"Efecte Montilla"

XAVIER PASTOR
Article publicat al Diari de Girona el 17 de desembre de 2010

Quina ha estat l'aportació més important de José Montilla a la política catalana? Com a candidat electoral, ha tingut algun efecte en el vot?

Mai s'ha donat un "Efecte Montilla", com l'efecte Obama, Mitterrand, Felipe González, Pujol entre d'altres, tal com es preguntava en Jordi Sánchez, exdirector de la Fundació Jaume Bofill i professor de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona, en un article d'opinió al diari El País a les portes de les eleccions al Parlament de Catalunya a l'octubre de l'any 2006. Aquella vegada Montilla es presentava per primer cop com a candidat del PSC, després que Pasqual Maragall hagués renunciat a fer-ho pressionat per l'executiva del seu partit i pel secretari general del PSOE, José Luís Rodríguez Zapatero.

En aquell article, Sánchez s'interrogava sobre si Montilla generaria el suficient efecte com a candidat en les eleccions, a causa del seu origen andalús, de la seva militància i projecció en el PSC a partir del PSOE, de la seva trajectòria política i governamental com alcalde de Cornellà del Llobregat, president de la Diputació de Barcelona i Ministre d'Indústria del primer govern Zapatero, que arrossegués el suport de milers i milers d'electors que no voten a les eleccions al Parlament de Catalunya i que només ho fan a les generals, permetent-li guanyar els comicis o com a mínim poder governar.

En les eleccions del 2006, Montilla va aconseguir 796.173 vots i 37 diputats al Parlament de Catalunya, concretament 235.281 vots i 5 diputats menys que el pitjor resultat de Pasqual Maragall com a candidat el 2003. Amb els 21 diputats d'ERC i els 12 d'ICV, Montilla reeditava el govern de coalició "tripartit" i s'investia president.

Avui es pot dir que els resultats del PSC a les eleccions del 2006 són encara producte de l'efecte Maragall, abans que l'"Efecte Montilla". Montilla no va modificar substancialment les orientacions polítiques i electorals de Maragall: 1) aproximació del PSC a posicions més catalanistes i federalistes; 2) èmfasi en els més de 30 anys de govern de CiU i de Pujol; i, 3) diàleg i manteniment del pacte polític amb les altres forces de l'esquerra.

I després de tot, si ho analitzem detingudament, ens adonem que el suposat "Efecte Montilla" s'ha donat, però en tres sentits molt diferents als previstos: 1) ha estat el candidat del PSC amb els pitjors resultats en unes eleccions al Parlament de Catalunya: 570.391 vots i 28 diputats; 2) ha estat el president socialista a la Generalitat de Catalunya que ha aconseguit, amb conflictes en el Govern, finalitzar la legislatura, Maragall va haver d'anticipar els comicis; i 3) ha mostrat la debilitat política del PSC, ja que aquest partit només pot governar Catalunya en coalició, condicionant el govern a l'aritmètica parlamentària i a l'assoliment d'acords i consensos polítics satisfactoris i durables amb els partits que el formen.
Diumenge passat, en el consell nacional del PSC, Montilla acusava als socis de govern d'una part del seu fracàs quan deia que ERC i ICV s'han preocupat més del 7%, 8% o 9% de quota dins del govern, abans que de governar el país.

Vist com han anat les coses i ara que el PSC cerca un futur candidat i líder del partit, jo els recomano que busquin una persona que, d'entre moltes qualitats, sàpiga gestionar conflictes, ja que si alguna cosa ha definit aquesta formula de govern de coalició ha estat, per damunt de tot, la incapacitat per abordar, reconduir i resoldre amb èxit els seus conflictes.

Libertad de expresión

Aquel proverbio de "no hagas a otro lo que no quieras que te hagan a tí", en México se utiliza también citando a un expresidente y estadista, Benito Juárez: "el respeto al derecho ajeno es la paz". Pero... ¿y cuando el derecho ajeno atropella los tuyos?

Es interesante este artículo del NYT sobre cómo Facebook trata de mantener a la raya a los grupos de odio p de discriminación sin pisar en las capacidades de libertad de expresión de la gente que usa la red social. Me hizo pensar, necesariamente, en este otro artículo sobre la importancia de la autoregulación y el manejo responsable del cierto "anonimato" que provee la red.

Per què ens atrau el conflicte?

Xavier Pastor
Article publicat al Diari de Girona
15 de novembre de 2011


Per què ens atrau tant el conflicte? I alhora, perquè fugim i evitem el contacte amb aquest fenomen i rebutgem les persones que creiem conflictives?

Fa uns dies vaig assistir a la Facultat de Comunicació de la Universitat Ramon Llull a la defensa de la tesi doctoral del periodista i ara doctor en comunicació Marçal Sintes. El tribunal el formaven la Dra. Montserrat Guibernau, el Dr. Salvador Cardús, el Dr. Josep Lluís Micó -col•laborador d’aquest diari-, el Dr. Ferran Sáez i el Dr. Jordi Argelaguet. El director de la tesi era el Dr. Albert Sáez.

La tesi del Dr. Sintes analitza el conflicte entre la política i els mitjans de comunicació i il•lustra aquesta relació a partir del tractament informatiu d’alguns conflictes públics en el govern de coalició del “Tripartit”. En aquest treball, el Dr. Sintes cita en més d’una ocasió el meu treball de doctorat: Els principals conflictes públics del Govern de coalició d’esquerres i catalanista a la Generalitat de Catalunya presidit per Pasqual Maragall, 2003-2006, on jo, per mitjà de les notícies de portada dels principals diaris catalans, detecto informacions en les quals es dóna conflicte entre els membres del govern, polítics i partits, i analitzo el seu comportament a partir de la teoria de la Resolució de conflictes.

I és que avui es prioritza el conflicte en general. I això és especialment evident en la política. Els mitjans de comunicació han esdevingut l’aparador públic de la política. Polítics i partits s’esforcen per aparèixer en els mitjans, malgrat que darrerament s’ha observat un èmfasi més negatiu que positiu en el tractament de les notícies polítiques i il•lustrat amb fenòmens com l’escàndol o la corrupció. I curiosament, tot i que es fa crítica a aquesta manera d’informar d’alguns mitjans i periodistes, aquests diaris, en paper o electrònics, són molt llegits; les ràdios molt escoltades i les televisions molt vistes.

Tres quarts del mateix passa amb els polítics. Les enquestes diuen que les actituds de crispació, de tensió i de lluita no són les més convenient per motivar els ciutadans en els assumptes públics, però la gent segueix la política quan s’extrema la competició i la conflictivitat. Potser el problema no és si es dóna el conflicte, sinó la manera de gestionar-lo, de tractar-lo informativament per part dels mitjans; i d’abordar-lo per part dels polítics.

Ara pensi què fa vostè o els seus conciutadans quan, per exemple, uns policies aturen a una persona pel carrer o quan en la carretera hi ha dos cotxes accidentats o en el carrer dos persones que discuteixen fort. Primer miren, volen saber què passa, potser fins i tot s’aturen, ja que volen ajudar o saber com acabarà, però tot plegat no gaire temps, no sigui que al final es vegin implicats. Així som. El conflicte ens atrau, la discussió entre dues persones, la competició entre dos equips, la disputa sobre algun assumpte important, la incertesa en el resultat. El conflicte en general i els dels altres ens interessa, però fins a cert punt, ja que no volem que ens afecti gaire. I si afecta o sobretot si ens perjudica, aleshores els implicats són persones conflictives, ja que no han sabut gestionar prou bé el problema, estenent les conseqüències negatives cap a nosaltres.

Els mitjans i els partits polítics són culpables d’aquests comportaments? Jo penso que no, ja que necessitem que algú ens informi del que passa, el que es diu i del que es fa sobre temes, problemes i conflictes públics. Tot i que mitjans i polítics tenen una influència sobre la nostra actitud i opinió. Per aquest motiu crec que es podria optar per positivar determinades notícies i debats quan del conflicte es deriven oportunitats de millora pels implicats i també per a la societat.

La aventura de elecciones.es

Durante los últimos cuatro años - en el proceso de la tesis doctoral - he pasado de un lado a otro tratando de entender nuevos mecanismos de comunicación y desarrollo que nos ayuden a combatir la desafección. Primero intenté centrarme en la población infantil y luego me decanté en la forma en que la web nos está cambiando la manera de relacionarnos con la política.

En el proceso investigador, descubrí el Stemwijzer - una aplicación desarrollada en Holanda para, a través de un test, acercar a la gente a los temas de campaña. Primero se hizo en papel, basándose sólo en las propuestas de partidos. Y luego, gracias a internet, fue creciendo hasta desarrollarse en una plataforma que exije a los partidos (a todos) a dar respuestas taxativas a temas que son importantes para la ciudadanía.

Mi obsesión por origen es mejorar la democracia en México, mi país. Pero hace un par de meses me dí cuenta que lo suyo sería ubicar mi primer ejercicio en mi patria de adopción, Cataluña. Empecé a buscar compañeros de aventura y de pronto, a un par de meses de las selecciones, encontré un grupo de personas coordinados por Marek Fodor - uno de los responsables de la creación de atrapalo - que querían hacerlo por primera vez.

Pasamos varias semanas trabajando a contrarreloj y a distancia - tan a distancia, que por asuntos de trabajo a algunos miembros del equipo aún no los conozco. Pero todo tuvo su recompensa cuando el martes pasado, 9 de noviembre, salimos al aire con elecciones.es.

La respuesta ha sido impactante. En menos de una semana, casi tenemos 80.000 visitas. Hemos salido en otros sitios de internet, en periódicos, en radio y hasta en televisión nacional, donde nuestra herramienta fue utilizada para entrevistar a un político.

No todo ha sido gloria. Entre los calificativos que ha recibido la página están los de "simplista", "en clave española", "estúpida", "viciada", "de derechas". Y los que nos faltan. Hemos recibido correos de diversas formaciones políticas que nos reclaman no estar también presentes. Y de participantes que detectaron nuestras faltas de ortografía.

Estamos intentando mejorar. Tenemos dos ojos puestos en el funcionamiento correcto de la página y temporalmente también tratamos de pensar en cómo mejorarla, cómo hacerla crecer, dónde. Pensamos en cuestiones de financiamiento, desarrollo tecnológico, mejora del sistema de contabilización.

No es perfecta. Pero es mi experiencia de que algunos proyectos de doctorado que hacen ilusión pueden llevarse a la realidad - y mejorarse con el tiempo.

Les invito a que visiten elecciones.es y vean - desde cualquier lugar del mundo - cuál sería el partido más cercano a ustedes en las elecciones catalanas del 28 de noviembre.

Obama y las enormes expectativas de los jóvenes

Hay elecciones hoy en los USA y hay temor sobre todo por el desencanto entre los votantes jóvenes - es como si se hubieran "casado" con Obama y descubierto de cop i volta que no podía cambiar todo tan rápido, tan radicalmente - y a causa de esto ya no quisieran volver a votar.

Ojo con el análisis en el NYT. Y tarea importante para los políticos en campaña: saber cómo comprometer a los jóvenes no sólo en la campana, si no también en las decisiones que se toman en los siguientes meses.

Richard Florida y la capacidad democrática de los medios sociales

Desde hace años, Richard Florida es citado constantemente en muchos sitios del mundo (empezando por Barcelona) por todos sus libros al respecto de la clase creativa y las comunidades creativas, y como el impulso a ciertos tipos de profesiones podrían cambiar la manera en cómo éstas se comportaban.

La semana pasada me encontré este reporte sobre la Clase Creativa y las Redes Sociales, por el mismo Florida. Esencialmente, se remite a la promesa ciberoptimista de que las redes sociales ayudarían de manera general de democratizar el conocimiento y la tecnología, abriendo posibilidades de participación para más gente.

Pero, afirma en su introducción Florida:

If any technology promised to shatter the constraint of geography, overcome distance, and flatten the world, social media would be it.
But a quick look at the map below (...) shows this is not the case at all, certainly not for the United States.

Para leer todo el artículo y ver cómo los centros de "conectividad social" en Estados Unidos están directamente relacionados a cierto tipo de profesiones y de gente, ir al siguiente link.

Menos redes sociales de las que creías

Nota de La Vanguardia según la cual sólo el 28% de la gente en el Estado Español utiliza las redes sociales, lo que coloca en el sitio 22 de 27 de usuarios en la Unión Europea.

Y tú que creías que TODO EL MUNDO usaba Facebook, ja.

Cosas que tomar en cuenta si quieres ser Don Draper

Mad Men, la serie americana sobre el desarrollo de una agencia de publicidad en los 60, ha puesto en el candelero una de las partes menos "habladas" del sueño americano: como era posible, con un poquito de cuidado, hacerte una vida nueva de cero, sin que nadie pregunte mucho más.

Este artículo publicado en La Vanguardia, sin embargo, habla sobre cómo las redes sociales nos están limitando la capacidad de ser un Don Draper y crearnos una vida nueva - lo que haces en la red se queda ahí y te perseguirá.

Interesante de leer. La pregunta que queda en el aire es si realmente la red nos hace más libres o más dependientes de nuestros errores del pasado.

FACEBOOK, ARA LA PEL.LÍCULA

S'acaba d'estrenar la pel.lícula The Social Network que tracta sobre l'origen del Facebook. Només he vist els tràilers a la xarxa, i m'ha agradat el tall que diu "No pots fer 500 milions d'amics... sense fer uns quants enemics"... bona aquesta. Caldrà anar-la a veure. A ningú no se li escapa que ha esdevingut un dels referents fonamentals de la societat xarxa, tant en el seu vessant positiu, com també malauradament, negatiu.

En seguirem parlant.

Una ajuntament darrera d'un fanal

Xavier Pastor
Diari de Girona

Per què un ajuntament hauria de ser al Facebook? Ser presents en les xarxes socials digitals aporta avantatges? Pot ajudar a detectar conflictes i, fins i tot, a prevenir-los i gestionar-los amb èxit?

En Jordi Martínez, articulista d'aquest mateix diari, em comenta que als Estats Units el 80% d'informacions que surten als diaris ja tenen el seu origen a la xarxa, fruit de denúncies o comentaris dels lectors o dels ciutadans. Segons un estudi recent elaborat amb dades de Google, els catalans ocupem l'onzena posició mundial com a usuaris de Facebook. Precisament, fa pocs dies he conegut pel Facebook una situació sorprenent la qual no és gens estrany que hagi esdevingut un problema i pot ser un conflicte si no es resol decididament. En una foto es veu la col·locació d'un fanal enfront de la porta de l'ajuntament de Malgrat de Mar. El fanal deixa pas als vianants, però resta davant mateix de la porta. Perquè es facin una idea, el fanal impedeix llegir correctament el nom de l'Ajuntament independentment de la situació de l'observador: Casa de (fanal) Vila, Ca(fanal) de la Vila, Casa (fanal) la Vila -potser aquest és el mes entenedor.

Aquesta cas em sembla interessant per dos motius:

1) com a metàfora de com les solucions a determinats problemes municipals sovint acaben per generar nous conflictes amb més repercussió, fins i tot simbòlica; i 2) la utilitat de les tecnologies de la informació i la comunicació, concretament Internet i en especial les xarxes socials digitals per prevenir, detectar i gestionar una munió de problemes i de conflictes, gràcies a la interacció ràpida i directa amb els ciutadans. Perquè se'n facin el càrrec, després de demanar el vistiplau per a la publicació dels seus comentaris, recullo literalment les paraules dels amics que han comentat aquest cas en el Facebook: "Que originals que som a...", "Sí, és la baixada d'emergència de la sala de plens", "Caram, veig que l'arquitecte municipal és molt amic de l'alcalde o és que no s'ho han mirat bé abans de fer-ho, no?", "Jo crec que deu ser el nou joc de la Festa Major: On és l'ajuntament?, "Jo crec que és el nou radar per a vianants, que quan entren a fer les diligencies no es passin de voltes", "Amb l'Àlex ens pensàvem que potser era per penjar-hi una bandera. Sigui el que sigui, és un desastre. Que lleig!" Per a més informació, els recomano el vídeo que hi ha al YouTube amb el títol: "un nyap il·luminat" elaborat per Malgrat Confidencial.

No està clar quin és el motiu de la ubicació d'aquesta instal·lació: si és un error o un descuit de disseny o d'execució de l'obra, si està fet expressament i amb mala fe, si s'ha fet per il·luminar al màxim l'entrada del consistori, si hi ha algú emprenyat a l'Ajuntament i amb poder per fer la guitza als responsables polítics. El que sí que sabem gràcies al Facebook i al YouTube és que a la gent no li agrada i està enfadada, i que es fa públic el conflicte i la reacció dels ciutadans.

I és que aquest cas és un símptoma clar d'aquesta manera de fer i de solucionar els problemes per part dels governants que tant critiquen els ciutadans, la qual d'entre una varietat de possibles solucions n'escullen una que no és la més apropiada ni la que ofereix més satisfacció, telegrafiant l'aparent manca d'anàlisi i la insuficient dedicació dels responsables públics. Hi ha qui pensarà que aquest és un mal menor, que és un problema tècnic, de fàcil solució i sense grans repercussions, que no és polític. Triple error: primer per equivocar-se; segon, per donar peu a la crítica i una riota general cap a l'ajuntament i a una nova despesa per moure el fanal; i tercer, per no il·luminar-nos amb una explicació convincent al més aviat possible, per exemple, en el Facebook mateix.

Y si Facebook fuera un país...

Con la llegada del usuario 500 millones a Facebook, la compañía FlipTop de empresas en línea decidió hacer una comparación con el crecimiento de los países - como si facebook fuera un país. No se pierdan el cuadro completo aquí.

Además, recomiendo mucho este artículo de Netpolitique sobre los "challenges" o concursos como una nueva manera de promoción y activación de la participación pública. Igual, por ejemplo, si Hereu hubiese lanzado una campaña de participación de este tipo para ideas en la Diagonal - la lanzaron, sí, pero no con premios ni con presentaciones claras - le hubiera resultado mucho más rentable que la consulta del mal.

Saludos!

Que hay un partido de Internet

Demasiado que comentar últimamente, pero en La Vanguardia sale esta entrevista sobre el nacimiento del Partido de Internet. Ya lo habíamos comentado anteriormente, pero insisto en que me parece bastante un despropósito. Es como el partido de los periódicos murales, o el de las bicicletas, o de la televisión digital... pero cada quien...

Me queda pendiente hablar sobre el tema colombiano y la decepción de los verdes... la pregunta era desde el inicio si el poder en línea (el ciberactivismo) podía transformarse en actividad en la calle. Hasta el momento, no hay respuestas claras... habrá que esperar a la segunda vuelta.

EL MITE DE LA DEMOCRÀCIA DIGITAL

Un dels llibres que més revolt han aixecat darrerament és el de Matthew Hindman, The Myth of Digital Democracy, on l'autor sosté uns plantejaments que es contraposen frontalment als predominants en gran part de la literatura acadèmica.

En aquest post, no vull fer la ressenya d'aquesta obra, sinó limitar-me a assenyalar una de les aportacions que més m'ha cridat l'atenció i que en certa mesura m'ha fet pensar molt sobre el sentit que té dedicar-s a l'estudi de l'internet política.

Si ens fixem en aquesta Figura, ens adonarem que els webs polítics representen una part minúscula del conjunt del tràfic per la xarxa, sobretot si els comparem amb els webs per adults, que és el subconjunt més gran de tots.

La pregunta llavors és: No seria més lògic dedicar els nostres esforços investigadors en analitzar la webesfera per adults? Una mica més entretinguts, penso, sí que ho estaríem, oi?

Al marge d'això, la Figura té l'utilitat de deixar ben a les clares que el nostre treball sobre la internet polític té un impacte forçosament limitat, de manera que difícilment podrem considerar-nos mai el centre del món, ni molt menys de la xarxa. I aquest exercici d'humilitat és sempre necessari.

Ara sempre podrem decantar-nos per l'estudi de la xarxa per adults... qui s'hi anima?

Avisos para navegantes con intenciones de voto

Ayer apareció una nota en La Vanguardia en donde se comunica que a la gente se le preguntará al entrar a Facebook si se ha registrado o no para votar - todo esto como parte de un programa para aumentar la participación en las elecciones. Lo que no tengo claro es cómo se hará: ¿con un anuncio en la barra lateral? ¿como una alerta al hacer tu log-in? ¿quién verá el anuncio - los que tienen su residencia establecida en Inglaterra según los registros de Facebook? Y quizá lo más importante de todo: ¿cuánto cobrará Facebook por esto?. Entre esto y los rumores sobre anuncios en twitter, cada vez se complica más el panorama de las redes sociales.

Nada de tres avisos

Hoy publica La Vanguardia que la UE no aceptará que se impongan los cortes a los usuarios de Internet que hagan descargas ilegales, no incluso en el sistema de tres avisos que está estableciendo Francia.

La nota completa está aquí. Veremos cómo cada estado de la Unión genera sus propias leyes y reglamentos... y qué nos tocará en España.

¿Y después de Facebook qué?

En un medio en el que los one hit wonders son regulares, comienzan a aparecer malos presagios al respecto de Facebook. ¿Cuál será la siguiente invención que lo desbanque? ¿Qué lo hará quedarse? Ya que Buzz no parece tener mayor relevancia, parece que se quedará... y que con Facebook Connect sus dueños están haciendo lo que Starbucks: canibalizarse el propio negocio.

... Mientras no les pase lo que a Starbucks y comiencen a cerrar masivamente...

Un artículo de Randall Stross en el NYT sobre el tema aquí.

La delgada línea entre periodismo y política

Cada vez más, en Estados Unidos claramente se están cruzando las fronteras entre el periodismo y la política, al convertir a políticos en analistas y a periodistas en políticos, según explica esta nota del New York Times. No podemos decir que esto allá pasado antes: el crossover es una cosa normal, entiendo, entre los deportistas. Y para muestra basta el desfile de antiguos atletas para comentar eventos mundiales como por ejemplo, las olimpiadas.

Si bien es cierto que con los deportistas también pasa otro detalle interesante: los más relevantes en su trabajo la mayor parte del tiempo rematan su carrera como entrenadores de las nuevas generaciones. Los más mediáticos - no necesariamente los más buenos - son los que terminan en la pantalla de la televisión.

¿Es justo dar más o menos exposure a los políticos? Siendo los periodistas personajes tan mediáticos y líderes de opinión en muchos casos, ¿serán más efectivos en trabajar con los ánimos de los votantes? ¿Es el caso Laporta una mezcla perversa de todas las circunstancias anteriormente mencionadas?

Preguntas para el aire, me parece...

UN POST INTERESSANT... I POLÈMIC!

Quan s'acosta el primer aniversari del Govern Obama, no falten els balanços. Micah L. Sifry, de techpresident i que fa poc va ser a Barcelona al PDF, n'ha fet un que ha donat lloc a una certa polèmica.

El podeu llegir aquí