OBAMA ARRIBA, DEAN SE'N VA

Possiblement ha estat una notícia que no s'ha difòs massa a casa nostra. Em refereixo a la substitució com a Chairman del Comitè Nacional Democràtic, de Howard Dean. Es tracta d'una nova decisió que està fent aixecar les celles i arrufar el nas a molts dels activistes progressistes que han lluitat per la victòria electoral de Barack Obama.

M'explico. El proper dia 21, és a dir, al dia següent de la presa de possessió presidencial, el fins ara cap del CND, òrgan coordinador del Partit Demòcrata dels Estats Units, Howard Dean, serà reemplaçat per Tim Kaine. La notícia ha aixecat una forta indignació entre molts militants de base i molts netroots, és a dir, activistes de la xarxa, que han estat l'avantguarda de la lluita contra el bushisme, en les primàries i en la campanya electoral de l'any passat. 

La raó d'aquesta indignació és que la substitució és llegida com un retorn a la politics as usual del Partit Demòcrata, un cop aconseguida la presidència. Per contra, el fins ara cap del CND, representava tot el contrari: un partit molt més progressista, allunyat dels clintonites i dels anomenats Lite Republicans, és a dir, d'aquells electes demòcrates (senadors, representants, governadors, etc) que han renunciat al llarg dels darrers vuit anys a plantar cara a Bush i al seu poderossíssim vicepresident Cheney.

Una mica d'història

Howard Dean va saltar a la fama en les primàries demòcrates del 2004, quan va fer un ús extensiu de la xarxa d'internet per arribar a milions de ciutadans i assolir un ressò popular impensable, tenint present que 

provenia d'un dels estats més petits del país, Vermont, de manera que la seva força a l'interior del Partit Demòcrata era totalment negligible. Però gràcies a Internet va aconseguir mobilitzar milers d'activistes arreu del país i arreplegar milions de donacions particulars per finançar la seva campanya. Tot i així, la seva manca de suports dins el partit va ser determinant perquè finalment s'hagués de retirar de la cursa a la nominació.

Malgrat això, el ressò de la seva campanya, l'èxit que havia aconseguit amb uns recursos tan escassos, i el seu missatge clarament enfrontat al bushisme, va ser determinant per aconseguir ser nomenat chairman CND, des d'on va planificar l'estratègia per derrotar els republicans en les properes eleccions presidencials i legislatives, així com en les eleccions estatals (governadors). Així en els tres anys següents es va centrar en la implementació de la coneguda com a estratègia dels 50 estats.

L'estratègia del 50 estats

Sota la coordinació de Dean, els demòcrates van optar per canviar l'estratègia tradicional d'enfrontar-se als republicans. L'estratègia tradicional consistia en invertir tots els esforços de finançament i suport en els anomenats swing states, és a dir en aquells estats que no tenen una lleialtat electoral forta envers cap dels dos grans partits, i que en conseqüència, en una elecció poden votar per un candidat republicà i en la següent per un candidat demòcrata. Naturalment, qui obtingui la victòria en el màxim nombre de swing states, aconsegueix una avantatge considerable, podríem dir que determinant. 

La contrapartida d'aquesta estratègia és doble. En primer lloc, es deixa de banda aquells estats on la possibilitat d'obtenir una victòria és molt remota, de manera que els militants d'aquests estats queden clarament frustrats i decepcionats i són la riota dels seus adversaris republicans. En segon lloc, en aquells estats que ja es donen per fet que es guanyarà, hi ha el risc d'actuar de sobrats, com aquell qui diu, de pensar-se que es guanyarà el partit sense baixar de l'autocar. De manera que és molt factible caure en actituds de suficiència i de superioritat, i fins i tot de menyspreu envers les organitzacions de base -locals- a les quals se les té totalment marginades, fet que també provoca frustració o, en tot cas, una progressiva inhibició i allunyament.

Per contra, Dean va proposar i obtenir, estendre la presència i l'activisme demòcrata a tots i cadascun dels 50 estats americans, tant als que eren favorables, com també als que eren, a priori, tradicionalment republicans. Per aconseguir-ho, Dean no només multiplicà el nombre d'staff -en tots els estats, sinó que comptà amb tot el Moviment del Netroots, és a dir de l'activisme a la xarxa, sobretot a través de la blogosfera i de les xarxes socials -que tot just llavors començaven a sorgir.

L'aposta no va ser gaire ben vista per les vaques sagrades del partit demòcrata, la major part de les quals pertanyen als anomenats TOP-18, és a dir, els 18 estats on tradicionalment el Partit Demòcrata és hegemònic, i que en conseqüència, els seus dirigents acostumen a tenir molta força a l'interior del CND. Hi veien un malbaratament de recursos, atès que es dedicaven molts dolars a combatre en estats on les possibilitats de guanyar eren escasses, i de retop, es deixaven d'invertir-los en els swing states, de manera que els republicans podia sortir-ne afavorits.

Tanmateix, l'estratègia dels 50 estats, va començar a donar els seus fruits en les eleccions legislatives del 2006, que ja avançaven els resultats del 2008. Milers de ciutadans van connectar amb els candidats demòcrates a través de la xarxa, i es recolliren una enorme quantitat de dolars en donacions. Fins i tot en aquells estats considerats republicans, sorgiren com a bolets simpatitzants, voluntaris i activistes que recolzaren els candidats demòcrates. Molts senadors i governadors republicans, van ser derrotats o van estar a punt de ser-ho, de manera que el camí cap el canvi ja es començava a entreveure.

2008

Naturalment, atribuir la victòria d'Obama a l'estratègia de Dean seria massa agosarat i injust. Com és públic i notori, el candidat ocupa una part molt important en la campanya electoral, a l'hora de decidir el vot del ciutadà. I ningú no dubta que la imatge que ha transmès Obama ha estat clau per a la seva victòria.  

Però això no explicaria el fet que en els anys que Dean ha estat al capdavant del CND, ha aconseguit que, per exemple, al Senat dels Estats Units, els demòcrates passessin de tenir 45 escons (minoria) a tenir-ne 59 (majoria sòlida i a un sol d'escó d'evitar el filibusterisme), comptant-hi els independents. La importància d'aquest capgirament és cabdal, si es té en compte els poders constitucionals d'aquesta cambra. El mateix ha passat en altres instàncies estatals, on el Partit Demòcrata ha aconseguit trencar l'hegemonia social o mediàtica dels republicans en els darrers vuit anys.

Es pot dir, doncs, que l'estratègia dels 50 estats, no només ha ajudat a escollir Obama president, sinó que ha estat clau per a l'augment del suport als demòcrates en les eleccions senatorials, de representants i en les estatals. (Si bé val a dir que Obama, finalment no féu campanya ni a Alaska ni a Dakota del Nord, per raons ben diferents, de manera que no aplicà en tota la seva plenitud l'estratègia de Dean).

Politics as Usual?

Donat el gran rendiment que Howard Dean ha donat com a coordinador del partit demòcrata a nivell federal, resulta del tot sorprenent el seu immediat relleu, quan tothom donava per fet, en principi, que continuaria. 

Segons alguns analistes, un dels principals responsables d'aquest relleu no és cap altre que el  que ja s'anuncia com a totpoderós Chief of Staff  d'Obama, Rahm Emanuel. Ambdós, Emanuel i Obama, procedeixen de l'estat d'Illinois, un dels graners tradicionals del vot demòcrata. Segons aquests analistes, Emanuel, així com altres pesos pesants del partit, no veien amb bons ulls que el cap del CND, fos un polític tan connotat ideològicament com Dean, el qual és vist com un liberal dels més d'esquerra del panorama polític americà.

Cal tenir en compte que Obama ha construït el seu discurs polític en base a presentar-se com a President de tots els americans, no només dels demòcrates. No debades, algunes de les seves primeres decisions han causat perplexitat: no cessament de Joe Lieberman com a chairman del Comitè d'Afers Governmentals, malgrat el seu suport a Bush i el seu enfrontament amb el partit demòcrata. Nomenament de Hillary Clinton, com a Secretaria d'Estat, malgrat ser considerada massa centrista. O el manteniment en el càrrec de Robert Gates, com a Secretari de Defensa, procedent de l'administració Bush.

Sembla clar, doncs, que Dean, un cop aconseguida la presidència, ja no és útil per als interessos del Partit Demòcrata, i per això l'han substituït. A partir del dia 21, qui ocuparà el seu càrrec és Tim Kaine, governador de l'estratègic estat de Virginia, un dels swing states per excel.lència. Kaine, malgrat ser demòcrata, té molt poc de progressista, com ho demostra el seu rebuig als matrimonis homosexuals, el seu suport a la pena de mort, i les restriccions que ha imposat a l'avortament. En definitiva, un polític demòcrata dels de sempre.

Caldrà veure si la febrada d'Obama dels darrers mesos, es mantindrà al llarg dels propers quatre anys o bé, si es marceix i frustra milions d'expectatives suscitades no només als Estats Units, sinó arreu del món. 

De moment, però, l'eliminació política de Howard Dean, un dels polítics més rellevants dels darrers anys i dels més trencadors, és un mal senyal.

BIBLIOGRAFIA (1)

Amb aquest post començo una sèrie que anirà dedicada a comentar alguns dels llibres que llegeixo sobre Política i New Media (Internet, Blogs, Xarxes socials, etc.). Espero que sigui una eina útil per als qui esteu preparant la vostra tesi doctoral, o els que teniu un interès sobre el tema des del punt de vista professional o ciutadà.

Andrew Chadwick, (2006), Internet politics. States, Citizens and New Communication Technologies, Oxford University Press.

El podem definir com el manual acadèmic per excel.lència sobre la política en la xarxa. Chadwick és el director de la New Political Communication Unit del Royal Holloway College de la University of London. Es tracta doncs d'una obra de gran interès, que no pot amagar les seves arrels europees, en el sentit que contrasta fortament amb altres aportacions d'autors nord-americans, en el sentit que és bastant espessa, amb molt de text i bibliografia associada, de manera que emfasitza més la perspectiva teòrica que l'empírica. En aquest sentit es troba poc actualitzada a l'evolució actual de la xarxa. Podríem dir que és una obra típica dels primers anys d'aquest segle 2000-2005, però que, donada la velocitat en què canvien els New Media, no visualitza la situació actual de la importància de les xarxes socials, el vídeo per internet, etc.

L'obra s'estructura en tres parts i en 13 capítols. La primera part, Contexts, fa un repàs genèrics als entorns on es desenvolupa la política en xarxa. La segona part, sense cap dubte la més important, porta per títol Institutions, i hi estudia conceptes claus com són e-democracy, e-mobilization, e-campaigning, e-government. Paradoxalment trobo a faltar aquí la e-participation, que jo diria que és la més rellevant. És en aquesta part on es nota més l'enfocament institucionalista de l'obra, fet del qual, per altra banda, no se n'amaga. La tercera part, Issues and Controversies, analitza alguns dels temes clàssics en la política en la xarxa, tals com la Global Information Society, la Governança d'Internet, la Surveillance i la Privacitat i l'enfocament des de l'Economia Política. 

En definitiva es tracta d'una obra de referència, però que en aquests temps de canvis accelerats, ha quedat ja, una mica desfasada. 

Lowell Feld-Nate Wilcox (2008), Netroots Raising. How a Citizen Army of Bloggers and Online Activists is changing American Politics, Praeger.

Aquest llibre és l'oposat de l'anterior. Es tracta, efectivament, d'una obra que pretén donar testimoni dels inicis del moviment Netroots, a través d'un estudi de casos relacionats amb les primeres manifestacions de l'esmentat moviment en els anys 2003 i 2004. No hi trobareu, doncs, molta teoria, i sí molta pràctica. A nivell informatiu, doncs, no deixa de ser interessant, però a nivell acadèmic té una relativa rellevància. Tanmateix, la seva lectura és recomanable, perquè et permet comprendre millor el moment actual. Val a dir que es tracta d'una obra clarament compromesa amb el partit demòcrata i, fins i tot podríem dir amb la coneguda, eufemísticament, amb l'ala demòcrata del Partit Demòcrata, és a dir, la més progressista i enfrontada amb la més tradicionalista... aquella que no va gosar enfrontar-se amb el bushisme rampant post 11-9, i que en feu un seguiment en el tema de la guerra a l'Iraq i a l'Afganistan. Per contra, els netroots tenen com un dels seus punts claus la denúncia de la guerra i la crítica als demòcrates covards (establishment). Naturalment, tant el com la Clinton entren en aquest paquet, mentre que Obama, i sobretot Howard Dean, els representarien si bé amb algunes diferències. 

Val a dir que un cop Obama comenci a governar, a partir del dia 20 de gener del 2009, veurem quin és el tractament que rep per part del moviment Netroots. De moment, la cosa pinta molt malament: les decisions de mantenir l'odiat Joe Lieberman a la presidència de l'estratègic Comitè per la Seguretat Interior i Afers Governamentals del Senat, de nomenar Hillary Clinton, Secretària d'Estat, i la de mantenir Robert Gates, com a Secretari de Defensa, ha posat dels nervis tot el moviment, la qual cosa anuncia una relació més aviat tensa. Caldrà seguir-ho d'aprop.

YEARLY KOS CONVENTION

Aquest cap de setmana, en comptes d'anar a la platja, l'he passat seguint la YearlyKos Convention que ha tingut lloc a Chicago. Bé de fet acaba avui. És la segona edició que s'organitza, la primera va tenir lloc l'any passat a Las Vegas (Nevada). Com el seu propi nom indica, es tracta d'un esdeveniment organitzat a partir d'un dels blocs amb més rellevància, el Dailykos, penjat per primera vegada l'any 2002, per l'activista Markos Moulitsas Zuniga. El seu impacte ha estat tan gran que els seus lectors s'identifiquen com a Kossacks.

La convenció porta per subtítol Building a Netroots Nation, i bàsicament el que pretén és reforçar els sectors més progressistes del Partit Demòcrata, enfront el més centristes, per tal d'aconseguir una gran mobilització ciutadana que, n'estan convençuts, si es dóna, permetrà derrotar el Partit Republicà en les propers eleccions presidencials del 2008.

L'èxit de la convenció ha estat enorme. Si a l'edició de l'any passat només hi va participar un únic candidat a la nominació demòcrata, enguany, hi ha hagut pinyes per ser-hi present. De fet 7 dels 8 candidats a la nominació han protagonitzat la sessió més seguida, el Presidential Leadership Forum, on tots ells s'han hagut de mullar de valent, i on les crítiques als Mainstream Media (MSM) i als grans lobbies de Washington, han estat constants per part del públic assistent, uns 4.000 pel cap baix, molts d'ells blocaires.

Val a dir que el candidat John Edwards, sembla ser qui ha comptat amb més recolzament del públic assistent. De lluny, Edwards és qui més ha comptat al llarg de la seva campanya amb blocaires, i fins i tot la seva dona ha participat amb alguns posts en el propi Daily Kos. Tampoc es pot deixar d'esmentar que compta dins el seu equip de col.laboradors amb dos pesos pesants de la campanya de Howard Dean en les primàries del 2004: Joe Trippi i Mathew Gross.




També han estat força seguides les intervencions del propi Howard Dean , i la de Wesley Clark, general retirat enormement crític amb la guerra a l'Iraq. Al marge de les grans patums, també han tingut lloc moltes sessions sobre l'activisme a internet i com mobilitzar els ciutadans i fer-los participar en el procés polític. Algunes d'elles les he pogudes seguir en viu a través del canal Ustream.

Com no podia ser altrament, la Convenció també ha tingut la seva rèplica a Second Life, i pràcticament tots els protagonistes. Com per exemple, el propi John Edwards (foto)




No cal dir que la trobada de Kossacks, ha estat aprofitada tant pel Partit Republicà (GOP) com per la Brunete mediàtica yankee (FOX TV, per exemple) per carregar contra la radicalització dels demòcrates i per considerar que els candidats a la nominació són hostatges del sectors més extremistes de la societat americana. Com a prova, aquest vídeo.

IMPORTANTS NOVETATS SOBRE LA BLOGOSFERA i els NETROOTS

La blogosfera americana -i per extensió mundial- està sent fortament sacsejada per l'important article o, si tenim en compte la seva extensió, l'assaig de Jonathan Chait, titulat The Left's New Machine. How the Netroots became the Most Important Mass Movement in U.S. Politics, a la revista The New Republic. Es tracta d'una anàlisi sobre la caracterització del moviment netroot. Segons el parer de l'autor, aquest moviment és una subgrup dels blocs liberals, que es troba directament compromés en l'activisme polític, fins al punt que pressiona els seus lectors a participar en les campanyes, bé com a voluntaris, bé a través de contribucions econòmiques. Clarament, el moviment Netroot s'adreça a reforçar el Partit Demòcrata, per tal que se situï més a l'esquerra social. Ataca en aquest sentit l'establishment demòcrata i sobretot els centristes (que són els que han estat incapaços de fer front a les ofensives conservadores dels darrers anys, com per exemple, els demòcrates que van donar suport a la guerra d'Iraq). Però la paradoxa que subratlla Chait, és que aquests netroots parteixen d'una admiració per com la dreta americana, d'ençà els darrers anys seixanta, s'ha estructurat i ha generat un discurs sòlid, que li ha permès portar a terme una autèntica revolució cultural que es manifesta al llarg dels anys vuitanta i noranta, sota les presidències de Reagan, Bush I i Bush II. He de dir que en el moment de redactar aquestes línies encara no he acabat de llegir completament el text, però la veritat és que fent el repàs que cada matí faig de la premsa americana, ja hi he trobat referències en l'edició d'avui de diaris tan importants com el Washington Post.

Val a dir que el debat sobre els netroots va iniciar-se arran la publicació ara fa tot just un any del llibre Crashing the Gate de Jerome Armstrong i Markos Moulitsas -daily kos-, d'orientació demòcrata netroot, i del llibre de Glenn Reynolds -instapundit- An Army of Davids clarament vinculat al sectors republicans. Bé és un debat que cal anar seguint.

La fi dels milblogs?
A Wired es publica un article que alerta sobre el perill de la desaparició d'un dels fenòmens més interessant de la blogosfera: els milblogs o warblogs, és a dir, els blocs escrits pels militars de servei a l'Afganistan i l'Irak. Segons sembla, s'estan augmentant les mesures de control per part dels oficials, per la qual cosa, segurament aviat serà impossible escriure res d'interessant al respecte. Senyal que la guerra no va bé des de la perspectiva del Pentàgon?

I la generació bloc... Tot i que ja fa uns dies que es va publicar, tenia pendent donar notícia d'aquest article de Manuel Cuyàs d'EL PUNT, sobre la suposada aparició d'una Generació Bloc a casa nostra. Interessant, tot i que només és opinió, no anàlisi.