i propi, sinó els blocs col.lectius, que pengen 30 posts diaris (a l'estil The Huffington Post, per entendre'ns).

Una altra raó al.ludida és l'efecte distorsionador dels comentaristes que insulten i toquen el que no sona. Clar que això té diverses solucions. Moderar els comentaris, o fer que el bloc sigui d'accés privat, no públic. La primera solució, però, pressuposa haver d'esmerçar temps en la moderació, tasca que pot ser feixuga si se'n reben molts. La segona, limita considerablement l'impacte del bloc, ja que només el podran llegir aquelles persones que l'autor conegui o que les hagi acceptat.

Finalment, una tercera raó que esmenta, és de caràcter tecnològic. Quan el 2004 es produeix el boom de la blogosfera (als Estats Units, naturalment), aquí trigarà una mica més, com sempre, les descàrregues de vídeo i àudio no eren tan senzilles, ràpides com ho són ara, per la qual cosa, el text predominava clarament sobre el multimèdia. Ara això ja no és així, i cada cop més els blocs amb predomini de text (text-heavy) són rebutjats pels lectors, sobretot entre els més joves.

Bé, en termes generals, estic bastant d'acord, en el sentit que tot sembla indicar que s'evoluciona cap aquesta direcció. La qual cosa no vol pas dir, necessàriament que m'agradi.

Darrerament he estat enganxat bastant al Facebook, sobretot d'ençà que vaig crear dues causes que han tingut un èxit, jo diria que brutal (per als meus estàndards, si més no).

De la primera d'aquestes causes ja en vaig parlar en un post anterior. Es tracta de la World Coalition for Catalonia Independence, a la qual, aquest dissabte s'ha arribat als 2000 amics! Una passada! Penso que el seu creixement exponencial durant els mes d'octubre demostra que el Facebook a casa nostra està expandint-se d'una manera sense precedents, com mai en els anteriors mesos.

L'altra causa que m'ha tingut ocupat és la que porta per nom Maken Geen Fouten: Oleguer is Catalaans, niet spaans, escrit en holandès, i que traduït, vol dir No t'equivoquis: Oleguer és Català, no espanyol. Aquesta causa a hores d'ara compta amb uns 225 amics, la majoria catalans, però ja comencen també a afegir-se d'holandesos.

Naturalment, convido els lectors d'aquest humil i senzill bloc a entrar a Facebook i apuntar-se a les dues causes. Molts ja ho heu fet, i us ho agraeixo càlidament.

Per altra banda, la lectura de l'article de Boutin, m'ha portat a reactivar el meu compte al Twitter, que el tenia mig abandonat d'ençà que el vaig obrir el mes de febrer passat, si no m'equivoco. La veritat, escriure missatges que com màxim comptin amb 150 caràcters resulta bastant frustrant. Però m'ho prenc com un repte. A més acabo de descobrir que també els puc enviar des del meu nou i flamant iphone 3G de 16 GB (foto), la qual cosa segur que facilitarà molt que em tregui la mandra d'escriure missatgets, que fins ara he tingut. En aquest sentit, he afegit en la barra esquerra d'aquest bloc, una secció de Twitter Updates, on aniran apareixent tots els missatges que escrigui d'ara en endavant. Qui sigui tan massoca per voler seguir-me al Twitter, ho pot fer clicant a l'enllaç Follow me on Twitter.

Bé, no sé si ara em convertiré en un malalt de Facebook o de Twitter, com de fet he estat aquests darrers anys un malalt de bloc. El que sí que puc dir és que, de moment, no se m'ha passat pel cap, deixar la blogosfera. Ho sento, encara m'haureu d'aguantar una mica més. Sí que és cert que si persisteixo en la publicació de posts llarguíssims, com aquest, per exemple, segurament la meva audiència potencial serà sobretot personal de la meva quinta o lleugerament més jove -posem trenta o trenta-cinc anys cap amunt- però ni pensaments de fer forat entre els crios (amb carinyo i de bon rotllo) més joves.

I és que jo, la veritat, no em veig fent un videobloc on em gravi a mi mateix teoritzant sobre el món, el país o sobre si avui em fa mal de cap, tinc mandra de treballar o si m'he discutit amb la parenta... però, com sovint es diu, mai diguis mai...

Nota: Post publicat inicialment al meu bloc personal, el 2.11.2008.

BIBLIOGRAFIA (1)

Amb aquest post començo una sèrie que anirà dedicada a comentar alguns dels llibres que llegeixo sobre Política i New Media (Internet, Blogs, Xarxes socials, etc.). Espero que sigui una eina útil per als qui esteu preparant la vostra tesi doctoral, o els que teniu un interès sobre el tema des del punt de vista professional o ciutadà.

Andrew Chadwick, (2006), Internet politics. States, Citizens and New Communication Technologies, Oxford University Press.

El podem definir com el manual acadèmic per excel.lència sobre la política en la xarxa. Chadwick és el director de la New Political Communication Unit del Royal Holloway College de la University of London. Es tracta doncs d'una obra de gran interès, que no pot amagar les seves arrels europees, en el sentit que contrasta fortament amb altres aportacions d'autors nord-americans, en el sentit que és bastant espessa, amb molt de text i bibliografia associada, de manera que emfasitza més la perspectiva teòrica que l'empírica. En aquest sentit es troba poc actualitzada a l'evolució actual de la xarxa. Podríem dir que és una obra típica dels primers anys d'aquest segle 2000-2005, però que, donada la velocitat en què canvien els New Media, no visualitza la situació actual de la importància de les xarxes socials, el vídeo per internet, etc.

L'obra s'estructura en tres parts i en 13 capítols. La primera part, Contexts, fa un repàs genèrics als entorns on es desenvolupa la política en xarxa. La segona part, sense cap dubte la més important, porta per títol Institutions, i hi estudia conceptes claus com són e-democracy, e-mobilization, e-campaigning, e-government. Paradoxalment trobo a faltar aquí la e-participation, que jo diria que és la més rellevant. És en aquesta part on es nota més l'enfocament institucionalista de l'obra, fet del qual, per altra banda, no se n'amaga. La tercera part, Issues and Controversies, analitza alguns dels temes clàssics en la política en la xarxa, tals com la Global Information Society, la Governança d'Internet, la Surveillance i la Privacitat i l'enfocament des de l'Economia Política. 

En definitiva es tracta d'una obra de referència, però que en aquests temps de canvis accelerats, ha quedat ja, una mica desfasada. 

Lowell Feld-Nate Wilcox (2008), Netroots Raising. How a Citizen Army of Bloggers and Online Activists is changing American Politics, Praeger.

Aquest llibre és l'oposat de l'anterior. Es tracta, efectivament, d'una obra que pretén donar testimoni dels inicis del moviment Netroots, a través d'un estudi de casos relacionats amb les primeres manifestacions de l'esmentat moviment en els anys 2003 i 2004. No hi trobareu, doncs, molta teoria, i sí molta pràctica. A nivell informatiu, doncs, no deixa de ser interessant, però a nivell acadèmic té una relativa rellevància. Tanmateix, la seva lectura és recomanable, perquè et permet comprendre millor el moment actual. Val a dir que es tracta d'una obra clarament compromesa amb el partit demòcrata i, fins i tot podríem dir amb la coneguda, eufemísticament, amb l'ala demòcrata del Partit Demòcrata, és a dir, la més progressista i enfrontada amb la més tradicionalista... aquella que no va gosar enfrontar-se amb el bushisme rampant post 11-9, i que en feu un seguiment en el tema de la guerra a l'Iraq i a l'Afganistan. Per contra, els netroots tenen com un dels seus punts claus la denúncia de la guerra i la crítica als demòcrates covards (establishment). Naturalment, tant el com la Clinton entren en aquest paquet, mentre que Obama, i sobretot Howard Dean, els representarien si bé amb algunes diferències. 

Val a dir que un cop Obama comenci a governar, a partir del dia 20 de gener del 2009, veurem quin és el tractament que rep per part del moviment Netroots. De moment, la cosa pinta molt malament: les decisions de mantenir l'odiat Joe Lieberman a la presidència de l'estratègic Comitè per la Seguretat Interior i Afers Governamentals del Senat, de nomenar Hillary Clinton, Secretària d'Estat, i la de mantenir Robert Gates, com a Secretari de Defensa, ha posat dels nervis tot el moviment, la qual cosa anuncia una relació més aviat tensa. Caldrà seguir-ho d'aprop.

Reportear desde fronteras muy bien establecidas

Se entregaron los premios BOBs a los blogs de la DWelle alemana. El blog que está recibiendo más promoción es Generación Y, de una filóloga cubana que escribe desde la isla sin demasiada censura. La misma bloggera, Yoani Sánchez, ya había recibido reconocimientos de Reporteros Sin Fronteras. Para leerlo - aquí.