La delgada línea entre periodismo y política

Cada vez más, en Estados Unidos claramente se están cruzando las fronteras entre el periodismo y la política, al convertir a políticos en analistas y a periodistas en políticos, según explica esta nota del New York Times. No podemos decir que esto allá pasado antes: el crossover es una cosa normal, entiendo, entre los deportistas. Y para muestra basta el desfile de antiguos atletas para comentar eventos mundiales como por ejemplo, las olimpiadas.

Si bien es cierto que con los deportistas también pasa otro detalle interesante: los más relevantes en su trabajo la mayor parte del tiempo rematan su carrera como entrenadores de las nuevas generaciones. Los más mediáticos - no necesariamente los más buenos - son los que terminan en la pantalla de la televisión.

¿Es justo dar más o menos exposure a los políticos? Siendo los periodistas personajes tan mediáticos y líderes de opinión en muchos casos, ¿serán más efectivos en trabajar con los ánimos de los votantes? ¿Es el caso Laporta una mezcla perversa de todas las circunstancias anteriormente mencionadas?

Preguntas para el aire, me parece...

TRES CANALS, TRES PRESIDENTS, 75 ANYS

Avui dia 15 de novembre pot passar a ser un altre dia històric dins l'àmbit de la comunicació política. La raó, el primer discurs realitzat pel president electe dels Estats Units, Barack Obama, a través de youtube. Segons sembla, a partir d'ara, cada setmana s'adreçarà per aquest mitjà als seus ciutadans.

Aquesta mesura, naturalment, té per objectiu emular les famosíssimes converses al costat de la llar de foc (Fireside Chats) protagonitzades per un altre president demòcrat, Franklin Delano Roosevelt, l'any 1933. Aquestes intervencions, però, eren retransmeses per ràdio, i de fet van ajudar a incrementar fins a extrems insospitats la popularitat de FDR, i cohesionà al seu voltant una nació sotmesa a una duríssima crisi econòmica i que hauria de fer front, pocs anys després a una guerra, de la qual sortiria com a primera potència mundial.

75 anys, doncs, separen aquestes dues imatges. Entremig, naturalment, no pot faltar una altra dels moments èpics de la comunicació política americana i, de fet, mundial: el debat presidencial televisat entre Nixon i Kennedy en les eleccions del 1960. El primer debat retransmès per televisió, i que va marcar un abans i un després. J.F.Kennedy en va sortir clarament vencedor... a la televisió. La seva imatge moderna i jove s'imposà a la d'un Nixon que encara continuava en el món de la ràdio més tradicional.

Tres canals de comunicació, tres presidents, 75 anys els separen. Però una cosa els uneix: la voluntat d'adreçar-se a la Nació directament utilitzant els mitjans tecnològics capdavanters en cadascun dels diferents moments històrics.