Y ahora los periódicos

Axel Springler, el director del grupo que publica el diario alemán Bild - entre otros -, está buscando un método junto a varios colegas para poder cobrar por la agregación de noticias en los buscadores: ya no digamos en los blogs. La idea es la básica aquella del cobrar por los contenidos noticiosos bajo el siguiente argumento: “A highly industrialized world cannot survive on rumors. It needs quality journalism, and that costs money.”

El otro argumento que utiliza que es priceless es el de que serán los alemanes y no los americanos los que decidan el futuro de la prensa escrita en la era de internet por una razón aparentemente muy sencilla: los alemanes, dice, crearon el negocio (citando a Guttemberg). A los americanos, que no lo hicieron, los periódicos no les podrían importar menos.

La nota completa del NYT - mientras nos dejen citar - está aquí.

¿Quién necesita la televisión?

En algunos debates del PDFEU se insistía en comentar que cuando la gente utiliza internet para escuchar el radio o ver la televisión, en realidad lo que está consumiendo es radio y televisión. Sin embargo, tanto los productores de los receptores como de los contenidos cada vez están teniendo más problemas para encajar su nuevo modelo de negocio.

En medio de las discusiones europeas y españoles sobre el "libre derecho a internet", en EEUU lo que está sobre la mesa es el modelo de las televisoras y compañías productoras, que ven un gran consumo de sus productos en streaming.

Interesante artículo del NYT aquí.
(A mí me hubiera encantado ver a mi mamá gritándome que TENÍA que tener una televisión en mi habitación, ja)

VÍDEOS DEL PERSONAL DEMOCRACY FORUM

Una tria dels vídeos que es van poder veure al Personal Democracy Forum Europe celebrat a Barcelona els passats dies 20 i 21 de novembre.

El primer vídeo és un blockbuster clàssic que ha rebut ja més de 53 milions de visites. Porta per títol Free Hugs (Abraçades de franc) i forma part d'una campanya global. La música és dels Sick Puppies, una banda australiana de rock alternatiu.



El segon vídeo, també se'l pot considerar un èxit, amb 25 milions de visites. Es tracta de Where the Hell is Matt, i que probablement activarà l'enveja més malsana, quan veus el tal Matt viatjant arreu del món per acabar ballant i fent una mica el ximple. També es tracta d'una campanya viral, i aquest és el seu lloc web. La música és de Sweet Lullaby.



Finalment, el tercer vídeo que us presento, és una mica freaky. Es tracta, malgrat que no ho sembli, d'un vídeo de la campanya online sobre les eleccions europees del mes de juny passat.

Online Communication Campaign for European Elections 2009 from Web Com on Vimeo.

Enjoy them!

Comentario sobre el "Partido de Internet"

...en mi otro blog. Saludos.

Personal Democracy Forum - 1

Antes de escribir unas mini-reseñas sobre las sesiones en las que estuve, recomiendo a quien no estuvo este link de CivicoLive, en donde están los videos, los audios y las transcripciones de las sesiones. Vale la pena.

Foursquare, nueva red social

¿En dónde estás? ¿Tomamos un café? Yo soluciono todavía esas preguntas con un SMS principalmente - a veces recurro a Twitter, pero las menos. En EEUU diseñaron una nueva herramienta - Foursquare- con la que la gente, básicamente, avisa a los otros en dónde está para que lleguen y se unan a la fiesta. Es interesante desde el punto de vista económico, muy - sólo basta con ver la nota inicial que le hace el NYT.

A mí me gusta también pensarlo desde el punto de vista de convergencia de vida digital y vida, digamos, analógica. Esta herramienta es útil si y solo sí tú tienes los suficientes amigos como para que sea relevante para tu vida: es decir, es útil si conoces en el mundo real a más gente y puedes encontrarte con ellos.

Ya sé que es una verdad de perogrullo pero es una de esas verdades de las que me gusta hablar, porque niegan aquel estereotipo de que la gente en las redes sociales poco a poco se iba a convertir en una especie de alienado. Pues no. Son herramientas, en fin.

Regulación a los blogs

Desde hace meses, en Estados Unidos hay toda una controversia sobre cómo proteger al consumidor de los blogs dedicados al consumo, ya que muchas veces los escritores de dichos blogs no avisan cuando reciben paga de parte de las marcas para mencionarlas o recomendarlas. Según esta nota de La Vanguardia, desde el próximo mes de diciembre, habrá multas fuertes para quien no avise. Interesante para el consumidor, curioso para el blogger. ¿Qué nuevas limitaciones se presentarán?

Mapa de redes sociales

Atención aquí. Saludos.

La fiabilidad de la información

Durante un tiempo, en la escuela se decía que la información extraída de Wikipedia no era fiable y que, por lo tanto, tampoco era citable. Ahora los Wikipedios, intentando renovar su sitio (que cada vez tiene menos contribuciones en lo que importa y más escándalos en las fichas personales) han ideado un método para definir las informaciones que son "confiables" de las que no lo son. Se trata de un código de color para mostrar las partes de un artículo que no han sido muy modificadas. El sistema lo está diseñando la Universidad de California. Más información de La Vanguardia aquí.

Campaña sin internet

Aprendí con sorpresa la semana pasada que en Japón no se puede hacer campaña por Internet (por lo menos no en los 11 días oficiales de campaña). Poco a poco están desarrollando nuevos métodos de seguir participando, y el electorado joven en el país nipón también ha convertido a la red en su caballo de batalla para involucrarse en un sistema establecido y avejentado. Ahora el PD recién ganador tiene como promesa de campaña modificar la normativa para que se pueda utilizar Internet. Será interesante ver cuáles son las normas que establecen para ver cómo podrían replicarse en otros sitios.

El éxodo

Poco a poco, Facebook se va convirtiendo en el nuevo "demonio" contemporáneo. La semana pasada los medios estaban llenos con noticias sobre su "influencia negativa" en la relaciones. Esta semana, el NYT publica un artículo sobre el supuesto "éxodo" de gente que ya no quiere estar "sujeta" a las redes sociales.

¿Será que, al igual que le pasó en su momento a la televisión, se convertirá en el depositario de todas las culpas?

LES XARXES SOCIALS PROHIBIDES AL COS DE MARINES

Una ordre del cos de Marines dels Estats Units de principis d'aquesta setmana acaba de prohibir als seus membres l'ús de les xarxes socials de lliure accés (no inclou, doncs, les internes del Departament de Defensa i del propi cos), tals com Twitter, Facebook, entre d'altres.

Segons l'ordre, les XX.SS. "(in general) are proven a haven for malicious actors and content and are particularly high risk due to information exposure, user generated content and targeting by adversaries". Bufa!

La prohibició durarà en principi un any, i en l'ordre s'inclou la possibilitat que, en determinades circumstàncies, alguns membres del cos puguin obtenir un permís per usar-les.

Segons els impulsors de la mesura, les xarxes socials no van ser creades amb l'objectiu de primar la seguretat i la protecció i això les fa especialment vulnerables a persones amb males intencions.

Per contra, els Marines consideren claus en la seva actuació tant l'OPSEC (seguretat operacional) com la COMSEC (seguretat de les comunicacions).

De moment la mesura no s'aplica als altres serveis militars (Army, Navy i Air Force), però tot i així, es tracta d'una iniciativa que sembla marcar un camí de futur.

En principi, la mesura no sembla afectar els ja famosos milblogs (blocs escrits pels militars, molts d'ells en el servei actiu a l'Irak i l'Afganistan), si bé aquests ja fa temps que estan sotmesos a un control quotidià per part de l'administració militar, que fins i tot ha fet que molts dels seus autors optin per tancar-los per evitar possibles represàlies bé dels seus comandants immediats, bé de la jerarquia.

Tema: Branding Corporativo

Buen día a todos. A mitad de las vacaciones, un antiguo profesor mío - Paul Capriotti - me avisa que tiene un nuevo libro de "Branding Corporativo" y que lo subió a su blog para que esté al alcance de cualquier interesado. Vale que no es lectura de verano, pero aquí les dejo el dato. Saludos.

MÉS SOBRE EL PARTIT PIRATA SUEC

Reportatge de la BBC.

¿Opinión libre? ¿O con previo pago?

Académicos y no académicos hemos escrito en los últimos años todo un caso al respecto de cómo los blogs y otras ventanas de Internet han permitido "democratizar" los medios - o hacer que más personas de muchas formaciones hagan el trabajo del periodista. Interesante entonces pensar que los blogs se están convirtiendo en espejos de los medios de comunicación y, por lo tanto, también se enfrentarán a situaciones similares en lo que respecta a su financiación.

A pesar de que puede haber muchos bloggers que escriben sólo por el gusto, todos miden su "éxito" en relación al número de lectores y visitantes. Esto es atractivo para los anunciantes, que en una estructura de "buscador" - bienvenidos a GoogleAd - pueden encontrar anuncios relacionados con los posts o el contenido del blog en si mismo.

En Estados Unidos, las entidades de protección al consumidor se están preguntando cosas en un nivel más elevado, sobre todo debido al número de bloggers que se han convertido en "consultores" de consumo. El atractivo de que te recomiende algo un blogger es que se supone que es un usuario real no comprometido con ningún gran outlet de comunicación. ¿Pero que tal si el blog se ha convertido en el método de substitencia del blogger y está recibiendo pago por sus recomendaciones?

Más información en este artículo del NYT.

Bones vacances a tots.

Nuevas fuentes de periodismo investigador

He escuchado últimamente que a causa de la crisis que tiene las redacciones de diarios en todo el mundo medio vacías, el periodismo investigador está de capa caída. En relación a esto, hay una nota interesante en el NYT sobre que AP comenzará a comprar la investigación hecha por organismos civiles independientes.

¿Qué opinión les merece esto? ¿Será que las ONGs salvarán al periodismo de la crisis?. Saludos.

Autopublicidad

Recién pasadas las elecciones europeas y todavía en plena campaña electoral mexicana, estoy haciendo un seguimiento en mi blog sobre los movimientos del "voto nulo" en México y "voto en blanco" acá en España. Más que un seguimiento serán una serie de comentarios. Les pongo los links a los dos primeros (uno / dos).

Saludos.

ARRIBEN ELS PIRATES!

Els comicis al Parlament Europeu han deixat com a novetat l'elecció d'1 o fins i tot 2 diputats del Piratpartiet, és a dir del Partit Pirata de Suècia. La notícia ha aixecat una enorme expectació, i en els darrers dies han aparegut centenars de notícies al respecte.

Des de la perspectiva de la Política en la Xarxa, l'aparició del Partit Pirata (PP, ep no ens confonguem!) és d'allò més interessant. Vegem-ne els detalls.

Primer de tot, situar el fenomen en el seu context. El Partit Pirata ha aconseguit un escó gràcies al 7.1% de ciutadans suecs que el votaren el passat diumenge. No estem, doncs, davant d'un fenomen que amenaça amb ensorrar el sistema polític suec. Oimés si tenim en compte que es tractava d'unes eleccions europees, on molts voten més el que els demana el cos i no tant per consideracions pragmàtiques o estratègiques. Cal tenir en compte que aquesta formació, fundada a principis del 2006, en les eleccions legislatives sueques d'aquell mateix any, només va ser votada pel 0.63% de l'electorat, no obtenint cap escó. 

Ara bé, al llarg dels tres darrers anys, els pirates no han parat d'incrementar el seu impacte social i polític, principalment entre els menors de trenta anys, com ho demostra el fet que la seva branca juvenil, els Ung Pirat (Joves Pirates) és a hores d'ara l'associació juvenil política de Suècia amb més membres.

Com s'explica aquest creixement d'una formació tant evidentment anti-sistema?Per treute l'entrellat, cal analitzar per una banda la seva declaració de principis, és a dir, l'oferta que ofereix als ciutadans.

El Partit Pirata suec és una formació que bàsicament centra la seva actuaci

ó en tres temes: la reforma de la legislació dels drets d'autors (copyrights), l'abolició del sistema de patents, i el respecte al dret de la privacitat. Qualsevol altre tema que no afecti de cap de les maneres a aquestes tres, el partit no es posiciona, i es deixa llibertat de vot als seus membres. Veiem, doncs, que les raons del sorgiment del Partit Pirata està íntimament lligada al model de societat d'informació i del coneixement, a l'ús de les TIC i a la defensa de la societat oberta enfront l'estat vigilant.

Pel que fa a a la reforma de la legislació dels drets d'autors, considera que en el cas d'ús comercial, el copyright només hauria de tenir una vigència màxima de cinc anys, i que no té cap sentit, que un autor o els seus descendents, continuïn cobrant setanta anys després de la mort del primer. Pel que fa a l'ús no comercial, es proposa que sigui de lliure accés des del primer dia, de manera que no existeixi cap mena de drets al respecte. Naturalment això pressuposa l'abolició dels odiats DRM (Gestió de Drets Digitals) i la llibertat absoluta en l'intercanvi de programes entre usuaris.

Encara més dràstic són les mesures referides a l'abolició pura i simple de les patents, incloent-hi tambés les referides a la indústria farmacèutica, les quals, segons afirmen, causen milers de morts al Tercer Món. Segons el seu parer, el sistema de patents només afavoreix les grans empreses i distorsiona el mercat, impedeix la lliure competència i, perjudica sobremanera els ciutadans. Les patents, en definitiva, possibiliten l'existència de monopolis privats.

Finalment, pel que fa a la defensa de la privacitat dels ciutadans, alerten del perill de les legislacions anti-terroristes que posen sota sospita molts ciutadans sense cap mena de base jurídica sòlida, també es mostren contraris a que les administracions acumulin dades personals, i en tot cas consideren que els ciutadans tenen tot el dret a conèixer quines dades sobre ells tenen els governs, i fer-ho de manera anònima. La privacitat també cal protegir-la d'altres abusos com la tortura, o assumir com a valors no negociables un procediment legislatiu íntegre i transparent, que respecti la legalitat, la immunitat del missatger i el secret postal. Aquests plantejaments no només han de ser vigents a la legislació sueca, sinó també en l'europea. Fins i tot, es dedueix que si això darrer no es dóna, es podria obrir la porta a una eventual retirada de Suècia de la UE.

Un cop d'ull als 20 candidats pirates en aquestes eleccions europees, ens permet constatar que la mitjana d'edat és de 31 anys, molt per sota, doncs, de la resta de formacions. 

El cap de llista i, de moment, únic MPE electe, Christian Engstrom, (49 anys), és un programador informàtic que després de treballar en una empresa privada, va dedicar-se a fer lobby contra les patents de software des de la Foundation for a Free Information Infrastructure (FFII). Abans de militar en el PP, ho havia fet en el Partit Liberal suec.

Això no obstant, qui és reconegut com el veritable líder de la formació és Rickard Falkvinge (37 anys), un emprenedor del sector de les TIC que havia treballat a Microsoft, abans d'establir-se pel seu propi compte i fundar el partit. Políticament, amb anterior havia estat vinculat al Partit Moderat.

Per evitar confusions, cal saber que el Partit Pirata no té res a veure amb els membres del grup Pirate Bay, format per activistes que oferien la possibilitat de descàrregues de software gratuïta, i la seu dels quals va ser assaltada per la policia sueca l'any 2006. Quatre dels seus membres, van ser jutjats i condemnats, recentment, a un any de presó. Paradoxalment, aquesta condemna, feta pública per la justícia sueca el passat 17 d'abril, va beneficiar de retop el Partit Pirata, ja que va donar lloc a una allau de noves afiliacions de militants, i en certa mesura és el precedent immediat que explica el seu èxit electoral. 

Com no podia ser d'una altra manera, el Partit Pirata també s'ha extés a altres estats, i fins i tot en el cas alemany, també es va presentar en les eleccions europees, sens obtenir representació però. A Catalunya no em consta que tingui un arrelament específic, mentre que convé assenyalar que en el cas espanyol, els seus membres semblen tenir una certa proclivitat política entre el PP i la UPD de Rosa Díez.

Al marge d'aquests tocs frikis, és evident que caldrà seguir d'aprop l'evolució d'aquest fenomen que ara ha esclatat a escala global i que sembla que pot donar joc i atraure cap a la dinàmica política una part de la societat que tradicionalment se'n mostra molt allunyada.

EL WEB D'EN ROMEVA

La característica principal del web del candidat d'IC-V i EUiA, Raül Romeva, és el seu minimalisme, la seva simplicitat. És un web que es concentra tot en una sola pantalla, vull dir que no has d'apretar el scroll down per veure-la sencera.

Els elements que criden l'atenció són els següents: 

En primer lloc, l'hegemonia del color verd i en menor mesura de la tipografia rogenca, sense ser d'un roig fort. Això també lliga amb una destacada presència de les sigles de les dues formacions que participen en la candidatura.

En segon lloc, la foto del candidat, que ocupa quasi bé una tercera part del web. Sense dubte es vol emfasitzar la figura d'un candidat, potser també conscients que la resta de la candidatura no tindrà possibilitats de sortir escollida.

En tercer lloc, la migradesa de text escrit, que en gran part és substituït per fotos o per banners que enllacen amb més informació. Dels tres webs estudiats fins ara, és, sense cap mena de dubte, el menys textual, i això cal destacar-ho.

Pel que fa a les eines participatives (web 2.0), destaca un banner que enllaça amb el facebook, el youtube i el flickr (però no apareix el twitter). 

Però sense cap mena de dubte, l'apartat al qual se li dóna la major rellevància és la del Videobloc, on aparentment, els ciutadans poden adreçar preguntes al candidat. Malauradament, la interactivitat es redueix a que els ciutadans poden adreçar missatges textuals al candidat i aquest els respon bé a través de vídeo, bé a través de correu electrònic. No hi ha, doncs, la possibilitat que els ciutadans li enviïn un vídeo al candidat. És una llàstima perquè el que podria haver estat una iniciativa interessant, no acaba de donar tota la seva potencialitat.

El web es completa amb tres banners que enllacen amb el butlletí i amb dos aspectes claus del programa de la formació que representa el candidat com és la campanya anti-nuclear i contra la crisi econòmica.

Sense ser d'una gran originalitat estètica i sense grans pretensions, el web d'en Romeva, presenta alguns aspectes interessants que assenyalen una interiorització d'alguns dels elements referencials de la internet política més avançada. Tanmateix, no sembla que l'equip de campanya li doni una excessiva rellevància. Tampoc no hi ha la possibilitat de fer donacions econòmiques.

EL WEB D'EN JUNQUERAS

El web oficial de la candidatura d'Oriol Junqueras, incorpora en un racó el logo del partit pel qual concorre, si bé el seu disseny es troba a anys llum de la imatge digital a què ens té acostumat ERC. El protagonisme del partit sí que es dóna més en el faldó inferior que actua com a mapa del web i on s'han afegit, els recursos de la Web 2.0 (Facebook, Flickr, Youtube, Twitter i RSS).

Malgrat això, penso que es manté, una voluntat explícita d'emfasitzar la figura del candidat en detriment del partit. Resulta curiós en aquest sentit, que la resta de la candidatura no apareix per enlloc, com si els seus impulsors pressuposessin que únicament sortirà escollit el cap de llista.

En termes generals, el disseny del web compta amb colors freds, amb una imatge molt nòrdica. El primer cop de vista resulta força atractiu, si bé continua existint massa text, i les imatges del candidat són omnipresents. Des d'aquest punt de vista, no es pot definir més que un web top-down, és a dir, de dalt a baix, perquè el protagonisme dels ciutadans, dels electors, és nul. Ni tan sols s'ha inclòs un enllaç per fer donacions -o si hi és, no es veu a primera vista, que és el que hauria de passar.

També constato amb desil.lusió que respecte el web anterior, s'ha mantingut el joc d'emfasitzar les lletres UE del cognom del candidat. Un recurs que des del meu punt de vista és massa vulgar, sense gaire imaginació.

En definitiva, un web de disseny força agradable, però que malauradament no incorpora o no emfasitza els elements participatius. I és una llàstima.

COMPTE AMB EL FACEBOOK!

Alguns polítics temen el Facebook. I no són pocs. Però ara en seran molt més, sobretot després del que li ha passat al jove candidat Ray Lam, del partit neodemòcrata de la Colòmbia Britànica. 

El noi, de 22 anys, ha renunciat a la seva candidatura després que han saltat a l'opinió pública les fotos que ell mateix havia penjat a la seva pàgina Facebook. Jutgeu vosaltres mateixos!

El nuevo valor de las noticias

En medio de las noticias de la crisis, el mercado de los medios también está cambiado. Según estas dos notas del New York Times, por un lado, los medios online que eran gratuitos parecen estar considerando cobrar el acceso a sus sitios de nuevo y las empresas de revistas, hartas de estar subvaluadas, quieren subir los precios de portada y de suscripción. No se trata, explican, de realmente tener más ganancias, sino de que la gente le dé más valor a los medios.

Mientras tanto, ante la muerte de los medios locales, las webs se están conviertiendo en el sustituto natural.

Y bueno, habrá que leer todas las notas antes de que decidan que ya no podemos verlas sin pagar ;).

YOUTUBE I LES ELECCIONS DEL 2008

Els propers dies 16 i 17 d'abril tindra lloc al Campus de la Universitat de Massachussets Amherst la conferència YouTube and the 2008 Election Cycle in the United States. Inicialment tenia la intenció d'assistir-hi, però al final no ha pogut ser. De totes maneres, ens podem consolar amb la pàgina web i tots els recursos que hi ha penjats, que ens proporcionen un volum d'informació més que notable, que segurament ens portarà un temps poder-la processar.

EL WEB D'EN TREMOSA... A MIG CAMÍ

Ahir es va presentar públicament el web del candidat per CiU a les eleccions europees, Ramon Tremosa. Donat l'impacte de les eleccions americanes, i sobretot de la campanya de Barack Obama, era d'esperar que els estrategues de la campanya se n'inspiressin, per dir-ho d'alguna manera. 

Un cop analitzada, podem dir que s'han quedat a mig camí. Naturalment, allò que crida més l'atenció és l'enllaç que permet fer microdonacions als ciutadans (si bé s'ha de dir que el botó mínim és de 10 euros, quan a la d'Obama, si no m'erro era de 5 dolars). Serà interessant veure quina serà la resposta dels electors. Recollirà el candidat una quantitat rellevant? O bé la desconfiança crònica envers els polítics, sumada ara a la desconfiança, encara força important, envers les transaccions digitals, farà que no obtingui la resposta adient? Ho seguirem atentament.

Per contra, on no s'ha seguit el model americà és en la feble presència de vídeos i recursos dinàmics. Sí que hi ha vídeos, però estan en un segon nivell, no en la portada. Tampoc hi ha música. L'eslògan no és un prodigi del màrketing polític, "Catalunya, porta d'Europa", sembla més un eslògan de turisme publicitari o de logística que de campanya electoral. També cal dir que inicialment el "Participa-hi", havia aparegut sense el corresponent pronom feble. Per "sort" l'han corregit.

En aquest sentit, hi ha el risc que el discurs del candidat se centri molt en la seva especialització professional i que en els mítings parli de, per exemple, " els containers del Port Barcelona", o dels slots de l'Aeroport del Prat. El problema és que ni els containers ni els slots voten. 

Un altre component que trobem a faltar, és el musical (no hi ha cap melodia). Sí que hi ha dos enllaços que porten al Grup de Suport i a l'imprescindible Facebook, però, per exemple, no hi ha Twitter, que permet una comunicació quasi immediata, ni blocs. Tampoc no hi ha cap component lúdic (els cada cop més imprescindibles jocs polítics). Si m'apureu, tampoc hi ha cap possibilitar d'atacar els adversaris. Cal tenir present que els socialistes són uns genis en aquest àmbit, i que no hi ha cap mena de dubte que tornaran a reincidir-hi.

En definitiva un web que podem qualificar com a força auster, quasi bé luterà, que suposo que vol donar una imatge d'un candidat seriós, competent, eficient... però que caldrà veure si aguanta el pressing destraler de la competència, que segur que no s'estaran per a austeritats a mesura que s'acosti la cita electoral.

Dos detalls més, abans d'acabar. La pròpia adreça del web, que no és particularment intuïtiva. I molt lligat a això, és que el disseny global del web respon totalment al disseny corporatiu dels blocs de CiU, de manera que, en certa mesura, el web sembla ser totalment orgànic. Això, naturalment, no és cap retret, però contrasta amb la imatge que sempre s'ha volgut donar del candidat, com una persona independent.

En els propers dies examinarem els webs de la resta de candidats, així que es facin públiques.

ARTICLE INTERESSANT

Us recomano la lectura d'aquest article, publicat al Newsweek i que planteja com hauria de comunicar-se la Casa Blanca amb els ciutadans. Molt interessant.

Nuevas tendencias

No hace tanto que tomábamos el curso estuvimos discutiendo ampliamente sobre las posibilidades de Second Life. Ya existía Facebook, pero no era tan omnipresente como hoy. Y ahora resulta que Second Life está nominado a los "Fiasco Awards", nacidos aquí en Catalunya para definir a los mayores fiascos tecnológicos. La plataforma, alimentada desde los headquarters telecos catalanes es, por decir lo menos, simpática. En los siguientes links, la página de los Fiasco Awards (se puede votar y todo) y la noticia según la reporta La Vanguardia.

También en La Vanguardia de hoy hay una nota sobre cómo los usuarios de Tuenti están considerando un grupo de apoyo para buscar a una adolescente perdida... ¿qué habría pasado con el caso Madeleine McCain en la época Facebook? Claro... esto suponiendo que los McCains tuvieran un Facebook.

Supe de un amigo que se volvió figura pública en mi país y tuvo que quitar su perfil de Facebook después de que varias fotos (que no tenían la aprobación de su consultora de imagen) fueron a dar a los medios electrónicos "cortesía" de Facebook. ¿En qué situación hay que cerrar la cuenta de uno?

THE WHITE HOUSE BLOG

Dimarts passat, el mateix dia que Obama jurava el seu càrrec, Macon Phillips, el nou flamant Director de New Media per a la Casa Blanca, penjava el post que a continuació reprodueixo en la seva integritat, en el nou bloc de la presidència. Es tracta d'un post que al llarg de la resta de la setmana ha donat molt de parlar. Fins i tot ja ha rebut consells com aquest, penjat a l'influent blog Huffingtonpost.

Phillips, procedent de la consultora en política en xarxa Blue State Digital (BSD),  ja havia treballat prèviament amb Howard Dean en la campanya del 2004. Segurament, al llarg dels propers mesos, en sentirem a parlar molt d'en Phillips, donat que serà la persona pública responsable de la comunicació digital de la Casa Blanca.

Tuesday, January 20th, 2009 at 12:01 pm
Change has come to WhiteHouse.gov

Welcome to the new WhiteHouse.gov. I'm Macon Phillips, the Director of New Media for the White House and one of the people who will be contributing to the blog.

A short time ago, Barack Obama was sworn in as the 44th president of the United States and his new administration officially came to life. One of the first changes is the White House's new website, which will serve as a place for the President and his administration to connect with the rest of the nation and the world.

Millions of Americans have powered President Obama's journey to the White House, many taking advantage of the internet to play a role in shaping our country's future. WhiteHouse.gov is just the beginning of the new administration's efforts to expand and deepen this online engagement.

Just like your new government, WhiteHouse.gov and the rest of the Administration's online programs will put citizens first. Our initial new media efforts will center around three priorities:

Communication -- Americans are eager for information about the state of the economy, national security and a host of other issues. This site will feature timely and in-depth content meant to keep everyone up-to-date and educated. Check out the briefing room, keep tabs on the blog (RSS feed) and take a moment to sign up for e-mail updates from the President and his administration so you can be sure to know about major announcements and decisions.

Transparency -- President Obama has committed to making his administration the most open and transparent in history, and WhiteHouse.gov will play a major role in delivering on that promise. The President's executive orders and proclamations will be published for everyone to review, and that’s just the beginning of our efforts to provide a window for all Americans into the business of the government. You can also learn about some of the senior leadership in the new administration and about the President’s policy priorities.

Participation -- President Obama started his career as a community organizer on the South Side of Chicago, where he saw firsthand what people can do when they come together for a common cause. Citizen participation will be a priority for the Administration, and the internet will play an important role in that. One significant addition to WhiteHouse.gov reflects a campaign promise from the President: we will publish all non-emergency legislation to the website for five days, and allow the public to review and comment before the President signs it.

We'd also like to hear from you -- what sort of things would you find valuable from WhiteHouse.gov? If you have an idea, use this form to let us know. Like the transition website and the campaign's before t

hat, this online community will continue to be a work in progress as we develop new features and content for you. So thanks in advance for your patience and for your feedback.

Later today, we’ll put up the video and the full text of President Obama’s Inaugural Address. There will also be slideshows of the Inaugural events, the Obamas’ move into the White House, and President Obama’s first days in office.

Com es pot llegir, Comunicació, Transparència i Participació, seran els tres eixos de l'actuació del departament de New Media de la Casa Blanca. 

Veurem si aquests plantejaments, realment esperançadors, s'acompleixen amb el dia a dia de l'activitat presidencial.

Per cert, un altre destacat membre de BSD que cal tenir en compte, tot i que no ha passat a treballar per la Casa Blanca és Joe Rospars. 

OBAMA ARRIBA, DEAN SE'N VA

Possiblement ha estat una notícia que no s'ha difòs massa a casa nostra. Em refereixo a la substitució com a Chairman del Comitè Nacional Democràtic, de Howard Dean. Es tracta d'una nova decisió que està fent aixecar les celles i arrufar el nas a molts dels activistes progressistes que han lluitat per la victòria electoral de Barack Obama.

M'explico. El proper dia 21, és a dir, al dia següent de la presa de possessió presidencial, el fins ara cap del CND, òrgan coordinador del Partit Demòcrata dels Estats Units, Howard Dean, serà reemplaçat per Tim Kaine. La notícia ha aixecat una forta indignació entre molts militants de base i molts netroots, és a dir, activistes de la xarxa, que han estat l'avantguarda de la lluita contra el bushisme, en les primàries i en la campanya electoral de l'any passat. 

La raó d'aquesta indignació és que la substitució és llegida com un retorn a la politics as usual del Partit Demòcrata, un cop aconseguida la presidència. Per contra, el fins ara cap del CND, representava tot el contrari: un partit molt més progressista, allunyat dels clintonites i dels anomenats Lite Republicans, és a dir, d'aquells electes demòcrates (senadors, representants, governadors, etc) que han renunciat al llarg dels darrers vuit anys a plantar cara a Bush i al seu poderossíssim vicepresident Cheney.

Una mica d'història

Howard Dean va saltar a la fama en les primàries demòcrates del 2004, quan va fer un ús extensiu de la xarxa d'internet per arribar a milions de ciutadans i assolir un ressò popular impensable, tenint present que 

provenia d'un dels estats més petits del país, Vermont, de manera que la seva força a l'interior del Partit Demòcrata era totalment negligible. Però gràcies a Internet va aconseguir mobilitzar milers d'activistes arreu del país i arreplegar milions de donacions particulars per finançar la seva campanya. Tot i així, la seva manca de suports dins el partit va ser determinant perquè finalment s'hagués de retirar de la cursa a la nominació.

Malgrat això, el ressò de la seva campanya, l'èxit que havia aconseguit amb uns recursos tan escassos, i el seu missatge clarament enfrontat al bushisme, va ser determinant per aconseguir ser nomenat chairman CND, des d'on va planificar l'estratègia per derrotar els republicans en les properes eleccions presidencials i legislatives, així com en les eleccions estatals (governadors). Així en els tres anys següents es va centrar en la implementació de la coneguda com a estratègia dels 50 estats.

L'estratègia del 50 estats

Sota la coordinació de Dean, els demòcrates van optar per canviar l'estratègia tradicional d'enfrontar-se als republicans. L'estratègia tradicional consistia en invertir tots els esforços de finançament i suport en els anomenats swing states, és a dir en aquells estats que no tenen una lleialtat electoral forta envers cap dels dos grans partits, i que en conseqüència, en una elecció poden votar per un candidat republicà i en la següent per un candidat demòcrata. Naturalment, qui obtingui la victòria en el màxim nombre de swing states, aconsegueix una avantatge considerable, podríem dir que determinant. 

La contrapartida d'aquesta estratègia és doble. En primer lloc, es deixa de banda aquells estats on la possibilitat d'obtenir una victòria és molt remota, de manera que els militants d'aquests estats queden clarament frustrats i decepcionats i són la riota dels seus adversaris republicans. En segon lloc, en aquells estats que ja es donen per fet que es guanyarà, hi ha el risc d'actuar de sobrats, com aquell qui diu, de pensar-se que es guanyarà el partit sense baixar de l'autocar. De manera que és molt factible caure en actituds de suficiència i de superioritat, i fins i tot de menyspreu envers les organitzacions de base -locals- a les quals se les té totalment marginades, fet que també provoca frustració o, en tot cas, una progressiva inhibició i allunyament.

Per contra, Dean va proposar i obtenir, estendre la presència i l'activisme demòcrata a tots i cadascun dels 50 estats americans, tant als que eren favorables, com també als que eren, a priori, tradicionalment republicans. Per aconseguir-ho, Dean no només multiplicà el nombre d'staff -en tots els estats, sinó que comptà amb tot el Moviment del Netroots, és a dir de l'activisme a la xarxa, sobretot a través de la blogosfera i de les xarxes socials -que tot just llavors començaven a sorgir.

L'aposta no va ser gaire ben vista per les vaques sagrades del partit demòcrata, la major part de les quals pertanyen als anomenats TOP-18, és a dir, els 18 estats on tradicionalment el Partit Demòcrata és hegemònic, i que en conseqüència, els seus dirigents acostumen a tenir molta força a l'interior del CND. Hi veien un malbaratament de recursos, atès que es dedicaven molts dolars a combatre en estats on les possibilitats de guanyar eren escasses, i de retop, es deixaven d'invertir-los en els swing states, de manera que els republicans podia sortir-ne afavorits.

Tanmateix, l'estratègia dels 50 estats, va començar a donar els seus fruits en les eleccions legislatives del 2006, que ja avançaven els resultats del 2008. Milers de ciutadans van connectar amb els candidats demòcrates a través de la xarxa, i es recolliren una enorme quantitat de dolars en donacions. Fins i tot en aquells estats considerats republicans, sorgiren com a bolets simpatitzants, voluntaris i activistes que recolzaren els candidats demòcrates. Molts senadors i governadors republicans, van ser derrotats o van estar a punt de ser-ho, de manera que el camí cap el canvi ja es començava a entreveure.

2008

Naturalment, atribuir la victòria d'Obama a l'estratègia de Dean seria massa agosarat i injust. Com és públic i notori, el candidat ocupa una part molt important en la campanya electoral, a l'hora de decidir el vot del ciutadà. I ningú no dubta que la imatge que ha transmès Obama ha estat clau per a la seva victòria.  

Però això no explicaria el fet que en els anys que Dean ha estat al capdavant del CND, ha aconseguit que, per exemple, al Senat dels Estats Units, els demòcrates passessin de tenir 45 escons (minoria) a tenir-ne 59 (majoria sòlida i a un sol d'escó d'evitar el filibusterisme), comptant-hi els independents. La importància d'aquest capgirament és cabdal, si es té en compte els poders constitucionals d'aquesta cambra. El mateix ha passat en altres instàncies estatals, on el Partit Demòcrata ha aconseguit trencar l'hegemonia social o mediàtica dels republicans en els darrers vuit anys.

Es pot dir, doncs, que l'estratègia dels 50 estats, no només ha ajudat a escollir Obama president, sinó que ha estat clau per a l'augment del suport als demòcrates en les eleccions senatorials, de representants i en les estatals. (Si bé val a dir que Obama, finalment no féu campanya ni a Alaska ni a Dakota del Nord, per raons ben diferents, de manera que no aplicà en tota la seva plenitud l'estratègia de Dean).

Politics as Usual?

Donat el gran rendiment que Howard Dean ha donat com a coordinador del partit demòcrata a nivell federal, resulta del tot sorprenent el seu immediat relleu, quan tothom donava per fet, en principi, que continuaria. 

Segons alguns analistes, un dels principals responsables d'aquest relleu no és cap altre que el  que ja s'anuncia com a totpoderós Chief of Staff  d'Obama, Rahm Emanuel. Ambdós, Emanuel i Obama, procedeixen de l'estat d'Illinois, un dels graners tradicionals del vot demòcrata. Segons aquests analistes, Emanuel, així com altres pesos pesants del partit, no veien amb bons ulls que el cap del CND, fos un polític tan connotat ideològicament com Dean, el qual és vist com un liberal dels més d'esquerra del panorama polític americà.

Cal tenir en compte que Obama ha construït el seu discurs polític en base a presentar-se com a President de tots els americans, no només dels demòcrates. No debades, algunes de les seves primeres decisions han causat perplexitat: no cessament de Joe Lieberman com a chairman del Comitè d'Afers Governmentals, malgrat el seu suport a Bush i el seu enfrontament amb el partit demòcrata. Nomenament de Hillary Clinton, com a Secretaria d'Estat, malgrat ser considerada massa centrista. O el manteniment en el càrrec de Robert Gates, com a Secretari de Defensa, procedent de l'administració Bush.

Sembla clar, doncs, que Dean, un cop aconseguida la presidència, ja no és útil per als interessos del Partit Demòcrata, i per això l'han substituït. A partir del dia 21, qui ocuparà el seu càrrec és Tim Kaine, governador de l'estratègic estat de Virginia, un dels swing states per excel.lència. Kaine, malgrat ser demòcrata, té molt poc de progressista, com ho demostra el seu rebuig als matrimonis homosexuals, el seu suport a la pena de mort, i les restriccions que ha imposat a l'avortament. En definitiva, un polític demòcrata dels de sempre.

Caldrà veure si la febrada d'Obama dels darrers mesos, es mantindrà al llarg dels propers quatre anys o bé, si es marceix i frustra milions d'expectatives suscitades no només als Estats Units, sinó arreu del món. 

De moment, però, l'eliminació política de Howard Dean, un dels polítics més rellevants dels darrers anys i dels més trencadors, és un mal senyal.

DOS NOUS VÍDEOS D'OBAMA

Adjunto els dos darrers vídeos de l'encara President-electe, Barack Obama.

Novè missatge, 10.01.2009

Nou missatge adreçat a alertar sobre la delicada situació econòmica al país. 

Desè missatge, 17.01.2009

En aquest darrer missatge abans de la presa de possessió del proper dia 20, Obama el dedica pràcticament a honorar la tradició democràtica dels Estats Units, sobretot pel que fa a la normalitat que ha presidit tots els relleus presidencials, tant en temps de pau com de guerra, al llarg de més de 200 anys d'història. Té un record especial per la figura de George Washington.

ELS MISSATGES DEL PRESIDENT ELECTE

Ara fa unes setmanes, vaig penjar un post sobre els missatges presidencials que han fet història en la comunicació política. En les darreres setmanes he anat seguit els missatges del President electe Barack Obama, i avui m'agradaria fer-ne un comentari individualitzat de cadascun d'ells. Ja sé que pot semblar una mica avorrit, però sempre teniu el recurs de deixar de llegir quan us canseu.

Recordo, abans de començar, que Obama, jurarà el seu càrrec de president el proper 20 de gener, per la qual cosa, els missatges que ara emet, els fa com a president electe. L'anomenada Oficina del President Electe, ha obert un canal a You Tube, on pengen totes les al.locucions que fins ara ha gravat i que porta per nom, significativament, ChangeDotGov, amb una clara intenció de trencar amb l'herència Bush. Per a més informació, podeu accedir també a la pàgina web, change.gov.

Els comentaris seguiran l'ordre cronològic de les emissions i també detallaré el nombre d'accessos de cadascun d'ells en el moment d'escriure aquest post. Som-hi, doncs.

Primer Missatge: 15.11.2008

Primer missatge dedicat íntegrament a la crisi econòmica i on pressiona el Congrés i al President per tal que prenguin mesures econòmiques i socials per fer-hi front. També hi ha una referència a la necessitat de disminuir la dependència energètica de l'exterior. És, de moment, la que ha tingut més accessos, en total 1.004.557.

Segon Missatge: 22.11.2008

De nou un missatge dedicat íntegrament a la crisi econòmica, l'atur, l'habitatge, amb la novetat de l'anunci de la presentació d'un pla de recuperació econòmica que pretén la creació de 2,5 milions de llocs de treball per al mes de gener del 2011. Sense entrar en detalls, es tracta d'un pla d'impuls de l'obra pública que inclou construcció de més escoles, ponts, plaques solars, etc. A remarcar la referència al típic i tòpic american dream, i que per segona vegada utilitza en la part final la paraula Together. El nombre total d'accessos baixa significativament, a 530.070

Tercer missatge 29.11.2008

El missatge s'emmarca en el Dia d'Acció de Gràcies (Thanksgiving Day, el 4rt dijous del mes de novembre) i en el seu promotor, el president Abraham Lincoln, el carismàtic president que va lluitar per l'abolició de l'esclavisme -i que va ser assassinat. Tot el missatge és un clam, de nou, a la unitat de la nació (One American Family, One Heart, One Voice) i per tercer cop apareix la paraula Together. Es torna a referir al seu pla de recuperació econòmica, al seu Economic Team, i als diferents actors socials que han de participar-hi (emprenedors, innovadors, enginyers, científics, agricultors, pares). La novetat és que hi ha una brevíssima referència a la guerra ("War"). La primera que fa. Molt significatiu. Els accessos cauen en picat, 238.830.

Quart missatge 6.12.2008

En aquest missatge, torna a aparèixer el referent cohesionador (One People). Això no obstant, es centra en anunciar aspectes concrets del seu pla de recuperació econòmica elaborat pel seu equip econòmic. És interessant que anuncia que no es farà seguint els criteris de Old Washington way. L'esforç es farà en infrastructures (xarxa d'autopistes), escoles (modernització), estalvi energètic per reduir la dependència de l'exterior, augmentar l'accés a la banda ampla d'internet, connexió de tots els hospitals per tal que els metges puguin disposar de la informació necessària i salvar vides i diners, etc. Nombre total d'accessos, 475.049, una recuperació significativa.

Cinquè Missatge 13.12.2008

Missatge centrat sobretot en la crisi immobiliària i on alerta de les conseqüències socials i econòmiques dels desnonaments. La llar, la casa, és el fonament de la família. Per això anuncia un pla per disminuir dràsticament el nombre de famílies que la perden. El pla consisteix en una coordinació efectiva de totes les agències federals implicades i en la potenciació de la mítica Secretaria d'Habitatge i Desenvolupament Urbà (HUD). En aquest sentit, anuncia la seva primera proposta de nomenament personal, en la figura de Shaun Donovan, com a nou cap del HUD. Curiosament, al principi del missatge torna a criticar la Old Washington way de solucionar els problemes (abocar-hi diners, de forma ineficient). Els accessos registren la seva més baixa xifra, 174.849.

Sisè Missatge, 20.12.2008

El missatge més llarg i el que registra un nou rècord a la baixa, atès que només hi han accedit 144.849 cops. Està dedicat íntegrament a la importància de la Ciència i la Tecnologia com a elements per dinamitzar la societat en tots els sentits, des de la seguretat, al benestar, el creixement, etc. S'hi anuncien 4 nomenaments d'assessors i directors d'agències federals relacionades, entre ells, un Premi Nobel. Com en el missatge anterior s'inclouen imatges de les persones al.ludides. També és interessant la referència que fa tant al seu vice-president, Joe Biden, la primera, com sobretot, a John F. Kennedy, que va prometre que sota la seva presidència l'home arribaria a la Lluna.

Setè Missatge, 24.12.2008

Es tracta d'un missatge no tant polític com més íntim, segurament per la proximitat al Nadal. Per primera vegada, dedica una part considerable del missatge (1 minut i 30 segons ) a les tropes que es troben destinades fora del país, de les quals emfasitza el seu component més proper (són pares, mares, fills, filles, germans, germanes). Una referència que queda emfatitzada quan parla que tant ell com la seva dona, Michelle, els tenen presents en les seves pregàries. La resta del missatge és un altre cop referent a la cohesió nacional (Common Destiny as Americans, Come Together). Finalment destaca un altre cop el recurs a la història, en aquest cas a George Washington i a l'episodi del Delaware Crossing (25.12.1776), de gran relleu en la Guerra d'Independència (o Guerra de la Revolució Americana). Obama acaba dient "we cross many rivers as a people", i es fa inevitable una associació immediata amb la coneguda cançó de Jimmy Cliff. Els accessos, 121.445.

Vuitè missatge, 3.01.2009

El primer missatge del nou any és una repetició dels anteriors, en el sentit que es limita a parlar del seu pla de recuperació econòmica, amb l'única novetat d'afirmar que pretén crear sota el seu mandat 3 milions de llocs de treball, un 80% dels quals en el sector privat. També es proposa evitar que l'atur arriba al double digit (és a dir al 10%). Tot i que és coherent amb els missatges anteriors, sempre orientats cap als americans i sense cap referència a la política internacional, fa angúnia que en aquest missatge no hi hagi cap referència als esdeveniments a Gaza. Caldrà esperar una setmana més? Accessos, 26.120.

En seguirem parlant.

LA FI DELS BLOCS?

Acabo de llegir l'article de Paul Boutin a Wired, que porta per títol Twitter, Flickr, Facebook Make Blogs Look So 2004, i on planteja que, decididament, l'era d'or dels blocs, de la blogosfera comença a arribar a la seva fi. Molts blocaires de renom han plegat d'escriure i es passen a altres canals com poden ser el Twitter, el vídeobloc, el Flickr o el Facebook.

Una de les principals raons que al.leguen els blocaires per deixar-ho córrer és la pèrdua de la personalitat, en el sentit que a hores d'ara els blocs més llegits ja no són els dels blocaires individuals, que transmetien autèntic i propi, sinó els blocs col.lectius, que pengen 30 posts diaris (a l'estil The Huffington Post, per entendre'ns).

Una altra raó al.ludida és l'efecte distorsionador dels comentaristes que insulten i toquen el que no sona. Clar que això té diverses solucions. Moderar els comentaris, o fer que el bloc sigui d'accés privat, no públic. La primera solució, però, pressuposa haver d'esmerçar temps en la moderació, tasca que pot ser feixuga si se'n reben molts. La segona, limita considerablement l'impacte del bloc, ja que només el podran llegir aquelles persones que l'autor conegui o que les hagi acceptat.

Finalment, una tercera raó que esmenta, és de caràcter tecnològic. Quan el 2004 es produeix el boom de la blogosfera (als Estats Units, naturalment), aquí trigarà una mica més, com sempre, les descàrregues de vídeo i àudio no eren tan senzilles, ràpides com ho són ara, per la qual cosa, el text predominava clarament sobre el multimèdia. Ara això ja no és així, i cada cop més els blocs amb predomini de text (text-heavy) són rebutjats pels lectors, sobretot entre els més joves.

Bé, en termes generals, estic bastant d'acord, en el sentit que tot sembla indicar que s'evoluciona cap aquesta direcció. La qual cosa no vol pas dir, necessàriament que m'agradi.

Darrerament he estat enganxat bastant al Facebook, sobretot d'ençà que vaig crear dues causes que han tingut un èxit, jo diria que brutal (per als meus estàndards, si més no).

De la primera d'aquestes causes ja en vaig parlar en un post anterior. Es tracta de la World Coalition for Catalonia Independence, a la qual, aquest dissabte s'ha arribat als 2000 amics! Una passada! Penso que el seu creixement exponencial durant els mes d'octubre demostra que el Facebook a casa nostra està expandint-se d'una manera sense precedents, com mai en els anteriors mesos.

L'altra causa que m'ha tingut ocupat és la que porta per nom Maken Geen Fouten: Oleguer is Catalaans, niet spaans, escrit en holandès, i que traduït, vol dir No t'equivoquis: Oleguer és Català, no espanyol. Aquesta causa a hores d'ara compta amb uns 225 amics, la majoria catalans, però ja comencen també a afegir-se d'holandesos.

Naturalment, convido els lectors d'aquest humil i senzill bloc a entrar a Facebook i apuntar-se a les dues causes. Molts ja ho heu fet, i us ho agraeixo càlidament.

Per altra banda, la lectura de l'article de Boutin, m'ha portat a reactivar el meu compte al Twitter, que el tenia mig abandonat d'ençà que el vaig obrir el mes de febrer passat, si no m'equivoco. La veritat, escriure missatges que com màxim comptin amb 150 caràcters resulta bastant frustrant. Però m'ho prenc com un repte. A més acabo de descobrir que també els puc enviar des del meu nou i flamant iphone 3G de 16 GB (foto), la qual cosa segur que facilitarà molt que em tregui la mandra d'escriure missatgets, que fins ara he tingut. En aquest sentit, he afegit en la barra esquerra d'aquest bloc, una secció de Twitter Updates, on aniran apareixent tots els missatges que escrigui d'ara en endavant. Qui sigui tan massoca per voler seguir-me al Twitter, ho pot fer clicant a l'enllaç Follow me on Twitter.

Bé, no sé si ara em convertiré en un malalt de Facebook o de Twitter, com de fet he estat aquests darrers anys un malalt de bloc. El que sí que puc dir és que, de moment, no se m'ha passat pel cap, deixar la blogosfera. Ho sento, encara m'haureu d'aguantar una mica més. Sí que és cert que si persisteixo en la publicació de posts llarguíssims, com aquest, per exemple, segurament la meva audiència potencial serà sobretot personal de la meva quinta o lleugerament més jove -posem trenta o trenta-cinc anys cap amunt- però ni pensaments de fer forat entre els crios (amb carinyo i de bon rotllo) més joves.

I és que jo, la veritat, no em veig fent un videobloc on em gravi a mi mateix teoritzant sobre el món, el país o sobre si avui em fa mal de cap, tinc mandra de treballar o si m'he discutit amb la parenta... però, com sovint es diu, mai diguis mai...

Nota: Post publicat inicialment al meu bloc personal, el 2.11.2008.

BIBLIOGRAFIA (1)

Amb aquest post començo una sèrie que anirà dedicada a comentar alguns dels llibres que llegeixo sobre Política i New Media (Internet, Blogs, Xarxes socials, etc.). Espero que sigui una eina útil per als qui esteu preparant la vostra tesi doctoral, o els que teniu un interès sobre el tema des del punt de vista professional o ciutadà.

Andrew Chadwick, (2006), Internet politics. States, Citizens and New Communication Technologies, Oxford University Press.

El podem definir com el manual acadèmic per excel.lència sobre la política en la xarxa. Chadwick és el director de la New Political Communication Unit del Royal Holloway College de la University of London. Es tracta doncs d'una obra de gran interès, que no pot amagar les seves arrels europees, en el sentit que contrasta fortament amb altres aportacions d'autors nord-americans, en el sentit que és bastant espessa, amb molt de text i bibliografia associada, de manera que emfasitza més la perspectiva teòrica que l'empírica. En aquest sentit es troba poc actualitzada a l'evolució actual de la xarxa. Podríem dir que és una obra típica dels primers anys d'aquest segle 2000-2005, però que, donada la velocitat en què canvien els New Media, no visualitza la situació actual de la importància de les xarxes socials, el vídeo per internet, etc.

L'obra s'estructura en tres parts i en 13 capítols. La primera part, Contexts, fa un repàs genèrics als entorns on es desenvolupa la política en xarxa. La segona part, sense cap dubte la més important, porta per títol Institutions, i hi estudia conceptes claus com són e-democracy, e-mobilization, e-campaigning, e-government. Paradoxalment trobo a faltar aquí la e-participation, que jo diria que és la més rellevant. És en aquesta part on es nota més l'enfocament institucionalista de l'obra, fet del qual, per altra banda, no se n'amaga. La tercera part, Issues and Controversies, analitza alguns dels temes clàssics en la política en la xarxa, tals com la Global Information Society, la Governança d'Internet, la Surveillance i la Privacitat i l'enfocament des de l'Economia Política. 

En definitiva es tracta d'una obra de referència, però que en aquests temps de canvis accelerats, ha quedat ja, una mica desfasada. 

Lowell Feld-Nate Wilcox (2008), Netroots Raising. How a Citizen Army of Bloggers and Online Activists is changing American Politics, Praeger.

Aquest llibre és l'oposat de l'anterior. Es tracta, efectivament, d'una obra que pretén donar testimoni dels inicis del moviment Netroots, a través d'un estudi de casos relacionats amb les primeres manifestacions de l'esmentat moviment en els anys 2003 i 2004. No hi trobareu, doncs, molta teoria, i sí molta pràctica. A nivell informatiu, doncs, no deixa de ser interessant, però a nivell acadèmic té una relativa rellevància. Tanmateix, la seva lectura és recomanable, perquè et permet comprendre millor el moment actual. Val a dir que es tracta d'una obra clarament compromesa amb el partit demòcrata i, fins i tot podríem dir amb la coneguda, eufemísticament, amb l'ala demòcrata del Partit Demòcrata, és a dir, la més progressista i enfrontada amb la més tradicionalista... aquella que no va gosar enfrontar-se amb el bushisme rampant post 11-9, i que en feu un seguiment en el tema de la guerra a l'Iraq i a l'Afganistan. Per contra, els netroots tenen com un dels seus punts claus la denúncia de la guerra i la crítica als demòcrates covards (establishment). Naturalment, tant el com la Clinton entren en aquest paquet, mentre que Obama, i sobretot Howard Dean, els representarien si bé amb algunes diferències. 

Val a dir que un cop Obama comenci a governar, a partir del dia 20 de gener del 2009, veurem quin és el tractament que rep per part del moviment Netroots. De moment, la cosa pinta molt malament: les decisions de mantenir l'odiat Joe Lieberman a la presidència de l'estratègic Comitè per la Seguretat Interior i Afers Governamentals del Senat, de nomenar Hillary Clinton, Secretària d'Estat, i la de mantenir Robert Gates, com a Secretari de Defensa, ha posat dels nervis tot el moviment, la qual cosa anuncia una relació més aviat tensa. Caldrà seguir-ho d'aprop.

Reportear desde fronteras muy bien establecidas

Se entregaron los premios BOBs a los blogs de la DWelle alemana. El blog que está recibiendo más promoción es Generación Y, de una filóloga cubana que escribe desde la isla sin demasiada censura. La misma bloggera, Yoani Sánchez, ya había recibido reconocimientos de Reporteros Sin Fronteras. Para leerlo - aquí.