Soroll real al PSC

Article publicat al Diari de Girona el 29 d'agost del 2013
Xavier Pastor

La carta d'Antoni Balmón-alcalde de Cornellà de Llobregat i des del 2011 membre de l'executiva del PSC-, criticant obertament les declaracions dels que ell anomena "els professionals de la polseguera" amb noms i cognoms que estan en contra del posicionament polític del partit sobre el dret a decidir, ha tingut una gran repercussió.

Després d'una allau de respostes públiques, especialment dels implicats i de molts altres militants del PSC, el portaveu socialista al Parlament, Maurici Lucena,ha instat als crítics amb la direcció del partit a rebaixar "el soroll artificial que no reflecteix la proporció de posicions internes del PSC".

Després de llegir Lucena, la carta de Balmón no és producte d'una decisió o una acció personal aïllada -ell és membre de l'executiva-, sinó una reacció contundent per evitar més desgast del secretari general del PSC, Pere Navarro, i per contrarestar mediàticament les informacions sobre els actes de l'11 de setembre.
A més aquest és un conflicte intern que dura molt de temps amb la participació de diferents implicats i en conseqüència gens artificial i molt real. Podem remuntar-nos com a mínim a quan el PSC es trobava en el govern de la Generalitat, i potser molt abans, durant la campanya de les eleccions catalanes del 2003 quan José Montilla i Miquel Iceta donen un ultimàtum a Pasqual Maragall i li diuen que si no guanya o governa haurà de plegar. Tanmateix, és en el Govern del Tripartit que les lluites i declaracions dels uns i els altres esdevenen públiques, per exemple, quan el PSC, el seu primer secretari, José Montilla, es va oposar a la remodelació del govern amb el conseqüent canvi de consellers per part del President Maragall (2005) o quan Antoni Castells, conseller d'economia del govern de Montilla, va dir que no volia anar a les llistes del PSC a les eleccions al Parlament (2010) o quan Pasqual Maragall (2010) va fer campanya per Artur Mas.
Des d'un dels corrents interns del Socialistes de Catalunya, en relació a la cadena humana que l'Assemblea Nacional Catalana organitzarà per l'Onze de Setembre, s'ha proposat donar llibertat d'acció al seus membres per assistir-hi o no.

Tanmateix, la llibertat d'acció i de vot no està ben vista al PSC i margina a qui la practica. A principis d'any en motiu de la votació de la Declaració de Sobirania al Parlament, cinc diputats van haver de sortir del ple per no haver de votar que no, posició que imposava el partit. Sis mesos abans, al juliol del 2012, Ernest Maragall, exconseller d'educació, en aquell moment encara diputat del PSC i membre de l'executiva, votava en contra dels seus companys a favor del Pacte fiscal i de la creació d'una hisenda catalana.
La llibertat d'acció i de vot del PSC tampoc és una solució en el context actual i per als interessos del país. La darrera vegada que al PSC es va donar llibertat de vot va ser per la llei en contra de les corrides de braus al 2011. La llei va superar la votació amb 68 vots a favor dels 135 del Parlament (32 de CiU, 3 del PSC-CpC, 21 d'ERC i els 12 ICV-EUiA).

La majoria dels diputats i diputades del PSC-CpC (31), del PP (14) i de Ciutadans (3) van votar en contra de la prohibició fent visibles quins són els punts en comú polítics d'aquests tres partits: els dos primers com a franquícies dels principals partits espanyols -PSOE i PP- i els tres junts, el predomini de la realitat i sensibilitat espanyola per davant de la catalana. Avui, el PSC continua pensant més amb Espanya i en el PSOE que en Catalunya, i el Partit continua per davant de la política, en concret dels polítics i dels diputats.

Marta Alonso: "En el món 2.0 s'avança tan de pressa que ni tan sols Google té la vida assegurada"

http://www.ara.cat/premium/opinio/MARTA-ALONSO-tan-Google-assegurada_0_983901606.html

Marta Alonso, responsable digital a la seu barcelonina d'Edelman -primera empresa de relacions públiques del món-, és també ideòloga del moviment igers

ORIOL MARCH 

| Actualitzada el 30/08/2013 00:00

Marta Alonso (Barcelona, 1986) va penjar la seva primera foto a Instagram durant un sopar. Havia entrat a la xarxa social fotogràfica per excel·lència poc després que aparegués, a finals del 2010, quan encara no havia esclatat el boom. "Ja abans de fer la meva primera entrada a Instagram ja vaig veure que era una eina brutal de màrqueting i que era una potencial xarxa social d'emocions", assegura. Responsable digital a la seu barcelonina d'Edelman -primera empresa de relacions públiques del món-, és també ideòloga del moviment igers , que va començar a Barcelona i que ara ja aglutina 350 ciutats d'arreu del món.

Twitter et fa creure que ets enginyós, Facebook que tens amics i Instagram que ets un bon fotògraf, diuen.

Una de les principals virtuts d'Instagram és que democratitza la fotografia. El que més m'ha sorprès és trobar gent que en cap moment de la seva vida s'hauria plantejat agafar una càmera de fotos i que aquesta eina els fa veure que tenen un talent. N'hi ha que fins i tot han pogut protagonitzar exposicions.

Existeix un esclat del que anomenem social media .

Hi ha una nova via de comunicació, que són els mitjans socials. Els professionals que ens dediquem a això ajudem les marques a entendre aquesta nova comunicació bidireccional i a aprofitar l'oportunitat d'escoltar els seus usuaris per primera vegada.

Ara les empreses ja deuen haver entès que, sense tenir en compte això, estan perdudes.

Abans les marques impactaven sense saber el feeling del consumidor. Ara estem davant d'un moment de transformació: les xarxes socials no són una moda, no són una tendència puntual.

Per què?

Suposen una transformació que no només afecta la comunicació, sinó també les institucions, i que va encaminada cap al món digital. Han canviat les maneres de comunicar-se, els nostres hàbits i la nostra manera d'interactuar amb les persones.

Quins beneficis tangibles obtenen les marques que fan una bona gestió de les xarxes socials?

Els mitjans socials fan que els missatges arribin a més gent per uns costos més baixos que en mitjans tradicionals. Posem com a exemple la Catalunya Experience, un projecte de l'Agència Catalana de Turisme. Vam voler portar 10 instagramers reputats d'arreu del món perquè fessin d'ambaixadors de Catalunya. Gràcies a la seva experiència, reflectida a Instagram, vam tenir 20 milions d'impactes a la xarxa. Aquests impactes, en mitjans tradicionals, tindrien un cost incalculable.

Quines són les empreses que consideres que gestionen millor les eines de comunicació social?

A escala mundial, Starbucks sempre va al capdavant. Quan es llança una nova plataforma, les marques esperen molt la reacció dels grans playerspublicitaris. Si veuen que l'eina es consolida, fan el pas. Starbucks, quan ho té clar, tira milles, i ho fa molt bé, amb solidesa. Hi ha experiències que han sigut pioneres, com la retransmissió que va fer el Barça d'un partit a través d'Instagram, o la presentació d'un cotxe Ford per mitjà d'aquesta xarxa social.

La comunicació 2.0 és una bombolla que esclatarà?

No crec que estiguem parlant d'una bombolla, de debò. Sí que és veritat que la valoració de les empreses tecnològiques, que ara és de molts milions de dòlars, es pot arribar a estabilitzar. També s'ha de recordar que hi ha empreses que cauen pel camí. Ni tan sols Google té la vida assegurada. Aquest món avança tan ràpid que qui sap si d'aquí cinc anys hi haurà Facebook.

Com es construeix un bon perfil 2.0?

No crec en les receptes màgiques. Quan parlo amb les marques i les assessoro, m'agrada ser transparent i sincera. Primer de tot, s'ha de valorar si té sentit estar present en una determinada xarxa. No tothom ha de ser a Instagram, per exemple: només hi has d'entrar si tens alguna cosa a dir. Es necessita una estratègia, explicar els valors de la marca amb imatges, mostrar-te transparent, humà. Emocionar, en definitiva. Això s'anomena storytelling visual.

I precisament d'això es tractava la campanya #totsambelpresident, centrada en la campanya d'Artur Mas en les últimes eleccions catalanes.

Estem poc acostumats a veure un candidat amb una actitud pròxima, humana i fràgil. Està molt bé que es pugui veure un polític que es cansa, que està angoixat, seriós, que té por... Vam posar una persona a l'ombra del president i ens van donar accés a tot arreu. Volíem que el contingut fos exclusiu per a Instagram, i el resultat va ser de molta qualitat. Al final ens va acabar instagramejant ell a nosaltres!

JOURNAL OF INFORMATION TECHNOLOGY & POLITICS, Volume 10 Issue 2

SEE TOC

Did Hipster Tech Really Save the Obama Campaign?

• BY JONATHAN ALTER 06.04.13 
9:30 AM

http://www.wired.com/opinion/2013/06/did-hipster-technology-really-save-the-obama-campaign/

Obama’s reelection campaign was like running for Chicago alderman with the help of nerdy kids who spoke a math language no one else understood. The key was microtargeting, which had bad odor in recent years thanks to the marketing industry. Microtargeting sounded intrusive, even a little creepy, but it had the potential to return politics to the most local level of all: the individual voter.

The idea was that everything the geeks did should be a ‘force multiplier’.

From the start, there was trouble in digital paradise — a culture clash. They often took their mandate for ‘disruption’ too far.

Fortunately for Obama, the campaign was loaded with geeks who knew what Facebook could do before Facebook did.

Tech had some terrific people but was so focused on trying — and often failing — to build cool new apps that it didn’t give the teams the workaday tools they wanted.

In truth, Narwhal was always more of a concept than a product.

Obama field organizers, armed with the fruits of Big Data, could bring a presidential campaign to the front porch as never before. OFA’s aim was to use algorithms to enhance the human (and thus more persuasive) part of politics: face-to-face, friend-to-friend, or at least Facebook friend-to-Facebook friend.

The new analysts did something unheard of by profiling and targeting unlikely voters. That transformed registration from a passive activity — sitting at a folding table in a supermarket parking lot — into something active and much more efficient.

By 2011 the technology of the 2008 campaign was long obsolete. So Obama campaign manager Jim Messina set out for the West Coast, where Eric Schmidt, chairman of Google, and executives from Apple, Facebook, Zynga, Microsoft, DreamWorks, and Salesforce all told him he should not just view the campaign as a start-up but hire much of his digital crew from start-ups that were outside of politics. The idea was that everything the geeks did should be a “force multiplier” for Field, Communications, Finance, and other departments, not an end in itself.

The digital team assembled in Chicago was in fact three teams — Digital, Tech, and Analytics — with interrelated and often competitive functions. All were headed by soon-to-be-legendary characters within the campaign. Teddy Goff said he wanted the young recruits in Digital to be so good they could be hired afterward by Nike or Coca-Cola and “not be seen as hippy dippys.” Michael Slaby and Harper Reed hired geeky geniuses from top tech companies ranging from Google to craigslist. Analytics ended up with a motley crew of mostly under-thirty data scientists and financial analysts, plus a biophysicist, a former child prodigy, and three professional poker players.

From the start, there was trouble in digital paradise — a culture clash between the engineers from tech companies and the more politically seasoned product managers and data analysts.

Harper Reed’s code writers, though lacking in campaign experience, were often paid $100,000 a year, twice as much as some of their colleagues in other sections of the campaign. Reed said Tech could afford the higher salaries because it held down head count by hiring fewer people than rival departments. The pay gap was exacerbated by the Tech team’s habit of routinely leaving the office at the ungodly hour of 6:30 p.m., five, six, even seven hours before Digital, Analytics, and other sections went home. This schedule was explained by the fact that they were older (meaning a few were in their mid-thirties) and, unlike most Chicago staffers, often had families.

A little humility would have gone a long way toward helping Tech blend in, but it wasn’t forthcoming. “Instead of ‘Listen and learn,’ they [Tech people] came in with a ‘Burn the place down’ attitude — real arrogant,” said one senior campaign official. “It was, ‘Fuck the vendors — we’ll build everything in-house.’ ” But the vendors, firms like NGP VAN that specialized in voter contact, knew politics, and Reed’s department did not. Tech team members used their fluency in tech jargon to their advantage, but they were often illiterate in basic political language.

And they often took their mandate for “disruption” too far. But all of this would have been minor if the products Tech developed were working.

Facebook vs. The Narwhal Whale

Tech’s great white whale, dubbed “Narwhal” (after a toothed whale), was to integrate the more than 13 million Obama supporters now on the Email List with many other databases.

Instead of modeling and extrapolating, the dream was to match 25 million Facebook “likes” of Obama with county voter registration rolls, census data, 2008 voter contact information, contributor lists, and fresh information from door-to-door canvassers for a unified data platform on millions of voters in battleground states.

In Tech’s defense, the complexity of the Narwhal project was daunting. The hairiest challenge, the goal of Narwhal, was identifying which dieting donor might want to learn more about Michelle Obama’s anti-obesity initiative, or which Obama supporter had once signed a petition for women’s rights and might now be willing to send her whole mailbox something about Mitt Romney’s attack on Planned Parenthood.

This was much harder than it sounded. Some of the people designing Narwhal thought it wouldn’t be fully functional until 2016, by which time Barack Obama, if he won, would be getting ready to leave the White House.

Instead of waiting for Tech to build Narwhal, Analytics compensated by relying more heavily on software from a company called Vertica that helped produce enough new data sets to keep the Cave dwellers happy. And Chris Wegrzyn and Gabriel Burt of Analytics developed a tool dubbed “Stork” that allowed key vendors to transfer their data into campaign databases.

OFA ended up with pieces of Narwhal instead of the whole whale. The best piece of all was Facebook, which was growing so fast that it might be able to accomplish some of what everyone had hoped for from Narwhal.

Fortunately for Obama, the campaign was loaded with geeks who knew what Facebook could do before Facebook did. Rayid Ghani, OFA’s chief data scientist, led a team that began to customize a Facebook app into something called “targeted sharing.” The idea was that if an Obama supporter had, say, one thousand Facebook friends, the campaign could determine that nine hundred of them were already for Obama, focus on one hundred who were persuadable, and ideally zero in on six or so who lived in battleground states and were in regular enough contact to be considered real friends, not just Facebook friends. When those potential Obama voters were identified, their friend (the active Obama supporter) would be notified. He or she could then send them Obama’s position on issues and urge them to register and eventually to vote.

Because the message came from a real friend, it would be much more credible and influential than if it came from a stranger representing the campaign. That was the theory, anyway. All of this was much easier to envision than to execute. Common names meant thousands of cases of mistaken identity. Uncommon names were often misspelled and thus orphaned. Some voters used home addresses, others work addresses.

Digital’s biggest tech innovation was “Quick Donate,” a mobile app that raised an extra $75 million by letting supporters give money with one click instead of filling out a form. Donors who used Quick Donate gave four times as often and three times as much as those who didn’t. The mobile app led to what the campaign called “drunk donating,” where Obama supporters agitated by polls showing Romney gains impulsively kicked in before they thought better of it.

Quick Donate was supposed to be a Tech project, but it was engineered by the less experienced code writers inside Digital. This was another example of why tensions between Tech and the other departments hadn’t eased much. Tech had some terrific people but was so focused on trying — and often failing — to build cool new apps that it didn’t give Digital, Field, Finance, and Comm the workaday tools they wanted.

In June Tech finally came through with Dashboard, which was praised by many field organizers for helping put all of their local efforts at their fingertips. For many Obama volunteers, Dashboard became almost a new social network. It helped tens of thousands tap into the long-delayed Call Tool, which allowed volunteers to join Nurses for Obama, Veterans for Obama, Seniors for Obama, and other subgroups.

Narwhal failed — “a huge disaster,” as one senior staffer put it. A unified data platform, instant access to highly detailed information (beyond support scores) on millions of American voters, would have to wait. It was not yet possible to, say, link a veteran supporting Obama in Ohio to a persuadable veteran from his same army unit in Virginia. Harper Reed’s insistence that Narwhal was a success depended on defining it more narrowly as a “data store” for all of the campaign’s applications.

In truth, Narwhal was always more of a concept than a product. By 2016, maybe even by the 2014 midterms, Democratic geeks might be closer to catching the great toothed whale.

Facebook-targeted sharing, by contrast, was a monster success, especially with the youth vote. In an era in which half of eighteen- to twenty-five-year-olds were unreachable by phone, Facebook was essential for a candidate like Obama.

By the end of the campaign 600,000 Obama supporters had each used Facebook to contact around half a dozen specific friends identified by Chicago: 3.5 million potential Obama voters in battleground states. Nearly one-third of them, one million people, took some action in response, such as registering. This was a staggering response rate and the debut of a digital persuasion and get-out-the-vote tool that would inevitably be adopted by every campaign at every level.

Friend-to-friend was the highest form of voter contact, though it was hardly perfect: A Romney staffer, Matt Lira, was encouraged through targeted sharing to contact his Facebook friend, House Minority Leader Eric Cantor, and urge him to vote for Obama.

Excerpted from The Center Holds.  

Copyright 2013 by Jonathan Alter. Reprinted by permission of Simon & Schuster, Inc. All rights reserved.

La influència de les xarxes

13.06.2013 

El professor i doctorand Marc Perelló, del Departament de Ciències de la Comunicació de la Universitat Abat Oliba CEU de Barcelona, i cap d’opinió de l’IntocableDigital.Cat, ha presentat el seu darrer estudi sobre les xarxes socials i la política catalana a Londres, en el marc del congrés internacional “Protest and the Media” organitzat per la Universitat de Westminster, i que s’ha celebrat els dies 12 i 13 de juny. 

En la seva exposició, Perelló ha exemplificat la força dels nous mitjans amb les massives manifestacions del 10 de juliol de 2010 i de l’11 de setembre del 2012 i la seva relació amb les xarxes socials: “La de l’Estatut està considerada com la primera manifestació 2.0 de la política occidental, i la de la Diada va tenir un abans, durant i després que va fer que és parlés de Catalunya als mitjans internacionals com mai abans”. En aquest sentit, Perelló ha recordat que la manifestació de l’any 2012 va desembocar “en menys de vint dies” en l’anunci d’unes eleccions, un fet que ha qualificat “sense precedents en la democràcia europea recent”, i que “demostra la influencia dels moviments socials coordinats”. També ha afegit que “les protestes físiques estan limitades per l’espai i el temps” però que “les protestes virtuals han acabat amb aquest paradigma. Ara una protesta pot ser infinita”.

Perelló també va destacar la importància de les xarxes en el dia a dia de la política catalana i ha comentat que dels 135 diputats i diputades de Catalunya “el 86% tenen compte a Twitter, el 73% a Facebook, i fins i tot un 36% tenen blog”. Unes xifres en sintonia amb la ciutadania, sobretot tenint en compte que “un 76% dels catalans és connecten a diari a Internet, i un 52% són molt actius les xarxes socials”. En un mapa de llengües fet entre el 2010 i el 2012, s’hi pot veure Catalunya dibuixada gràcies al tuits majoritàriament en català, sent aquesta la 19ª llengua més utilitzada a Twitter (d’un total de 78 estudiades). Perelló també ha volgut destacar la feina de l’equip editorial del 324.cat a través de la creació del Tuitòmetre i les gràfiques que se’n van derivar i que comparaven les temàtiques dels missatges dels polítics, partits i ciutadans en la campanya electoral per a la presidència de la Generalitat del 2012.

En la segona part de l’exposició, Perelló ha adreçat el fenomen de la protesta en una vessant més sociològica i internacional: “La lògica de l’agregació ha existit sempre. La seguda de Greensboro al 1960, l’acampada de Greenham al 1981, i el 15-M de fa dos anys tenen un desenvolupament idèntic”. La diferència cal cercar-la en els nous mitjans: “L’esfera digital és un flux d’informació instantani, constant i sense filtres. En altres paraules: és l’aliat perfecte dels moviments socials contemporanis”. El professor de la UAO CEU també s’ha referit a la Primavera Àrab per afirmar que “Twitter va obrir els ulls al món sencer, però no va ser l’eix de la revolta. Els àrabs estan cansats que es parli de la revolució de Twitter, i tenen raó. Nosaltres comentàvem i difoníem la noticia, però ells eren al carrer enfrontant-se amb els seus governs”. Aquest exemple ha servit a Perelló per concloure que “els moviments de protesta són molt diversos i hi participen molts agents socials. Siguin físics o virtuals, cal estudiar-los amb una òptica transversal, tant teòrica com científicament”.

"En un govern de coalició cal pactar el contingut i la forma d'actuar, i fins i tot els desacords abans que apareguin, perquè apareixeran"

La Consultora Sociopolítica Gironina, Neòpolis, ha elaborat aquests vídeos “Reflexions sobre el món local” amb diferents experts- Quim Brugué, Salvador Cardús, Agustí Bosch, Jesús Badenes, etc- amb la voluntat de reflexionar i produir valor afegit en un moment on l’administració pública local necessita més que mai pensar i innovar per fer front als reptes de futur. Es tracta d’un producte audiovisual composat de 7 capítols de menys de 4 minuts de durada, on diferents experts reflexionen i donen el seu punt de vista sobre les claus de present i de futur dels ens locals del nostre país.

 

En aquest vídeo, el capítol 4, us parlo de com actuar en un govern de coalició però també en un format per un mateix partit polític per prevenir, abordar, gestionar i resoldre els conflictes polítics i públics que es donen, com per exemple, que els governs es dediquen a actuar un cop han guanyat les eleccions en clau electoral, en lloc de govern; o malgrat els pactes es trenquin, perquè pot passar, el cal saber és què fer davant dels desacords i sobretot com actuar; i sobretot per mantenir els pactes i governs de coalició estables s'ha de tenir pocs objectius acordats i que siguin clars, etc.

“Total Noise,” Only Louder. Manhunt

#Manhunt.

By James Gleick 

Published Apr 20, 2013

Kids used to ask each other: If a tree falls in a forest and no one hears, does it make a sound? Now there’s a microphone in every tree and a loudspeaker on every branch, not to mention the video cameras, and we’ve entered the condition that David Foster Wallace called Total Noise: “the tsunami of available fact, context, and perspective.”

This week was a watershed for Total Noise. When terrible things happen, people naturally reach out for information, which used to mean turning on the television. The rewards (and I use the word in its Pavlovian sense) can be visceral and immediate, if you want to see more bombs explode or towers fall, and plenty of us do. But others are learning not to do that.

The Boston bombings, shootings, car chase, and manhunt found the ecosystem of information in a strange and unstable state: Twitter on the rise, cable TV in disarray, Internet vigilantes bleeding into the FBI’s staggeringly complex (and triumphant) crash program of forensic video analysis. If there ever was a dividing line between cyberspace and what we used to call the “real world,” it vanished last week.

Microblogging and social media intruded sharply upon the chain of events. The@CambridgePolice, having tweeted SUSPICIOUS PACKAGE reports through Thursday night and Friday morning, stopped tweeting in case the 19-year-old fugitive Dzhokhar Tsarnaev was glued to his cell phone like everyone else (“monitoring police response via social media”). And why wouldn’t he be? The Internet revealed his supposed Twitter name, which instantly acquired tens of thousands of new followers.
Reddit users assembled a crowd-sourced map of the Thursday-night shootings and car­jacking. The @Boston_Police begged other tweeters to stop “Broadcasting Tactical Positions of Homes Being Searched.” Someone instantly registered the domain name ­shouldIlivetweetthescanner.info in order to post a short message: “NO. NO, NO and NO.”
The slain MIT police officer, Sean Collier, was memorialized on an Officer Down Memorial Page. The Chechen president, Ramzan Kadyrov, a.k.a.kadyrov_95, turned to Instagram to announce that, whatever had happened, it was America’s own fault. One of the more popular Twitter hashtags was #surreal. That would have been useful for television news, too, if they had hashtags.

I managed to evade the television for several days after the bombing. You can get your cable news secondhand, via Twitter or the blogs, which is a little like using a mirror to avoid gazing upon the Gorgon directly. If you did that Wednesday afternoon, you knew something was going on when William Gibson tweeted some weather: “Fog ’o news pea soup solid in Boston right now.” Followed minutes later by the London journalist Charlie Brooker: “CNN is essentially just footage of reporters in the street staring in bewilderment at their iPhones.”

Fog of News was right. At 1:16 p.m., the reporter John King told the anchor Wolf Blitzer that the police had identified a suspect. “A dark-skinned male,” he said, a bit nervously, “because of the sensitivities some people will take offense even at saying that.” Blitzer said, “We can’t say whether the person spoke with a foreign accent or an American accent or anything like that, that would be premature.”

At 1:45, Blitzer cut back to King for “more information, exclusive reporting”—namely, that an arrest had been made. “A dramatic, dramatic shift,” King said. Meanwhile, and all along, background video loops: smoke and blood and people running. Carnage recycled as eye candy.

“I want to be precise, and I want to be sure we have it right,” said Blitzer at 1:51. “It’s important to get this information out there to the American public and important to get this information out there in general, but it’s much more important to make sure that we’re precise and accurate.” King replied: “An arrest has been made. Both Fran [Townsend]’s federal source and my Boston source say an arrest has been made.” None of this, of course, was true. No arrest had been made. No suspect had even been identified. Nor was it “important to get this information out there in general.” There was no information, and no one needed it.

But when everyone is monitoring everyone else, no one can bear to be left out. Fox News, along with the Associated Press, the Boston Globe, and various local stations, leaped in to report the nonexistent suspect in custody. They all cited unnamed sources and later blamed the sources. The Keystone Koppish retreat lasted about an hour. My favorite bit came on CNN at 2:30, from Fran Townsend, former Homeland Security adviser to George W. Bush and now professional television “contributor”:

“The situation is very fluid … There was a misunderstanding, I mean, that was said to me, not so much that we have misunderstood but that there has been a misunderstanding and lots of cross-communications and understandably, as law enforcement tries to work through this, what they’ve got, who it is, what the purpose of that is, and what the next steps are. So, I myself have had conflicting reports, and I wanted just to be clear with you that they think that’s a result of the chaos and the quickly unfolding law-enforcement situation up in Boston.”⁠

Maybe it’s unfair to set down this kind of pressured utterance in print. But cable news generates verbiage in this hollow mode, minute after minute, hour after hour, when people are forced to speak even though they have nothing to say. It’s inherent in the enterprise. In most of what it does, continuous real-time broadcast news is a failed experiment.

We need to get smarter about the vectors of time and information flow. We know what the hurry is, of course. It is devoutly felt at CNN and Fox News that prestige or viewership or both depend on being the first, even if only by seconds, to announce practically anything. They continue to believe this, even though no one remembers which of them was first to announce erroneously that the Supreme Court had overturned the Affordable Care Act—rushing to botch a fact that had been officially released to the entire infosphere and would soon be universally available to everyone. “We gave our viewers the news as it happened,” Fox said smugly later that day.

It starts to feel as though we’re Pavlov’s dogs—subjects in a vast experiment in operant conditioning. The craving for information leads to behaviors that are alternately rewarded and punished. If instantaneity is what we want, television cannot compete with cyberspace. Nor does the hive mind wait for officialdom. While the FBI watched and tagged and coded thousands of images from surveillance cameras and cell phones, users on Reddit and 4chan went to work, too, marking up photos with yellow arrows and red circles: “1: ALONE 2: BROWN 3: Black backpack 4: Not watching.”

Virtually everything these sleuths discovered was wrong. Their best customer was the New York Post, which fronted a giant photo of two “Bag Men”—who, of course, turned out to be a high-school kid and his friend, guilty of nothing but brown skin. If the watchword Wednesday was crowd-source, by Thursday it was witchhunt. Total Noise. But when the FBI’s database of 12 million mug shots offered no help, what could the authorities do but enlist the hive mind in the search?

Then, if you were really hooked, you joined the manhunt in cyberspace. Reporters tweeted as they ran. ­@Boston_Police tweeted warnings and at least one license plate. 
Cambridge residents tweeted the sound of sirens, the chatter on the police scanner, and photos of bullet holes. Outsiders tweeted their love of crowd-sourcing and their disdain for the old media.

“A dozen officer going into our yard …”
“@msnbc says brothers had bomb, @FoxNews says only a trigger @CNN is clueless …”
“SWAT is out on Laurel St.…”

“Boston Police to Twitter: ‘Stop making up fake Twitter accounts, stop tweeting our scanner, stop telling people where we’re going.’ ”

We’re starting to sense what may happen when everything is seen and everyone is connected. Bits of intelligence amid the din; and new forms of banality. Within hours of his death, the world could examine the videos Tamerlan Tsarnaev watched in his YouTube account and, on his Amazon wish list, some books he wanted.

http://nymag.com/news/intelligencer/boston-manhunt-2013-4/

Darle a "me gusta" en Facebook delata la intimidad

Aquí dejo un artículo de El País donde se analiza cómo con un simple click en "me gusta" en Facebook, queda revelada gran parte de la intimidad de las personas. Existe una nueva disciplina, la Ciencia Social Computacional, que se dedica a extraer información personal de las redes sociales.

http://sociedad.elpais.com/sociedad/2013/03/11/actualidad/1363020389_803146.html

Sin intimidad en la era de Facebook

Los ‘me gusta’ de la red social pueden deducir la etnia, la orientación sexual o la ideología

Las redes sociales contienen un arsenal de información sensible de cada uno de nosotros, casi siempre sin que seamos conscientes de que la estamos facilitando, incluso aunque estemos convencidos de que la estamos ocultando. Ya se sabía que la lista de amigos de un usuario de Facebook revela muchos datos sobre él, y hoy le toca el turno a los inocentes me gusta que uno pincha aquí y allá en los ratos libres. Michal Kasinski y sus colegas del Centro de Psicometría de la Universidad de Cambridge han desarrollado un modelo matemático que permite deducir así la etnia, la orientación sexual, las tendencias políticas y las creencias religiosas de cualquier persona. El caso Facebookleaks está en marcha.

El modelo de Kasinski y sus colegas es un verdadero lince: acierta si un hombre es homosexual o heterosexual en el 88% de los casos; si una persona es de origen africano o caucásico en el 95%; si es de izquierdas o de derechas en el 85%. Hay otros atributos que también se pueden deducir, pero con menos precisión, como los rasgos de personalidad, la inteligencia, el grado de felicidad, el estado civil de los padres o la drogadicción. El trabajo se presenta en Proceedings of the Nacional Academy of Sciences.

El trabajo no es una ocurrencia anecdótica de tres científicos chiflados. Es solo la última muestra de toda una nueva disciplina llamada ciencia social computacional que se dedica a extraer información personal de las redes sociales. Uno de sus principales objetivos –o al menos uno de los que mejor se sirven para financiar sus experimentos— es el marketing dirigido (u 'objetivo', como se llama a veces), los sistemas de “recomendación” personal y las máquinas de búsqueda personalizada, todo ello en Internet.

Los autores admiten, sin embargo, que “la disponibilidad generalizada de información sobre el comportamiento individual, junto con el deseo de aprender cada vez más sobre los consumidores y los ciudadanos, plantea graves desafíos en el terreno de la intimidad y la protección de datos”.
Kasinski cita un ejemplo elocuente. Hace unos años, una de las principales cadenas norteamericanas de comercio por Internet utilizó los datos de sus clientes –quién había comprado qué cosa en qué fecha— para adivinar los embarazos de las clientas. Cuando una empieza a interesarse por las páginas de patucos y a encargar el último número de Ser padres, ya está retratada en los algoritmos. La intención de la cadena comercial era lícita, o al menos legal: freír con publicidad de artículos prenatales al selecto grupo de las clientas embarazadas, y en las fechas adecuadas, en lugar de irritar a todo el mundo y a todas horas con anuncios improcedentes. Un ejemplo del marketing dirigido, u objetivo, citado más arriba.

“Pero también podría desenlazar una tragedia”, advierte Kisinski. “Por ejemplo, si revelara a la familia el embarazo de una mujer soltera en una cultura donde esto sea inaceptable”.
No es la primera vez, ni mucho menos, que los sociólogos computacionales explotan los secretos ocultos entre la letra pequeña de Facebook y otros portales públicos. Las estadísticas sobre las páginas web que uno visita, por ejemplo, permiten predecir su edad, sexo, profesión, nivel educativo y varios rasgos de su personalidad. También se ha deducido mucha información personal a partir de las colecciones de música (como las listas de reproducción que uno guarda en Spotify o iTunes), el lenguaje que uno usa en sus tuits y la lista de amigos en Facebook (en una reedición digital del viejo dime con quien andas…). La nueva investigación utiliza los me gusta que uno pincha mientras navega por Facebook.

Los me gusta han resultado una mina de oro íntimo. La gente puede pinchar me gusta para celebrar la última ocurrencia de un amigo suyo, o de cualquier otro, una foto, o un producto comercial, también deportistas, escritores o pianistas, y por tanto las cosas que a uno 'le gustan' revelan pautas sobre todos esos apartados.

Kasinski propone de forma explícita algunas aplicaciones comerciales de estas técnicas. Una compañía de seguros, por ejemplo, puede saber cuáles de sus potenciales clientes son neuróticos y cuáles estables emocionalmente, y así dirigirse a los primeros vendiéndoles los valores de la seguridad, y a los segundos los peligros de la vida moderna. También podrían subirle la póliza a los depresivos, aunque Kasinski no menciona esta posibilidad.

Pero el científico reconoce las posibles consecuencias dañinas de estos modelos, porque “pueden aplicarse a enormes muestras de gente sin obtener su consentimiento, y sin que siquiera lo sepan”. Pues ya lo saben.

Kasinski y otro de los autores del trabajo, David Stillwell, facilitan una demostración de la predicción de la personalidad a partir de los me gusta de Facebook. Stillwell es propietario de la aplicación myPersonality en Facebook y ha hecho públicos todos los resultados aquí.

LA INFLUÈNCIA DELS MOVIMENTS SOCIALS EN L'AGENDA POLÍTICA (06.02.2013)

Per primera vegada en aquests trenta-cinc anys de democràcia, la societat civil ha adquirit un protagonisme indiscutible en el debat polític, liderant l'agenda de decisió i el debat mediàtic. Quines actuacions realitzen per tenir èxit? Quin és el rol de l'estratègia comunicativa? Hi ha estratègies contraproduents? Perquè hi ha demandes majoritàries que costa transformar-les en decisions polítiques? Tres representants dels moviments socials més actuals hi donaran resposta.

Esperanza en las Redes Sociales

El sociólogo Manuel Castells, uno de los más referentes de los estudios de la Sociedad en Red, publicó a finales del año pasado el libro Redes de Indignación y Esperanza, en el que analiza el papel que las redes sociales han tenido en los movimientos sociales de los últimos tiempos. Él mismo explica que este es un libro diferente a todos los que ha escrito hasta el momento. Normalmente tarda una media de 5 años en escribir sus obras, todas ellas de más de 400 páginas. Sin embargo Redes de Indignación y Esperanza lo escribió en 4 meses y no llega a las 300 páginas. No tenía ninguna intención de escribir sobre esto pero sus amigos, tras escuchar sus conferencias, acabaron convenciéndole y a través de nueve capítulos propone algunas hipótesis sobre la naturaleza y la perspectiva de los movimientos sociales en red con la esperanza de identificar nuevos caminos.

Túnez, Islandia, Egipto, los levantamientos árabes, el movimiento de los indignados en España y Occupy Wall Street en Estados Unidos son los casos que analiza el autor. Lugares tan lejanos y tan diferentes pero que fueron capaces de unirse a través de las redes sociales por la indignación que los ciudadanos tenían debido al funcionamiento de sus sistemas. De Túnez e Islandia destaca que fueron los primeros en utilizar plataformas como YouTube, Facebook o Twitter para llamar a la acción a los ciudadanos. De Egipto la reacción de ciudadanos y de entidades de otros países cuando el gobierno censuró los medios de comunicación, cerró Internet y desconectó la telefonía móvil. De los países árabes como Siria, Libia o Yemen cuenta cómo fue fundamental la conexión para la buena organización. En el caso de España subraya cómo gracias a las redes sociales el 15 M ha sido capaz de hacer frente al bloqueo de los medios de comunicación y hace un llamamiento a los lectores para que no se olviden del movimiento, que continúa en Internet. Por último, de Estados Unidos subraya el organizado proceso de comunicación que gracias a los medios sociales permitió encontrar la cohesión interna y el apoyo externo.

Una vez analizados cada uno de los movimientos, Castells hace una lista de las características que todos ellos tienen en común. Dice que son movimientos conectados en red y en los que es fundamental la ocupación del espacio urbano, que son movimientos locales y globales a la vez, todos ellos despertados por una chispa de indignación. Resalta también que son movimientos virales, que se contagian entre ellos, que tienen como objetivo cambiar los valores de la sociedad. Pero para él tienen un problema común, que son movimientos sin líderes. Pero sobre todo los une que en ellos son fundamentales las tecnologías de la comunicación para la práctica y la organización, para deliberar, coordinar y decidir. 

En definitiva, un análisis esperanzador que demuestra que existe la posibilidad de reaprender a vivir juntos, y que a través de las movilizaciones en las que las redes sociales juegan un papel muy importante se puede evolucionar y llegar a conseguir los tan esperados cambios.

Grandes errores del Márketing Político en las Redes Sociales

En este artículo, publicado en PuroMarketing.com, se analiza cómo los partidos políticos utilizan las Redes Sociales para comunicarse con sus seguidore. El problema es que no lo hacen de forma correcta, que lo único que les importa es conseguir votos y no escuchan a los ciudadanos a través de estos medios que es realmente para lo que deberían utilizarlos.

Grandes errores del Márketing Político en las Redes Sociales

En el ambiente político, suele ser habitual recurrir a todo tipo de estrategias de comunicación y marketing dirigidas al gran público y a los ciudadanos.  El crecimiento de los Social Media ha generado que además de las empresas y marcas, las instituciones políticas también recurran a los medios y redes sociales para aprovechar el potencial de estas herramientas con el objetivo de crear y mantener nuevos canales de comunicación.

Obama: Un caso de éxito

Antes de su llegada a la presidencia, la campaña de publicidad y márketing de Obama, entonces aspirante demócrata a las elecciones de EE.UU tuvo una gran peculiaridad. Debido a la falta de apoyo de otros medios tradicionales, Obama consiguió a través de Internet la repercusión y difusión necesaria para generar mayor notoriedad Todo un fenómeno que supuso el primer caso de éxito político a través de las redes sociales.
Barack Obama marcó sin duda un antes y un después de la política tradicional que supuso un gran cambio en la forma en que los referentes políticos se relacionan con los ciudadanos.

A pesar de todo ello, muchos partidos políticos siguen demostrando una vez más la verdadera realidad de quienes aún no han comprendido los verdaderos mecanismos e idiosincrasia de los medios de comunicación sociales, reincidiendo una y otra vez en un cúmulo de grandes errores que ponen en entredicho los mecanismos de la política 2.0.

Medios sociales, herramientas de propaganda

Este es quizá el primero de los grandes errores. No es nada nuevo que los partidos políticos utilicen los medios de comunicación como herramientas de marketing y propaganda.  Sin embargo, la presencia en las redes sociales es más efectiva cuando el objetivo se centra en escuchar y conversar con los usuarios y consumidores, en vez de ser utilizadas exclusivamente como canales promocionales. Y esto último es para lo que lo utilizan los partidos.

Comunicación unidireccional

Los partidos políticos no desarrollan una comunicación social. Su comunicación es unidireccional. No dialogan o forman parte integrada de las conversaciones generadas. Este aspecto fundamental deja en entredicho la falta de interés en uno de los más importantes principios de este tipo de medios. Ser sociales.

Sin escucha ni reacciones

Saber escuchar y reaccionar en consecuencia. Esta es quizá una de las más importantes premisas de los medios y redes sociales, y por norma general parece no tener vigencia en los procedimientos y estrategias de los partidos políticos. No atienden a las peticiones y necesidades reales de las personas y no existen reacciones ni son tomadas decisiones en consecuencia.

Políticos: La mano que mece la cuna

Generalmente, y sobre todo si hacemos referencia a los más importantes candidatos de partidos políticos mayoritarios, su presencia en los medios y redes sociales esconde sin duda una verdad oculta.  No son reales.Sus perfiles en las redes sociales se reducen a espacios testimoniales que se limitan a mostrarnos o informarnos de algunas de sus actividades y compromisos sociales gestionados por terceras personas o equipos de márketing.

Imposible gestionar la reputación online

Durante los tiempos de crisis, en la mayoría de ocasiones, las conversaciones generadas por los usuarios e internautas suelen manifestarse y adoptar una postura mucho más crítica. Este aspecto conlleva a que sea realmente difícil, por no decir casi imposible, el gestionar y mantener estable la reputación online para mejorar la imagen de cara a la ciudadanía. En el caso de los partidos políticos, esta se convierte en una tarea imposible. La gestión de la reputación online es una batalla perdida mientras su actuación ante los ciudadanos siga siendo irresponsable y la percepción ante sus decisiones y actuaciones continúe siendo negativa.

Ignorados por la falta de confianza

La pérdida de confianza se sitúa como otro de los aspectos más destacados al que se suma la indiferencia de quienes se sienten olvidados o perjudicados por una clase política que se muestra incapaz de solucionar los problemas más importantes. Los usuarios de la red muestran de esta forma su pasividad y falta de confianza negándose a ser partícipes en este tipo de iniciativas.

Enlace: http://www.puromarketing.com/16/11306/errores-marketing-politico-medios-redes-sociales.html