Y si Facebook fuera un país...

Con la llegada del usuario 500 millones a Facebook, la compañía FlipTop de empresas en línea decidió hacer una comparación con el crecimiento de los países - como si facebook fuera un país. No se pierdan el cuadro completo aquí.

Además, recomiendo mucho este artículo de Netpolitique sobre los "challenges" o concursos como una nueva manera de promoción y activación de la participación pública. Igual, por ejemplo, si Hereu hubiese lanzado una campaña de participación de este tipo para ideas en la Diagonal - la lanzaron, sí, pero no con premios ni con presentaciones claras - le hubiera resultado mucho más rentable que la consulta del mal.

Saludos!

Que hay un partido de Internet

Demasiado que comentar últimamente, pero en La Vanguardia sale esta entrevista sobre el nacimiento del Partido de Internet. Ya lo habíamos comentado anteriormente, pero insisto en que me parece bastante un despropósito. Es como el partido de los periódicos murales, o el de las bicicletas, o de la televisión digital... pero cada quien...

Me queda pendiente hablar sobre el tema colombiano y la decepción de los verdes... la pregunta era desde el inicio si el poder en línea (el ciberactivismo) podía transformarse en actividad en la calle. Hasta el momento, no hay respuestas claras... habrá que esperar a la segunda vuelta.

EL MITE DE LA DEMOCRÀCIA DIGITAL

Un dels llibres que més revolt han aixecat darrerament és el de Matthew Hindman, The Myth of Digital Democracy, on l'autor sosté uns plantejaments que es contraposen frontalment als predominants en gran part de la literatura acadèmica.

En aquest post, no vull fer la ressenya d'aquesta obra, sinó limitar-me a assenyalar una de les aportacions que més m'ha cridat l'atenció i que en certa mesura m'ha fet pensar molt sobre el sentit que té dedicar-s a l'estudi de l'internet política.

Si ens fixem en aquesta Figura, ens adonarem que els webs polítics representen una part minúscula del conjunt del tràfic per la xarxa, sobretot si els comparem amb els webs per adults, que és el subconjunt més gran de tots.

La pregunta llavors és: No seria més lògic dedicar els nostres esforços investigadors en analitzar la webesfera per adults? Una mica més entretinguts, penso, sí que ho estaríem, oi?

Al marge d'això, la Figura té l'utilitat de deixar ben a les clares que el nostre treball sobre la internet polític té un impacte forçosament limitat, de manera que difícilment podrem considerar-nos mai el centre del món, ni molt menys de la xarxa. I aquest exercici d'humilitat és sempre necessari.

Ara sempre podrem decantar-nos per l'estudi de la xarxa per adults... qui s'hi anima?

Avisos para navegantes con intenciones de voto

Ayer apareció una nota en La Vanguardia en donde se comunica que a la gente se le preguntará al entrar a Facebook si se ha registrado o no para votar - todo esto como parte de un programa para aumentar la participación en las elecciones. Lo que no tengo claro es cómo se hará: ¿con un anuncio en la barra lateral? ¿como una alerta al hacer tu log-in? ¿quién verá el anuncio - los que tienen su residencia establecida en Inglaterra según los registros de Facebook? Y quizá lo más importante de todo: ¿cuánto cobrará Facebook por esto?. Entre esto y los rumores sobre anuncios en twitter, cada vez se complica más el panorama de las redes sociales.

Nada de tres avisos

Hoy publica La Vanguardia que la UE no aceptará que se impongan los cortes a los usuarios de Internet que hagan descargas ilegales, no incluso en el sistema de tres avisos que está estableciendo Francia.

La nota completa está aquí. Veremos cómo cada estado de la Unión genera sus propias leyes y reglamentos... y qué nos tocará en España.

¿Y después de Facebook qué?

En un medio en el que los one hit wonders son regulares, comienzan a aparecer malos presagios al respecto de Facebook. ¿Cuál será la siguiente invención que lo desbanque? ¿Qué lo hará quedarse? Ya que Buzz no parece tener mayor relevancia, parece que se quedará... y que con Facebook Connect sus dueños están haciendo lo que Starbucks: canibalizarse el propio negocio.

... Mientras no les pase lo que a Starbucks y comiencen a cerrar masivamente...

Un artículo de Randall Stross en el NYT sobre el tema aquí.

La delgada línea entre periodismo y política

Cada vez más, en Estados Unidos claramente se están cruzando las fronteras entre el periodismo y la política, al convertir a políticos en analistas y a periodistas en políticos, según explica esta nota del New York Times. No podemos decir que esto allá pasado antes: el crossover es una cosa normal, entiendo, entre los deportistas. Y para muestra basta el desfile de antiguos atletas para comentar eventos mundiales como por ejemplo, las olimpiadas.

Si bien es cierto que con los deportistas también pasa otro detalle interesante: los más relevantes en su trabajo la mayor parte del tiempo rematan su carrera como entrenadores de las nuevas generaciones. Los más mediáticos - no necesariamente los más buenos - son los que terminan en la pantalla de la televisión.

¿Es justo dar más o menos exposure a los políticos? Siendo los periodistas personajes tan mediáticos y líderes de opinión en muchos casos, ¿serán más efectivos en trabajar con los ánimos de los votantes? ¿Es el caso Laporta una mezcla perversa de todas las circunstancias anteriormente mencionadas?

Preguntas para el aire, me parece...

UN POST INTERESSANT... I POLÈMIC!

Quan s'acosta el primer aniversari del Govern Obama, no falten els balanços. Micah L. Sifry, de techpresident i que fa poc va ser a Barcelona al PDF, n'ha fet un que ha donat lloc a una certa polèmica.

El podeu llegir aquí

BIBLIOGRAFIA SOBRE LA BLOGOSFERA (II):

Aquests són alguns dels llibres que he llegit darrerament sobre la Blogosfera:

Jerome Armstrong - Markos Moulitsas, (2006), Crashing the Gate. Netroots, Grassroots and the Rise of People-Poweres Politics, Chelsea Green.

Obra, no acadèmica, de referència per entendre l'auge de la blogosfera demòcrata dels darrers anys. Els autors són dos dels blocaires més seguits i llegits del moment. Jerome Armstrong, conegut com The Blogfather, escriu el bloc MyDD. Segons sembla, va ser ell qui va encunyar un concepte que ha fet fortuna: netroots. Per la seva banda, Markos Moulitsas, va ser considerat inicialment com una mena d'enfant terrible de la xarxa. Amb els anys, però, ha esdevingut el número de la blogosfera política, gràcies al seu bloc Daily Kos que ha esdevingut una referència en l'escena política americana dels darrers anys. Actualment, el blog és una obra col.lectiva, i Moulitsas, és considerat com una persona molt influent, la qual cosa el situa sovint a l'ull de l'huracà del debat polític.

Crashing the Gate, és una mena de reflexió-manifest que crida a una completa transformació del Partit Demòcrata americà , on es critica tant els vells dinosaures del partit, a molts dels quals se'ls acusa de ser massa tous en la seva oposició al Bushisme, als consultors polítics, spin doctors i altra fauna que viu de les campanyes i els quals difícilment passen comptes, fins i tot quan fracassen estrepitosament, com també dels sectors més radicals, els membres dels single-issues groups, sorgits en els anys 60 i 70, és a dir, pro-avortistes, feministes, ecologistes, LGBT, etc. als quals es critica per avantposar els seus temes a la victòria de l'opció progressista. De fet, els autors consideren que els single-issues groups són corresponsables de l'arribada al poder dels republicans, per haver-se negat a donar suport a candidats demòcrates que no seguien els seus plantejaments.

Els autors consideren que cal donar un missatge clarament d'unió i no de divisió del país. D'aquesta manera es contrabalanceja el radicalisme ideològic de Bush i de la seva colla. Al llarg de l'obra s'estudien casos reeixits de victòries demòcrates on el treball arran de terra tant de tipus tradicional (grassroots), com a través de la xarxa (netroots), ha permès als demòcrates plantar cara a l'ofensiva republicana.

En definitiva, es tracta d'un llibre que crida a un nou activisme, a donar confiança als ciutadans per tal que prenguin decisions (d'aquí el people-powered politics) i recuperin l'interès per la cosa pública.

L'obra va tenir una clara influència en els dos anys posteriors a la seva aparició, i es pot dir que, sense formar part de l'equip d'Obama, ni de lluny, s'identifica amb aquella famosa frase de Howard Dean sobre l'ala demòcrata del Partit Demòcrata, d'una enorme mala llet. Això no obstant, es tracta d'un progressisme no ideològic, sinó bastant pragmàtic, atès que també inclou en el seu interior altres referents com poden ser el propi Al Gore, però també, d'altres com Nancy Pelosi o fins i tot Wesley Clark, antic general i cap de l'OTAN.

---

Glenn Reynolds (2006), An Army of Davids. How Markets and Technology Empower Ordinary People to beat Big Media, Big Government and other Goliaths, Thomas Nelson.

Reynolds escriu el bloc d'orientació republicana més llegit, Instapundit. Malgrat ser un professor universitari, el llibre no és ben bé acadèmic, sinó un assaig o reflexió sobre l'impacte dels blocs i la xarxa en general en la vida quotidiana. L'autor considera que la tecnologia i el mercat fa més lliure els ciutadans i permet oposar-se a les grans organitzacions d'interessos, bàsicament els grans grups mediàtics tradicionals (considerats com a massa liberals, és a dir, progressistes en l'argot polític americà) i la burocràcia governamental. Bàsicament el llibre és també estudis de casos reeixits de persones que han utilitzat els blocs per impulsar iniciatives, tenir veu pròpia, denunciar, recolzar, etc.

Un dels capítols que més m'ha cridat l'atenció és el referent al seguiment de la Guerra d'Iraq, on es denuncia la cobertura que fan els mèdia i es valora molt l'opinió del blocaire que explica el dia a dia dels soldats, les seves pors i els seus pensaments, etc.

En definitiva, l'autor planteja que la tecnologia pot transformar la vida i donar més benestar (sobretot en l'àmbit de la investigació científica i tècnica) i més transparència i acabar amb els models opacs, permetent que el ciutadà (David) pugui derrotar les grans burocràcies (Goliaths).

----

Michael Keren (2006), Blogosphere. The New Political Arena, Lexington

En aquest llibre, Keren, professor de la Universitat de Calgary (Canadà), analitza des de la perspectiva dels estudis culturals, un conjunt molt petit de persones amb l'objectiu de conèixer les motivacions i les causes que els porten a escriure un bloc, i l'impacte que això té en la vida individual i col.lectiva. Es tracta, doncs, d'un llibre de metodologia eminentment qualitativa, no quantitativa, i amb un fort component de l'antropologia i dels estudis literaris i també de la psicologia.

Cada capítol tracta d'un blocaire que per raons diverses ha tingut un ressò popular i n'analitza el context, la seva evolució i intenta cercar els raonaments pels quals l'ha escrit.

Tal i com es pot comprovar, no es tracta d'un llibre de ciència política. Tanmateix, tant el primer capítol com el darrer contenen reflexions interessants des d'una perspectiva politològica estricta. Particularment m'ha interessat la idea que la majoria de blocaires analitzats tenen en comú una certa insatisfacció amb el seu context polític i governamental, així com també amb els grans mitjans de comunciació. En molts d'ells hi ha com una melangia, producte del desencís del món real, que els porta a traslladar-se al ciberespai, on poden trobar un espai de cohesió digital que ha desaparegut en la vida quotidiana.

----

David D. Perlmutter, (2008), Blogwars, Oxford University Press.

Ens trobem, ara sí, davant d'un treball clarament acadèmic de comunicació política, elaborat per un professor de la Universitat de Kansas. En aquesta obra, s'intenta esbrinar l'impacte que els blocs, sobretot, estan exercint en la vida política americana.

Perlmutter inicia la seva obra intentant matisar la suposada "Revolució Blog" i opta per relativitzar el seu impacte, sobretot respecte aportacions que consideren que significarà un capgirament social de la comunicació política.

Aquesta relativització, paradoxalment, a mesura que s'avança en l'obra, és menor, i al final, l'autor considera que els blocs sí que tenen un paper cada cop més rellevant en la dinàmica política.

L'autor no es pot alliberar del corresponent capítol que explica a nivell cronològic el creixement de la rellevància mediàtica dels blocs, sobretot circumscrit al període 1999-2005, amb una fixació -i una relativització del Mite Dean (Howard Dean) de les eleccions del 2004. També fa referència a altres dos episodis prou coneguts on els blocs van tenir un paper protagonista: l'anomenat Rathergate i el tema de les enquestes a la sortida dels col.legis electorals del 2004. Sobta, però, el poc ressò que es fa tant del cas del Senador Lott, com de l'afer Macaca.

Potser l'aportació més interessant de l'obra és la distinció entre els rols polític exterior i interior dels blocs. L'exterior fa referència als analistes, periodistes, ciutadans que escriuen sobre política en els seus blocs i en repassa la seva diversitat, amb l'ajuda de casos concrets. Pel que fa al rol interior, es refereix clarament al protagonisme del polític en la blogosfera. Aquí el concepte clau que utilitza és el clàssic de commilito, és a dir el de la companyonia del dirigent amb els seus subordinats, és a dir, en termes actual, del polític amb els ciutadans, en el sentit que s'ha de presentar com una persona que s'ocupa i es preocupa per les persones. En definitiva, el polític, diu Perlmutter, ha d'utilitzar el bloc no a tall individual sinó amb l'objectiu de construir aliances, de coordinar campanyes , de tenir un paper actiu a través del ciberespai. Com a estudi de casa, curiosament, tria Hillary Clinton, tot i que també en el llibre hi ha referències a Barack Obama, en el sentit que la seva campanya va estar plena de dubtes respecte la utilització dels blocs.

Per Perlmutter, els blocs, han arribat per quedar-s'hi, i els considera una eina molt útil per al polític i també per al ciutadà.

Los límites de la amistad

Ahora en Estados Unidos, en concreto en Florida, los jueces y los abogados no pueden ser "amigos" de Facebook. La idea, al parecer, es evitar malos entiendos y aparencias de acuerdos personales. ¿Qué profesiones continuarán? La nota del NYT aquí.

Y ahora los periódicos

Axel Springler, el director del grupo que publica el diario alemán Bild - entre otros -, está buscando un método junto a varios colegas para poder cobrar por la agregación de noticias en los buscadores: ya no digamos en los blogs. La idea es la básica aquella del cobrar por los contenidos noticiosos bajo el siguiente argumento: “A highly industrialized world cannot survive on rumors. It needs quality journalism, and that costs money.”

El otro argumento que utiliza que es priceless es el de que serán los alemanes y no los americanos los que decidan el futuro de la prensa escrita en la era de internet por una razón aparentemente muy sencilla: los alemanes, dice, crearon el negocio (citando a Guttemberg). A los americanos, que no lo hicieron, los periódicos no les podrían importar menos.

La nota completa del NYT - mientras nos dejen citar - está aquí.

¿Quién necesita la televisión?

En algunos debates del PDFEU se insistía en comentar que cuando la gente utiliza internet para escuchar el radio o ver la televisión, en realidad lo que está consumiendo es radio y televisión. Sin embargo, tanto los productores de los receptores como de los contenidos cada vez están teniendo más problemas para encajar su nuevo modelo de negocio.

En medio de las discusiones europeas y españoles sobre el "libre derecho a internet", en EEUU lo que está sobre la mesa es el modelo de las televisoras y compañías productoras, que ven un gran consumo de sus productos en streaming.

Interesante artículo del NYT aquí.
(A mí me hubiera encantado ver a mi mamá gritándome que TENÍA que tener una televisión en mi habitación, ja)

VÍDEOS DEL PERSONAL DEMOCRACY FORUM

Una tria dels vídeos que es van poder veure al Personal Democracy Forum Europe celebrat a Barcelona els passats dies 20 i 21 de novembre.

El primer vídeo és un blockbuster clàssic que ha rebut ja més de 53 milions de visites. Porta per títol Free Hugs (Abraçades de franc) i forma part d'una campanya global. La música és dels Sick Puppies, una banda australiana de rock alternatiu.



El segon vídeo, també se'l pot considerar un èxit, amb 25 milions de visites. Es tracta de Where the Hell is Matt, i que probablement activarà l'enveja més malsana, quan veus el tal Matt viatjant arreu del món per acabar ballant i fent una mica el ximple. També es tracta d'una campanya viral, i aquest és el seu lloc web. La música és de Sweet Lullaby.



Finalment, el tercer vídeo que us presento, és una mica freaky. Es tracta, malgrat que no ho sembli, d'un vídeo de la campanya online sobre les eleccions europees del mes de juny passat.

Online Communication Campaign for European Elections 2009 from Web Com on Vimeo.

Enjoy them!

Comentario sobre el "Partido de Internet"

...en mi otro blog. Saludos.

Personal Democracy Forum - 1

Antes de escribir unas mini-reseñas sobre las sesiones en las que estuve, recomiendo a quien no estuvo este link de CivicoLive, en donde están los videos, los audios y las transcripciones de las sesiones. Vale la pena.

Foursquare, nueva red social

¿En dónde estás? ¿Tomamos un café? Yo soluciono todavía esas preguntas con un SMS principalmente - a veces recurro a Twitter, pero las menos. En EEUU diseñaron una nueva herramienta - Foursquare- con la que la gente, básicamente, avisa a los otros en dónde está para que lleguen y se unan a la fiesta. Es interesante desde el punto de vista económico, muy - sólo basta con ver la nota inicial que le hace el NYT.

A mí me gusta también pensarlo desde el punto de vista de convergencia de vida digital y vida, digamos, analógica. Esta herramienta es útil si y solo sí tú tienes los suficientes amigos como para que sea relevante para tu vida: es decir, es útil si conoces en el mundo real a más gente y puedes encontrarte con ellos.

Ya sé que es una verdad de perogrullo pero es una de esas verdades de las que me gusta hablar, porque niegan aquel estereotipo de que la gente en las redes sociales poco a poco se iba a convertir en una especie de alienado. Pues no. Son herramientas, en fin.

Regulación a los blogs

Desde hace meses, en Estados Unidos hay toda una controversia sobre cómo proteger al consumidor de los blogs dedicados al consumo, ya que muchas veces los escritores de dichos blogs no avisan cuando reciben paga de parte de las marcas para mencionarlas o recomendarlas. Según esta nota de La Vanguardia, desde el próximo mes de diciembre, habrá multas fuertes para quien no avise. Interesante para el consumidor, curioso para el blogger. ¿Qué nuevas limitaciones se presentarán?

Mapa de redes sociales

Atención aquí. Saludos.

La fiabilidad de la información

Durante un tiempo, en la escuela se decía que la información extraída de Wikipedia no era fiable y que, por lo tanto, tampoco era citable. Ahora los Wikipedios, intentando renovar su sitio (que cada vez tiene menos contribuciones en lo que importa y más escándalos en las fichas personales) han ideado un método para definir las informaciones que son "confiables" de las que no lo son. Se trata de un código de color para mostrar las partes de un artículo que no han sido muy modificadas. El sistema lo está diseñando la Universidad de California. Más información de La Vanguardia aquí.

Campaña sin internet

Aprendí con sorpresa la semana pasada que en Japón no se puede hacer campaña por Internet (por lo menos no en los 11 días oficiales de campaña). Poco a poco están desarrollando nuevos métodos de seguir participando, y el electorado joven en el país nipón también ha convertido a la red en su caballo de batalla para involucrarse en un sistema establecido y avejentado. Ahora el PD recién ganador tiene como promesa de campaña modificar la normativa para que se pueda utilizar Internet. Será interesante ver cuáles son las normas que establecen para ver cómo podrían replicarse en otros sitios.