ARRIBEN ELS PIRATES!
Els comicis al Parlament Europeu han deixat com a novetat l'elecció d'1 o fins i tot 2 diputats del
Piratpartiet, és a dir del Partit Pirata de Suècia. La notícia ha aixecat una enorme expectació, i en els darrers dies han aparegut centenars de notícies al respecte.
Des de la perspectiva de la Política en la Xarxa, l'aparició del Partit Pirata (PP, ep no ens confonguem!) és d'allò més interessant. Vegem-ne els detalls.
Primer de tot, situar el fenomen en el seu context. El Partit Pirata ha aconseguit un escó gràcies al 7.1% de ciutadans suecs que el votaren el passat diumenge. No estem, doncs, davant d'un fenomen que amenaça amb ensorrar el sistema polític suec. Oimés si tenim en compte que es tractava d'unes eleccions europees, on molts voten més el que els demana el cos i no tant per consideracions pragmàtiques o estratègiques. Cal tenir en compte que aquesta formació, fundada a principis del 2006, en les eleccions legislatives sueques d'aquell mateix any, només va ser votada pel 0.63% de l'electorat, no obtenint cap escó.
Ara bé, al llarg dels tres darrers anys, els
pirates no han parat d'incrementar el seu impacte social i polític, principalment entre els menors de trenta anys, com ho demostra el fet que la seva branca juvenil, els
Ung Pirat (Joves Pirates) és a hores d'ara l'associació juvenil política de Suècia amb més membres.
Com s'explica aquest creixement d'una formació tant evidentment anti-sistema?Per treute l'entrellat, cal analitzar per una banda la seva declaració de principis, és a dir, l'oferta que ofereix als ciutadans.
El Partit Pirata suec és una formació que bàsicament centra la seva actuaci
ó en tres temes: la reforma de la legislació dels drets d'autors (copyrights), l'abolició del sistema de patents, i el respecte al dret de la privacitat. Qualsevol altre tema que no afecti de cap de les maneres a aquestes tres, el partit no es posiciona, i es deixa llibertat de vot als seus membres. Veiem, doncs, que les raons del sorgiment del Partit Pirata està íntimament lligada al model de societat d'informació i del coneixement, a l'ús de les TIC i a la defensa de la societat oberta enfront l'estat vigilant.
Pel que fa a a la reforma de la legislació dels drets d'autors, considera que en el cas d'ús comercial, el copyright només hauria de tenir una vigència màxima de cinc anys, i que no té cap sentit, que un autor o els seus descendents, continuïn cobrant setanta anys després de la mort del primer. Pel que fa a l'ús no comercial, es proposa que sigui de lliure accés des del primer dia, de manera que no existeixi cap mena de drets al respecte. Naturalment això pressuposa l'abolició dels odiats DRM (Gestió de Drets Digitals) i la llibertat absoluta en l'intercanvi de programes entre usuaris.
Encara més dràstic són les mesures referides a l'abolició pura i simple de les patents, incloent-hi tambés les referides a la indústria farmacèutica, les quals, segons afirmen, causen milers de morts al Tercer Món. Segons el seu parer, el sistema de patents només afavoreix les grans empreses i distorsiona el mercat, impedeix la lliure competència i, perjudica sobremanera els ciutadans. Les patents, en definitiva, possibiliten l'existència de monopolis privats.
Finalment, pel que fa a la defensa de la privacitat dels ciutadans, alerten del perill de les legislacions anti-terroristes que posen sota sospita molts ciutadans sense cap mena de base jurídica sòlida, també es mostren contraris a que les administracions acumulin dades personals, i en tot cas consideren que els ciutadans tenen tot el dret a conèixer quines dades sobre ells tenen els governs, i fer-ho de manera anònima. La privacitat també cal protegir-la d'altres abusos com la tortura, o assumir com a valors no negociables un procediment legislatiu íntegre i transparent, que respecti la legalitat, la immunitat del missatger i el secret postal. Aquests plantejaments no només han de ser vigents a la legislació sueca, sinó també en l'europea. Fins i tot, es dedueix que si això darrer no es dóna, es podria obrir la porta a una eventual retirada de Suècia de la UE.
Un cop d'ull als 20 candidats pirates en aquestes eleccions europees, ens permet constatar que la mitjana d'edat és de 31 anys, molt per sota, doncs, de la resta de formacions.
El cap de llista i, de moment, únic MPE electe,
Christian Engstrom, (49 anys), és un programador informàtic que després de treballar en una empresa privada, va dedicar-se a fer lobby contra les patents de software des de la
Foundation for a Free Information Infrastructure (FFII). Abans de militar en el PP, ho havia fet en el Partit Liberal suec.
.jpg)
Això no obstant, qui és reconegut com el veritable líder de la formació és Rickard Falkvinge (37 anys), un emprenedor del sector de les TIC que havia treballat a Microsoft, abans d'establir-se pel seu propi compte i fundar el partit. Políticament, amb anterior havia estat vinculat al Partit Moderat.
Per evitar confusions, cal saber que el Partit Pirata no té res a veure amb els membres del grup
Pirate Bay, format per activistes que oferien la possibilitat de descàrregues de software gratuïta, i la seu dels quals va ser assaltada per la policia sueca l'any 2006. Quatre dels seus membres, van ser jutjats i condemnats, recentment, a un any de presó. Paradoxalment, aquesta condemna, feta pública per la justícia sueca el passat 17 d'abril, va beneficiar de retop el Partit Pirata, ja que va donar lloc a una allau de noves afiliacions de militants, i en certa mesura és el precedent immediat que explica el seu èxit electoral.
Com no podia ser d'una altra manera, el Partit Pirata també s'ha extés a altres estats, i fins i tot en el cas alemany, també es va presentar en les eleccions europees, sens obtenir representació però. A Catalunya no em consta que tingui un arrelament específic, mentre que convé assenyalar que en el cas espanyol, els seus membres semblen tenir una certa proclivitat política entre el PP i la UPD de Rosa Díez.
Al marge d'aquests tocs frikis, és evident que caldrà seguir d'aprop l'evolució d'aquest fenomen que ara ha esclatat a escala global i que sembla que pot donar joc i atraure cap a la dinàmica política una part de la societat que tradicionalment se'n mostra molt allunyada.
