Article publicat al Diari de Girona
15 de novembre de 2011
Per què ens atrau tant el conflicte? I alhora, perquè fugim i evitem el contacte amb aquest fenomen i rebutgem les persones que creiem conflictives? Fa uns dies vaig assistir a la Facultat de Comunicació de la Universitat Ramon Llull a la defensa de la tesi doctoral del periodista i ara doctor en comunicació Marçal Sintes. El tribunal el formaven la Dra. Montserrat Guibernau, el Dr. Salvador Cardús, el Dr. Josep Lluís Micó -col•laborador d’aquest diari-, el Dr. Ferran Sáez i el Dr. Jordi Argelaguet. El director de la tesi era el Dr. Albert Sáez.
La tesi del Dr. Sintes analitza el conflicte entre la política i els mitjans de comunicació i il•lustra aquesta relació a partir del tractament informatiu d’alguns conflictes públics en el govern de coalició del “Tripartit”. En aquest treball, el Dr. Sintes cita en més d’una ocasió el meu treball de doctorat: Els principals conflictes públics del Govern de coalició d’esquerres i catalanista a la Generalitat de Catalunya presidit per Pasqual Maragall, 2003-2006, on jo, per mitjà de les notícies de portada dels principals diaris catalans, detecto informacions en les quals es dóna conflicte entre els membres del govern, polítics i partits, i analitzo el seu comportament a partir de la teoria de la Resolució de conflictes.
I és que avui es prioritza el conflicte en general. I això és especialment evident en la política. Els mitjans de comunicació han esdevingut l’aparador públic de la política. Polítics i partits s’esforcen per aparèixer en els mitjans, malgrat que darrerament s’ha observat un èmfasi més negatiu que positiu en el tractament de les notícies polítiques i il•lustrat amb fenòmens com l’escàndol o la corrupció. I curiosament, tot i que es fa crítica a aquesta manera d’informar d’alguns mitjans i periodistes, aquests diaris, en paper o electrònics, són molt llegits; les ràdios molt escoltades i les televisions molt vistes.
Tres quarts del mateix passa amb els polítics. Les enquestes diuen que les actituds de crispació, de tensió i de lluita no són les més convenient per motivar els ciutadans en els assumptes públics, però la gent segueix la política quan s’extrema la competició i la conflictivitat. Potser el problema no és si es dóna el conflicte, sinó la manera de gestionar-lo, de tractar-lo informativament per part dels mitjans; i d’abordar-lo per part dels polítics.
Ara pensi què fa vostè o els seus conciutadans quan, per exemple, uns policies aturen a una persona pel carrer o quan en la carretera hi ha dos cotxes accidentats o en el carrer dos persones que discuteixen fort. Primer miren, volen saber què passa, potser fins i tot s’aturen, ja que volen ajudar o saber com acabarà, però tot plegat no gaire temps, no sigui que al final es vegin implicats. Així som. El conflicte ens atrau, la discussió entre dues persones, la competició entre dos equips, la disputa sobre algun assumpte important, la incertesa en el resultat. El conflicte en general i els dels altres ens interessa, però fins a cert punt, ja que no volem que ens afecti gaire. I si afecta o sobretot si ens perjudica, aleshores els implicats són persones conflictives, ja que no han sabut gestionar prou bé el problema, estenent les conseqüències negatives cap a nosaltres.
Els mitjans i els partits polítics són culpables d’aquests comportaments? Jo penso que no, ja que necessitem que algú ens informi del que passa, el que es diu i del que es fa sobre temes, problemes i conflictes públics. Tot i que mitjans i polítics tenen una influència sobre la nostra actitud i opinió. Per aquest motiu crec que es podria optar per positivar determinades notícies i debats quan del conflicte es deriven oportunitats de millora pels implicats i també per a la societat.
